La vida mentidera dels adults

Elena Ferrante

Fragmento

vida-1

 

1

Dos anys abans d’anar-se’n de casa, el meu pare li va dir a la meva mare que jo era molt lletja. Una frase pronunciada en veu baixa, al pis que, acabats de casar, s’havien comprat al Barri Alt, al capdamunt del carrer San Giacomo dei Capri. Tot (els espais de Nàpols, la llum blava d’un febrer glaçat, aquelles paraules) va quedar paralitzat. En canvi jo vaig lliscar enllà i continuo lliscant encara ara, dins d’aquestes ratlles que em volen donar una història mentre, efectivament, no soc res, res de meu, res que hagi començat mai de debò o s’hagi acomplert realment mai: només un embolic que ningú, ni tan sols qui en aquest moment escriu, sap si conté el fil correcte d’una narració o no passa de ser un dolor embullat, sense redempció.

2

El vaig estimar molt, el meu pare; era una persona cordial en tot moment. Tenia unes maneres delicades perfectament coherents amb un cos tan magre que sempre semblava que la roba li anés baldera, cosa que als meus ulls li donava un aire d’una elegància inimitable. Tenia els trets de la cara delicats, i res (els ulls profunds de pestanyes llargues, el nas de disseny impecable, els llavis inflats) en malmetia l’harmonia. A mi se m’adreçava sempre amb un posat alegre, tant si estàvem de bon humor com si no, i no es tancava a l’estudi (es passava la vida estudiant) si primer no m’havia arrencat un somriure. Li agradaven especialment els meus cabells, però ara se’m fa difícil de dir quan me’ls va començar a lloar, potser ja des dels dos o tres anys. El que és segur és que durant la meva infantesa teníem converses com ara aquesta:

—Quins cabells més bonics, que ben fets, que me’ls regales?

—No, que són meus.

—Una mica de generositat, no?

—Si vols te’ls deixo.

—Perfecte. Tampoc te’ls penso tornar...

—Però si tu ja tens els teus.

—Són els que ja t’he pres.

—No és veritat, mentider.

—Mi-te’ls: eren tan bonics que te’ls vaig prendre.

Jo els hi mirava per jugar, sabia que no me’ls prendria mai. I reia, em feia uns tips de riure de por; m’hi divertia més que amb la mare. Sempre em volia prendre alguna cosa, una orella, el nas, la barbeta...; deia que eren tan perfectes que no hi podia viure sense. El to en què ho deia m’encantava, em demostrava contínuament com li era jo d’indispensable.

No cal dir que no era així amb tothom. De vegades, quan se sentia molt implicat en alguna cosa, tendia a alternar dissertacions finíssimes i emocions incontrolables en un to agitat. Altres vegades, en canvi, anava per feina i recorria a frases breus, extremament precises, tan denses que ningú gosava contradir-lo. Eren dos pares molt diferents del que jo estimava, i havia començat a descobrir que existien cap als set o vuit anys, quan el sentia discutir amb amics i coneguts que de vegades venien a casa per participar en reunions molt animades sobre problemes que jo no entenia ni gota. Normalment m’estava amb la mare a la cuina i no feia gaire cas de com discutien pocs metres més enllà. Però de tant en tant, com que la mare tenia feina i també es tancava a la seva habitació, jo em quedava sola al passadís jugant o llegint, sobretot llegint, crec, perquè el pare llegia moltíssim, la mare també, i jo volia ser com ells. No feia ni cas de la cridòria i només deixava de llegir o de jugar quan sobtadament es feia el silenci i emergien aquelles veus estranyes del pare. A partir d’aquell moment dictava llei i jo esperava que la reunió s’acabés per veure si tornava a ser el de sempre, el dels tons atents i afectuosos.

El dia que va pronunciar aquella frase acabava de saber que jo no havia tret gaire bones notes. Tota una novetat. Des de primer de primària l’escola sempre m’havia anat molt bé; fins als dos últims mesos. Però per a ells els meus resultats acadèmics eren importantíssims, i amb les primeres males notes s’havien alarmat, sobretot la mare.

—Què passa?

—No ho sé.

—Has d’estudiar.

—Ja estudio.

—Doncs com és això?

—Hi ha coses que me’n recordo i coses que no.

—Doncs tu estudia fins que te’n recordis de tot.

Jo estudiava i estudiava, però els resultats no milloraven. Aquella tarda en concret la mare havia anat a parlar amb els mestres i n’havia tornat molt disgustada. No m’havia renyat, ells no em renyaven mai. Només m’havia dit: la més descontenta és la professora de matemàtiques, però diu que si vols te’n sortiràs. I se n’havia anat a la cuina a preparar el sopar. De seguida va arribar el pare, i jo des de l’habitació només sentia que li resumia les queixes dels professors i que per justificar-me al·legava els canvis de la preadolescència. Però ell la va tallar i amb una de les tonalitats que amb mi no feia servir mai (fins i tot amb una concessió al napolità, a casa nostra radicalment prohibit) se li va escapar allò que segur que no hauria volgut que se li escapés:

—Què t’empatolles de l’adolescència! Fa cada vegada més cara de Vittoria.

Si hagués sabut que el sentia estic seguríssima que no hauria parlat d’aquella manera tan i tan diferent de la nostra lleugeresa riallera de sempre. Tots dos es pensaven que la porta de la meva habitació estava tancada, jo la tancava sempre, i no es van adonar que un dels dos l’havia deixada oberta. I així va ser com a dotze anys vaig saber de boca del pare, ofegada per l’esforç de xiuxiuejar, que m’anava tornant com la seva germana, una dona en la qual (l’hi havia sentit dir de tota la vida) s’ajuntaven a la perfecció lletjor i maldat.

Aquí se’m podria objectar: no exageris, el teu pare no va dir literalment «la Giovanna és lletja». D’acord, no era persona de dir coses tan brutals com aquesta. Però jo estava travessant un període de molta fragilitat. Feia quasi un any que tenia la regla, els pits despuntaven massa i tot, i jo me’n donava vergonya, tenia por de fer pudor, em rentava cada dos per tres, me n’anava a dormir desmenjada i em llevava desmenjada. L’única cosa que em consolava, en aquella temporada, l’única seguretat que tenia era que ell ho adorava tot, absolutament tot, de mi. Per això aquella comparació amb la tieta Vittoria va ser pitjor que si hagués dit: la Giovanna abans era bonica i ara s’ha fet lletja. A casa el nom de Vittoria sonava igual que el d’un ésser monstruós que empastifa i infecta tot el que toca. Jo en sabia ben poca cosa, d’ella, l’havia vista molt poques vegades, però l’únic que recordava d’aquelles trobades, i aquest era el punt neuràlgic, era l’angúnia i la por. No l’angúnia i la por que em podia fer ella en carn i ossos, perquè no la recordava gens ni mica. No, l’angúnia i la por que veia en els meus pares, això era el que m’espantava. El pare sempre havia parlat de la seva germana en un to inquietant, com si ella practiqués rituals vergonyosos que l’embrutien i que embrutien tothom que hi tingués tractes. En canvi la mare no l’esmentava mai, i encara més, si intervenia en les esbravades del marit era per fer-lo callar, com si temés que ella, fos on fos, el pogués sentir i immediatament arrenqués a córrer San Giacomo dei Capri amunt, per llarg i costerut que fos el carrer, a grans gambades, carregada amb totes les ma

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos