La foscor que coneixes

Amy Engel

Fragmento

foscor-2

FI

Van morir durant un insòlit temporal de neu d’abril, en mig d’un bassal de sang que s’escampava sobre una clapa de neu. Després algú diria que l’assassí devia estar vigilant els núvols grisos que es congriaven al cel. Que havia vist en el mal temps un senyal per actuar, aprofitant que tothom estava arraulit a casa, tremolant en optimistes mànigues de camisa i queixant-se de l’escalfament global. Detectius d’estar per casa intentant trobar algun sentit a una cosa que no en podia tenir de cap de les maneres. S’equivocaven, esclar. El temps no hi va tenir res a veure. Les mateixes nenes els ho haurien pogut dir, si haguessin pogut parlar.

La primera de morir va ser l’Izzy. Entre els blens de l’embull de cabells castany fosc que li tapava la cara se li entreveia l’ull. Un pestanyeig lent, la mirada fixa a la cara de la Junie. Un altre pestanyeig, i la mirada que començava a desenfocar-se. La Junie va esperar un tercer pestanyeig que no va arribar mai i va mirar la reguera de sang que anava avançant cap a ella. Va intentar tocar l’Izzy per sacsejar-la i fer-la tornar al món, però no podia bellugar la mà. Semblava que la tingués immobilitzada, tot i que no recordava que l’hi haguessin lligat. En realitat no recordava res. Ni què hi feia, allà, ni què estava passant. Només un terror difús i llunyà que s’anava apagant al mateix ritme que els batecs del seu cor. La seva gola malmesa va intentar emetre un so, un nom, una súplica, una pregària. Però no va arribar a traspassar mai els seus llavis. Només en va brollar un borbolleig de sang. La neu li glaçava la galta.

—Xxxt... —va fer una veu—. De seguida haurà passat. Xxxt...

Una mà li acariciava els cabells.

Va girar els ulls amunt; semblava l’única part del cos que podia moure. Va veure l’extrem del gronxador, una branca coberta de blanc, un cel pla, d’un gris metàl·lic. L’última vegada que havia estat allà anava amb la seva mare. El gelat se’ls fonia a les mans tan ràpid que no donaven l’abast. Calor, un capvespre entresuat i cuques de llum. Es gronxaven totes dues de costat i la mare de la Junie saltava del gronxador just quan era al punt més alt, la cabellera rossa voleiant-li enrere, una rialla gutural tallant l’aire. El truc és no pensar-hi, li deia. Tanca els ulls i vola.

«Mama.» Una onada d’enyorança esqueixant-la per dins com un ganxo esmolat, el seu cos sacsejant-se un altre cop contra el terra, el puny tancant-se en un espasme. «Vull la mama.» Va ensumar el perfum de la seva mare, només una goteta de jardí de primavera cada vegada perquè així el flascó durava més. Va sentir la veu de la seva mare, xiuxiuejant-li paraules de confort a cau d’orella. Va notar gust de sal, llàgrimes als llavis i sang a la boca. Sabia que allò era el final, però semblava mentida que pogués ser tan a prop del principi. Va exhalar un sospir tremolós. «Mira, mama, ja em surt!» Va tancar els ulls i es va enlairar.

foscor-3

1

M’havia passat tot el dia pendent del rellotge. Això m’havia costat unes quantes pulles. Cada cop que m’inclinava sobre la barra per agafar una comanda, el Thomas em tustava la mà amb la seva espàtula llardosa.

—Ets aquí, o tens coses més importants a fer en un altre lloc? —em va retreure remugant entre dents.

—Sí, en un lloc millor que aquest puto forat de merda —vaig replicar rient, mentre ell intentava picar-me amb l’espàtula un altre cop.

Era una de les poques coses bones que tenia treballar en aquell antre des de feia més de deu anys: que ja no em calia anar amb miraments.

—Són gairebé les cinc —vaig cridar mentre mirava com la busca dels minuts feia l’última volta al rellotge.

—A què ve tanta pressa, avui? —em va preguntar la Louise, cordant-se un altre cop el davantal al voltant de la seva immensa cintura—. Estàs feta un manat de nervis. A aquest pas, al Thomas li agafarà un infart. Ja saps com es posa quan ens veu despistades.

Vaig girar el cap un moment cap a la finestra de passar els plats i vaig picar l’ullet al Thomas, que havia de fer esforços per aguantar l’expressió de pomes agres.

—No ho sé —vaig reconèixer—. Tinc com un neguit.

Potser era aquell canvi de temps tan inesperat. El dia abans semblava que tot brotés i brunzís i l’aire feia olor de flors silvestres. I avui, feia un moment, la neu encara esquitxava els vidres de l’aparador de la cafeteria i tot de remolins diminuts intentaven esmunyir-se per la porta cada cop que algú l’obria. Ara semblava que volgués sortir el sol de darrere la capa de núvols, just a temps per a la posta. Als voltants de l’aparcament ja s’estaven formant rierols de neu fosa. Al matí tornaria a ser primavera. Ja ho tenia, això, Missouri. Ja ho deien els gats vells: si no t’agrada el temps que fa, espera’t deu minuts.

—Deu haver sigut aquell coi de sirenes —va dir el Thomas—. Fa una estona jo també estava amb els nervis de punta.

La Louise va assentir amb el cap i em va fer un gest perquè li passés les ampolles de quètxup mig buides per omplir-les.

—Això és que hi deu haver hagut molts accidents. He sentit que deien que hi havia molt de moviment al parc vell. La gent no té ni puta idea de conduir. —El Thomas va esbufegar des de la cuina per adherir-s’hi i la Louise es va girar per mirar-lo—. Quan va ser l’última vegada que va nevar a l’abril? Deu fer segles!

—Just abans que nasqués la Junie —vaig dir, molt segura—. Tretze anys.

Em vaig veure en aquell moment, amb una panxa immensa, els turmells tan inflats que no em podia posar les botes, i caminant per les piles de neu amb unes vambes fetes pols.

—Sí senyora, tens raó! —va exclamar la Louise. Va acabar d’omplir una ampolla de quètxup i la va fer lliscar cap a mi—. I què? Es presenta interessant, aquesta nit de dissabte? —va preguntar decantant el cap—. No sortiràs a ballar una mica o a prendre una copeta? No? Res de res?

—Li vaig prometre a la Junie que arribaria d’hora a casa i que soparíem una pizza i miraríem una pel·li. Ahir ja no ens vam veure.

No em calia veure-li posar els ulls en blanc per saber que a la Louise la meva visió del que era un dissabte a la nit emocionant li semblava patètica. Ja no sabia com dir-me que estava malgastant la meva joventut. «Trenta tirant cap a cinquanta», li agradava dir sempre que parlàvem de la meva inexistent vida social.

—Quan els meus tenien aquesta edat, no saps l’alegria que m’haurien donat si m’haguessin dit que se’ls enduien una setmana sencera. Coi de nens, no hi havia qui els aguantés! —va exclamar la Louise brandant el cap—. On era, per cert, la teva filla?

—S’ha quedat a dormir a casa de l’Izzy Logan.

Vaig continuar fregant la barra sense apartar els ulls de la baieta i vaig ignorar aquell pessic a la base del crani.

—Semblen cul i merda, aquest parell —va replicar la Louise amb un puntet d’incr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos