Fungus (edició en català)

Albert Sánchez Piñol

Fragmento

I. PRIMERA PART
04.jpg
cenefa.jpg

Havia nascut l’any 888 i era el guerrer més formidable del regne dels francs. Es deia Filis Mundi, així que tothom va acabar anomenant-lo Filomè. Va matar sarraïns al sud, saxons als pantans i vikings a la costa. Un dia Filomè va preguntar al rei Lluís III, «El Cec»: «Rei meu, ¿on rau el Poder sobre els homes?» El rei, que no era cec, es va mirar les mans i li va dir: «Jo soc monarca, en efecte, però l’essència del Poder està feta d’una substància tan etèria que ningú sap on s’amaga.» I des d’aquell dia Filomè va dedicar la seva vida a buscar el Poder. Un eremita ortodox li va dir: «El Poder s’amaga a la muntanya més alta.» Un mag oriental li va dir: «El Poder surt d’unes llavors diminutes.» I un savi jueu li va dir: «El Poder espera a la cova més fonda.» I després d’escoltar el mag, l’eremita i el savi, Filomè es va deixar morir de consumpció, perquè ni el guerrer més formidable podia resoldre un enigma que s’amaga a la cova més fonda, al cim més alt, i al mateix temps és una llavor diminuta.

I

En Ric-Ric, fugitiu i anarquista, es perd

pels Pirineus, on descobreix una natura salvatge

i una humanitat cruel.

05.jpg

L’any 1888 tots els que volien travessar aquella muralla de cims anomenada Pirineus ho feien per una vall estreta, al mig de la qual hi havia una solitària població anomenada la Vella. Els habitants de la Vella eren gent bona i humil, però entre ells també hi havia un altre gènere d’individus: els que preferien el lucre a la llei, els que feien camins de muntanya per evitar fronteres i aranzels, i a qui tothom anomenava els «muscats» pel color de la seva barretina, d’un violeta fosc.

La barretina musca els identificava. Algunes gorres musques feien vuit pams. Si calia s’emprava com a corda o cinturó; o com a sarró, quan no hi havia sacs. Farcida de grava, es convertia en una porra silenciosa. Però per sobre de tot era un codi. Si algú la duia doblegada enrere, allò volia dir que el seu portador tenia blat per vendre. Doblegada a l’esquerra, que venia utensilis; i a la dreta, armes. Un nus significava que l’amo de la musca havia matat un home; dos nusos, dos homes o més. Una barretina amb una branqueta de romaní lligada era una advertència: «Perill, la Guàrdia Civil ronda a prop.» Els muscats compartien interessos i supersticions, i, com passa amb els pescadors, consideraven que durant els seus viatges transfronterers s’havia d’evitar la presència de dones, que duien malastrugança. Bevien quantitats inversemblants de vincaud, un vi barrejat amb herbes que se servia molt calent, i quan el vincaud els pujava als ulls podien matar un home amb la mateixa indiferència que escapçaven un conill. No eren bona gent.

Els muscats duien paquets de contraban de vint-i-cinc quilos lligats a l’esquena. Amb aquella càrrega, muntanya amunt, era impossible fer el trajecte entre Espanya i França sense passar una nit fora, en un refugi. Per això tots els muscats de la Vella coneixien la casa d’en Cassian. O, com deien en el seu idioma, l’ostal d’en Cassian.

El 1888, mil anys després que nasqués Filomè, als cims dels Pirineus orientals hi vivia un home que afirmava ser un descendent directe del gran guerrer. Es deia Cassian, i del seu primitiu avantpassat n’havia heretat l’alçada poderosa, la barba vermella i les celles encara més vermelles. Els cabells rojos en retirada, era d’aquells homes que llueixen la calvície com un atribut. Per compensar-la s’havia deixat créixer unes patilles llargues que empalmaven amb uns bigotis ataronjats que destacaven sobre el mentó pelat. Governava el seu ostal com si fos un reialme amagat amunt, molt amunt de la muntanya, al bell mig d’un petit prat d’herbotes trepitjades pels muscats. La presència humana s’anunciava per la degradació de l’entorn: l’ostal estava envoltat de restes; ferradures velles i quincalles rovellades, ossos de bestiar mort mig enterrats i detritus de tota mena.

L’edifici era un rectangle amb el sostre de pissarra negra. A l’interior, una de les parets estava recorreguda per una barra llardosa, sostinguda per barrils vells i feta de fusta sense polir, de la qual penjaven uns faldons d’arpillera. La barra estava pigada de petits clots, on reposaven cadàvers de mosques que havien patit una agonia horrible, submergides en tolls de la beguda de la vall: el vincaud. Al fons hi havia la llar de foc. Una boca enorme i fumada, amb tres ganxos de ferro ennegrit dels quals penjaven grans olles, bàrbares i panxudes.

Els muscats no tenien amics. I amb tot, de vegades, en Cassian es confiava a algun dels seus hostes: «¿Vols saber una cosa?», li deia. «Jo soc el descendent de Filomè, el gran guerrer franc, i algun dia trobaré el Poder, que s’amaga molt a prop d’aquí, per alguna banda.»

cenefa.jpg

En Ric-Ric va irrompre a l’ostal d’en Cassian un capvespre, la tardor d’aquell any de 1888. Va entrar-hi amb aquells ullets i aquelles celles negres; va entrar-hi amb aquells cabells llargs, com de Jesús a la creu, i a ningú, ni a en Cassian ni als muscats, se li va acudir pensar que aquell home tan petit canviaria la seva existència. A ningú se li va acudir que fins i tot transformaria els Pirineus i el món sencer. Ningú va pensar una cosa així. I amb raó. Quina estampa. No s’havia vist mai ningú tan poc preparat per a la muntanya. Sabates de ciutat, un abric negre atrotinat i ratat, i un barret de bombí tan negre com la barba i els bigotis. Era un individu rabassut, el tòrax ample, els braços i les cames una mica curts però forts. Era tot ell una mica desmanegat, una mica ridícul: amb un ull mirava com una guineu, amb l’altre com una gallina. Va entrar i es va asseure davant de la llar de foc, tremolant de fred i abraçant-se tot ell com si el seu cos fos una closca.

En Cassian li va fer saber que allò no era cap hotel, sinó un amagatall; un lloc

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist