Encara som nosaltres

Sandra Comas

Fragmento

cap-2

Aleshores l’Alba es va aixecar i va tancar el llum del menjador. La Laura va entrar amb el pastís, intentant que la flama de les espelmes no s’apagués abans d’arribar a la taula. Tots es van posar a cridar i en Ferran, que fins aquell moment havia dissimulat les quatre copes que havia begut de més, va començar a cantar moltes felicitats, mentre els altres repetien «que bufi, que bufi i que demani un desig!». L’Àngel s’hauria volgut fondre com la cera vermella que regalimava pel tres i pel vuit clavats al centre del milfulls, però va mirar un instant la Laura, que s’havia quedat al seu costat i li somreia: «Va, demana un desig», li va dir mentre li tornava a somriure d’aquella manera que se li feien els ulls petits. I ell va apagar d’una bufada les dues espelmes mentre en Dani feia espetegar el tap de l’ampolla de cava i en Carles immortalitzava el moment amb la càmera del mòbil.

A la matinada, quan va arribar a casa, va veure la trucada perduda. En Pol li havia deixat un missatge a la bústia de veu: «Ei! Felicitats! Trenta-vuit primaveres, nen. Suposo que deus estar de celebració, demà miro de fer-te un truc i parlem. Passa-ho bé!». Va pensar a tornar-li la trucada, però a Nova York devia ser gairebé mitjanit, i potser ni tan sols li havia trucat des de Nova York, perquè en Pol viatjava sovint. Va despullar-se amb calma i va abaixar les persianes de l’habitació. Clarejava i no li agradava anar a dormir amb llum de dia, havia begut força i li començava a fer mal el cap. Abans de ficar-se al llit, va mirar les fotografies que havien fet: les del sopar, les del bar on havien anat després i les de la discoteca, que es veien totes borroses. Al final en va triar una i va escriure el text: «Gràcies, un any més vell, però no més savi». I va enviar el whatsapp al seu amic. A la fotografia, hi apareixien ell i la Laura, somrient, amb el pastís d’aniversari: va, demana un desig. Ell i la Laura al seu costat.

Així va ser com va començar tot, el 15 d’abril del 2017.

cap-3

Tres noms dins d’una ampolla

cap-4

1

Igual que els dies anteriors, l’Àngel ha estat tot el matí ficat a la biblioteca del Museu Arqueològic, i ja li sembla que pertany més a l’edat de ferro que al segle XXI. Encara li queden dos estudis per revisar, però s’hi posarà a la tarda. S’acomiada de la bibliotecària, que durant aquests dies li ha facilitat tots els llibres, articles i informes que tenia a l’abast, i baixa al vestíbul. A fora, connecta el mòbil, camina a poc a poc fins al Museu Nacional d’Art i seu a les escales que hi donen accés. Uns turistes s’hi fan fotografies inclinant la càmera en contrapicat per intentar captar la monumentalitat de l’edifici. No té gaire temps per dinar, però pensa que menjarà qualsevol cosa en algun bar proper i segueix assegut mirant la panoràmica de Barcelona que s’estén als peus de Montjuïc, des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo. Aquest cop sí, que se’n sortirà. Només necessitava una setmana de festa per tancar-se a la biblioteca i donar l’embranzida definitiva a la seva idea. A finals de setmana podrà tenir un esquema més o menys decent del projecte de tesi per presentar al tutor. Fa massa anys que hi dona voltes i sap que si no aconsegueix sortir-se’n ara, ja no ho farà mai. Ha decidit que se centrarà en els assentaments del Priorat i les Terres de l’Ebre: el Calvari del Molar, la Ferradura d’Ulldecona i, potser, Sant Jaume d’Alcanar. La documentació sobre l’organització social de les comunitats protohistòriques a Catalunya no és tan extensa com ell voldria i li fa por precipitar-se com l’altra vegada. «La seva proposta de tesi, Sr. Rius, és de les més apassionants que he llegit mai —li va dir el seu tutor—, llàstima que no sigui possible demostrar pràcticament cap de les seves hipòtesis. Investigui, analitzi, compari, provi. Això és l’únic que compta.»

Observa el trànsit dens de la plaça d’Espanya, la filera de taxis grocs i negres davant de l’hotel Plaza. Li ha costat molt centrar-se únicament en allò que pot investigar, analitzar, comparar i provar, però aquesta vegada ha estat molt estricte amb si mateix i no ha deixat que cap hipòtesi fantasiosa se li coli en el projecte. El mòbil li comença a sonar a la butxaca de l’abric. És l’Olga, del museu, que l’ha anat a buscar a la biblioteca i no l’hi ha trobat: que on s’ha ficat, que ella havia pensat dinar per allà, que si vol que dinin junts. Però ell li diu que no pot, que ha de fer uns encàrrecs abans de tornar a la biblioteca i té el temps just. Penja i segueix assegut a les escales. Al matí feia un dia assolellat, però ara han aparegut uns núvols grisos a la banda del Tibidabo.

Arran de l’exposició de ceràmica àtica que han muntat a l’Arqueològic, la seva relació amb l’Olga s’ha anat fent més estreta gairebé sense adonar-se’n, i ara ella li truca per dinar i per anar al cinema, mentre l’Àngel comença a sentir un nus a la boca de l’estómac que l’obliga a dir-li que ha de fer uns encàrrecs o que ja ha quedat amb algú, perquè no té cap intenció que la relació amb ella vagi més enllà del museu. L’exposició de ceràmica es va inaugurar fa un parell de dies. Tot va anar bé i hi va assistir prou gent. Havien fet molta publicitat. Banderoles i cartells en algunes marquesines d’autobús amb la imatge del Crater de l’infern, una peça de ceràmica de figures roges, probablement del segle VI aC, que els ha cedit el Museu Britànic de Londres.

S’aixeca i s’encamina cap a la plaça d’Espanya, lluny dels llocs on sap que l’Olga i els altres van a dinar. Al vespre ha de pensar a escriure a en Pol per parlar-li de l’exposició. Li explicarà que tot va anar molt bé, fantàstic; potser exagerarà una mica i tot. Passa per davant de les fonts de Montjuïc, observa l’aigua quieta, estancada. Els núvols grisos que hi havia a la banda del Tibidabo s’han anat fent espessos i negres. A la tarda plourà.

Quan arriba a casa al vespre, es posa davant de l’ordinador. Fa temps que ha adaptat com a despatx l’habitació que ocupava en Pol quan compartien pis. Se les van rifar a sorts i a en Pol li va tocar la que donava a la Gran Via, que és una mica sorollosa, però també la més gran i la que té més llum. Obre el correu electrònic per escriure-li sobre l’èxit de l’exposició i alguna cosa més que li ha vingut al cap durant la tarda, però finalment no ho fa, perquè a la safata d’entrada se li descarrega un missatge del seu amic.

De: pol@meltzerferrergallery.com

Per a: angelrius79@gmail.com

Assumpte: BCN

8 de novembre del 2018 19:41 h

Hi! espero q anés b la inauguració de l’expo. et volia trucar ahir, xo vaig anar a tope de feina i no vaig tr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos