1

Les gotes, cada vegada més denses, s’estavellaven contra el vidre del cotxe. L’eixugaparabrises grinyolava i jo, amb les mans crispades al volant, també grinyolava per dins... Ben aviat va descarregar una tromba d’aigua amb tanta força que, instintivament, vaig aixecar el peu de l’accelerador. L’última cosa que em faltava era tenir un accident! Que potser els elements havien decidit aliar-se contra mi? Toc, toc, Noè, a què treu cap aquest diluvi?

Per evitar els embussos de trànsit de divendres al vespre, vaig decidir tallar per vies secundàries. M’estimava més això que no pas ficar-me a les carreteres sobresaturades de cotxes i haver de suportar la tortura de circular sota l’efecte acordió! No tenia cap ganes de convertir-me en la Yvette Horner, l’acordionista que va acompanyar tants anys la caravana del Tour de França! Els meus ulls intentaven en va desxifrar els cartells mentre, des del cel, la tropa de déus s’ho passava d’allò més bé entelant-me els vidres perquè em trasbalsés encara més. I per si no fos prou, de cop i volta el GPS va decidir, en plena foscor i boscúria, que ell i jo no continuaríem el viatge plegats. Un divorci tecnològic amb efecte immediat: jo anava en línia recta i ell vinga fer el boig. O més aviat: vinga pensar en les musaranyes!

Val a dir que en aquells moments jo tornava d’un lloc on els GPS s’hi deixaven la vida; o com a mínim no en sortien indemnes. Jo venia de la mena d’indret que no comptava per als mapes, on el simple fet de ser-hi significava no ser enlloc. I no obstant això, hi havia un petit nucli d’empreses, un conglomerat remot de Societats Lucratives Qui sap Com (SLQC) que devia representar per al meu cap un potencial comercial prou important per justificar el meu desplaçament. Potser hi havia una raó menys fonamentada. Des que m’havia concedit la reducció d’un terç de jornada, tenia la desagradable impressió que m’ho feia pagar encarregant-me les missions que els altres no volien. Per això, en aquells moments, em trobava dins d’un armari amb rodes, recorrent amunt i avall les carreteres dels grans suburbis de París, ocupada en feinetes absurdes.

«Vinga, Camille... Deixa de donar-hi voltes i centra’t en la carretera!»

De sobte, es va sentir una explosió. Un soroll tan esgarrifós que el cor se’m va disparar a vint pulsacions per minut, i vaig donar un cop de volant descontrolat. Vaig picar amb el cap contra el parabrisa i, curiosament, vaig constatar que no, que allò que deien que la vida et passa per davant en dos segons no eren històries. Després d’uns quants segons d’atordiment, vaig recuperar la consciència i em vaig tocar el front. No hi tenia res viscós. Només un bon nyanyo. Revisió llampec... No, cap lesió més a la vista. Per sort, més que no pas dolor m’havia endut un bon ensurt!

Vaig sortir del cotxe i, tapant-me com vaig poder amb la gavardina, vaig avaluar els danys: una roda punxada i el parafang abonyegat. Un cop passat el primer ensurt, la por va obrir pas a la ira. «Mecàgon tot!» Era possible que en un sol dia es poguessin encaixar tants cops? Vaig llançar-me damunt del mòbil com si fos el meu salvavides. Però, és clar, no hi havia cobertura! Tot i que tampoc no em va sorprendre gaire de tan resignada com estava a tenir mala sort.

Els minuts passaven. Res. Ningú. Sola, perduda en aquella boscúria deserta. L’angoixa es va començar a imposar, i encara em va assecar més la gola, deshidratada.

«En comptes de cagar-te de por, fes alguna cosa! Segur que aquí a la vora hi ha alguna casa...»

Vaig sortir de les quatre parets protectores decidida a plantar cara als elements, enfundada en una armilla reflectora que no m’afavoria gens. Però quan toca, toca! A més, sincerament, i ateses les circumstàncies, el meu grau de glamur m’importava ben poc...

Al cap d’uns deu minuts que em van semblar una eternitat, vaig topar amb el reixat d’una casa. Vaig prémer el timbre del videòfon com qui truca al telèfon d’urgències.

Em va respondre un home amb la veu de qui, des de darrere la porta, t’observa amb l’ull encastat a una espiera reservada als pesats de torn.

—Hola. Què vol?

Vaig encreuar els dits: tant de bo la gent d’aquell racó de món fos acollidora i una mica solidària!

—Bona nit, senyor... Perdoni que el molesti, és que he tingut un accident de cotxe al bosc, justament darrere de casa seva... Se m’ha rebentat la roda i no tinc cobertura amb el mòbil... No he pogut trucar als del serv...

La porta de ferro forjat va xerricar i vaig fer un bot. Com era que aquell bon home m’havia donat asil? Era per la meva mirada de cocker desconsolat o per la pinta de nàufraga? Tant era; vaig esmunyir-me per la porta sense fer-me més preguntes, i vaig descobrir una magnífica casa de disseny, envoltada d’un jardí tan ben estudiat com cuidat. Una veritable palleta d’or dins d’una muntanya de sorra aurífera!

2

L’escalinata es va il·luminar i la porta de la casa es va obrir al final d’un sender. Una silueta masculina de talla alta va venir cap a mi aixoplugada sota un paraigua colossal. Quan la vaig tenir a dos pams, vaig poder veure la cara allargada i harmoniosa d’un home de faccions més aviat marcades. Era d’aquells rostres que milloren amb la maduresa, un Sean Connery a la francesa. Vaig notar la presència de dos clotets que, com dues cometes, tancaven una boca en aposició ressaltada per unes comissures alegres, un tret que aportava un aire simpàtic a la sintaxi de la seva fesomia. Un aire que convidava al diàleg. Devia haver arribat a la seixantena com qui arriba a la casella «cel» de la xarranca: amb els peus junts i serè. Els ulls, d’un bonic gris tènue, brillaven amb un esclat entremaliat, talment com dues bales de vidre enllustrades recentment en mans d’un nen. Els cabells, ara negres ara blancs, sorprenentment espessos per a la seva edat, només li reculaven tímidament al davant, com si li haguessin dibuixat al front una fina clau de puntuació. Una barba arran de pell, tan ben retallada com el jardí que l’envoltava, obria les cometes d’un estil cuidat que s’estenia a tota la seva persona.

Ell em va convidar a passar dins i a seguir-lo. Jo el vaig sotmetre a un examen silenciós que va durar el temps de tres punts suspensius.

—Entri! Està xopa!

—Gr... Gràcies! És molt amable. Un cop més, perdoni que el molesti...

—Estigui tranquil·la. No s’hi amoïni. Tingui, segui, li aniré a buscar una tovallola perquè s’eixugui.

En aquell moment, una dona elegant, que vaig suposar que era la seva esposa, ens va venir a trobar. Tenia una cara bonica i afable, però en veure’m entrar a casa seva una arrufada de celles reprimida en va trencar l’harmonia.

—Tot bé, amor meu?

—Sí, sí. És que aquesta senyora ha tingut un accident de cotxe i no tenia cobertura al bosc. Només ha de fer una trucada i recuperar-se una mica.

—Ah, sí, i tant...

En veure’m glaçada, em va oferir te, que vaig acceptar sense fer-me pregar.

Mentre ella desapareixia a la cuina, el seu home baixava per les escales amb una tovallola a la mà.

—Gràcies, senyor, és molt amable.

—Claude. Em dic Claude.

—Ah... Jo, Camille.

—Tingui, Camille. Si vol trucar, el telèfon és allà.

—Perfecte. No m’hi allargaré.

—Agafi’s el temps que necessiti.

Em vaig dirigir a un telèfon col·locat sobre una tauleta de fusta noble, sobre el qual lluïa un quadre d’art contemporani. Aquella gent, clarament, tenia gust i una bona posició... Quin descans haver anat a parar a casa seva (i no a la d’un ogre devorador de dones desesperades en una situació crítica!).

Vaig agafar l’auricular i vaig marcar el número d’assistència en carretera de la meva asseguradora. Incapaços d’ubicar geogràficament el meu cotxe, vaig proposar, amb el consentiment dels meus amfitrions, quedar amb el mecànic a casa d’ells. Em van dir que en una hora ja el tindria allà. Vaig respirar fondo: les coses començaven a posar-se al seu lloc.

Tot seguit vaig trucar a casa. Discretament, en Claude va agafar una burxa i se’n va anar a l’altra punta de la sala a remenar el foc que crepitava en una llar. Després de vuit rings interminables, el meu marit va agafar el telèfon. Per la veu que feia, vaig suposar que s’havia quedat mig endormiscat mentre mirava la tele. Tot i així, no semblava ni sorprès ni inquiet que li truqués a aquelles hores. Estava acostumat a veure’m arribar a casa tard, de vegades ben entrada la nit. Li vaig explicar les meves penes. Ell anava reblant les frases que jo deia amb onomatopeies de ràbia i espetecs de llengua de disgust; després em va fer tot de preguntes tècniques. Quant trigarien a venir a buscar-me els de la grua? Quant em costaria? Jo estava que trinava i el seu comportament em feia venir ganes de cridar a l’auricular! Per una vegada no podia demostrar una mica d’empatia? Després d’haver-li dit que ja m’espavilaria i que no m’esperés a dormir, vaig penjar el telèfon enrabiada com una mona.

Mal que em pesés, les mans em tremolaven i vaig notar que els ulls se’m negaven. No vaig sentir venir en Claude, fins al punt que em vaig sobresaltar quan em va tocar l’espatlla.

—Tot en ordre? Va tot bé? —em va preguntar amb una veu afable, la veu que, feia uns moments, m’hauria agradat sentir en boca del meu marit.

Es va ajupir per estar a l’altura de la meva cara i va repetir:

—Tot en ordre? Va tot bé?

I en aquell moment, no sé per què, em va fer trontollar: els llavis em van començar a tremolar i no vaig poder contenir les llàgrimes atrapades a les parpelles que des de feia una estona forçaven la seva sortida. Darrere una ridícula cortina de línies de rímel a la cara, vaig buidar el cúmul massa ple de frustracions que havia anat carregant durant les últimes hores, setmanes i fins i tot mesos.

3

Al començament no va dir res. Es va quedar allí, immòbil, amb la mà càlida damunt la meva espatlla en un gest d’empatia.

Quan ja no em quedaven més llàgrimes, la seva dona, que mentrestant havia deixat davant meu el te fumejant, també em va portar mocadors de paper, i després se’n va anar al pis de dalt, pressentint segurament que amb la seva presència podia estroncar una confessió saludable.

—Per... Perdoni, és que no sé què faig! Últimament vaig molt carregada i a sobre avui, amb aquest dia tan espantós... Massa per a mi!

En Claude va tornar a seure a la butaca que hi havia davant meu i m’escoltava amb atenció. Tenia un no-sé-què que t’hi feia confiar. Em va mirar fixament. No era una mirada escrutadora ni intrusiva, sinó afable, generosa, com uns braços oberts.

Amb els meus ulls clavats en els seus, vaig tenir la sensació que a ell no el podia enganyar. Que em podia deixar anar sense necessitat d’una màscara. Els meus petits forrellats interns s’afluixaven en cadena. Tant se valia. O sí, sí que s’ho valia?

Li vaig confessar a grans trets la tristesa que arrossegava, li vaig explicar que havia anat acumulant petites frustracions que al final m’havien gangrenat l’alegria de viure malgrat tenir-ho tot, en principi, per ser alegre.

—M’entén? No és que sigui una persona infeliç, però tampoc no soc feliç del tot... I aquesta sensació que la felicitat se m’ha escapat entre els dits és terrible! Però tampoc no tinc cap ganes d’anar al metge; encara em dirà que tinc una depressió i m’inflarà a pastilles! No és això... Passa que tinc com una malenconia... No és res greu, però tot i així... és com si ja no tingués il·lusió per res. No sé si m’entén...

Vaig tenir la sensació que les meves paraules el commovien, fins al punt que em vaig preguntar si no li esperonaven algun record molt personal. No feia ni una hora que ens coneixíem i s’havia creat entre nosaltres un clima de complicitat sorprenent. Jo era una estranya però amb la meva confessió havia superat diversos nivells d’intimitat d’una tirada, creant un nexe precoç entre les nostres històries.

El que jo havia deixat anar de mi havia tocat clarament una corda sensible d’ell, que l’animava a consolar-me amb una motivació autèntica.

—Com deia l’abat Pierre: «Necessitem motius per viure tant com tenir de què viure». O sigui, que no podem restar-hi importància. I tant que en té, i molta! Quan l’ànima pateix no podem fer com si res. Sentint-la parlar, m’atreviria a vaticinar quin mal té.

—Ah, sí? De debò? —vaig preguntar, empassant-me els mocs.

—Sí...

Va dubtar si continuar o no, com si intentés endevinar si jo seria receptiva a les seves revelacions. Devia concloure que sí, perquè va prosseguir en un to confidencial:

—Segurament pateix rutinitis aguda.

—Com diu?

—Una rutinitis aguda. És una afecció de l’ànima que cada vegada afecta més gent al món, sobretot a Occident. Els símptomes són gairebé sempre els mateixos: baixa motivació, malenconia crònica, pèrdua de punts de referència, pèrdua de sentit, dificultat per ser feliç malgrat viure en l’opulència, desencant, ensopiment...

—Però... com ho sap, vostè, tot això?

—Soc rutinòleg.

—Rutin... què?

Que surrealista!

Semblava acostumat a aquella mena de reacció, perquè no va perdre la calma ni el seu excepcional aplom.

Em va explicar aleshores en poques frases en què consistia la rutinologia, aquesta disciplina innovadora poc coneguda encara a França, però molt estesa ja en altres parts del món. Com els investigadors i científics s’havien adonat que cada vegada hi havia més gent afectada per aquesta síndrome. Com, malgrat no patir cap depressió, es podia sentir una sensació de buidor, de profunda tristesa i d’arrossegar la desagradable impressió de tenir-ho tot per ser feliç, però no la clau per gaudir-ne.

Jo me l’escoltava amb els ulls esbatanats, bevent les seves paraules, que descrivien tan bé el que jo sentia, i això el va animar a continuar:

—Sap què? La rutina sembla un mal menor a primer cop d’ull, però pot causar estralls en la població: epidèmies de pessimisme, tsunamis de malenconia, vendavals de depressió catastròfics. Aviat el somriure estarà en vies d’extinció! No rigui, no. És la veritat! I no parlem de l’efecte papallona! Com més s’estén el fenomen, més afecta la població... Una rutinitis mal controlada pot fer decaure l’estat anímic d’un país sencer!

Més enllà d’aquell to grandiloqüent, notava el seu capteniment per continuar i retornar-me el somriure.

—Vol dir que ara no exagera una mica?

—I ara! No s’imagina pas quanta gent hi ha que no sap ser feliç! I no parlem ja de la incultura emocional! És una epidèmia... ¿No creu que no hi ha res pitjor que tenir la sensació de veure passar la vida sense haver estat prou valent per donar-li una forma que correspongui als nostres desitjos, sense haver-nos mantingut fidels als nostres valors profunds, a l’infant que vam ser un dia, als nostres somnis d’infància?

—Mmm, mmm... Potser sí...

—Malauradament, desenvolupar habilitats per ser feliç no és una cosa que s’aprengui a l’escola. Tot i així existeixen tècniques. Es poden tenir molts diners i ser un desgraciat, o ben al contrari, tenir-ne pocs i saber treure profit de l’existència com a persona... La capacitat de ser feliç es treballa, s’exercita dia rere dia. N’hi ha prou de revisar el nostre sistema de valors, de reeducar la mirada que tenim sobre la vida i els esdeveniments.

Es va aixecar i se’n va anar a buscar a la gran taula un bol ple de dolços per oferir-me’n i acompanyar el te. Ell mateix en va rampinyar uns quants distretament mentre reprenia la conversa, que pel que semblava li interessava com si l’hi anés la vida. Mentre el sentia parlar de la importància de recuperar l’essència d’un mateix, d’estimar-se més per poder trobar el camí, la felicitat, d’irradiar-la al voltant d’un mateix, em preguntava quines vivències havia tingut ell per estar tan preocupat.

Tot ell s’encenia per fer-me arribar la seva convicció. De cop i volta va fer una pausa i em va mirar amb uns ulls afables que em llegien el pensament amb tanta facilitat com un cec que llegeix braille.

—Sap què, Camille? La majoria de les coses que li passen a la vida depenen de com vagi tot aquí dalt —va continuar dient-me mentre es donava copets al cap—: al terrat. La ment té un poder que encara no ens ha deixat de sorprendre! No s’imagina fins a quin punt els seus pensaments influeixen en la seva realitat... És una mica el mateix fenomen que descriu Plató en el seu Mite de la caverna: encadenats a una cova, els homes es fan una imatge falsa de la realitat, perquè només veuen les ombres deformades de les coses que projecta a la paret una foguera situada darrere d’ells.

Jo assaboria en silenci aquella situació tan còmica. Val a dir que l’últim que m’esperava al cap d’una hora d’haver tingut un accident a la carretera era estar filosofant en una acollidora sala d’estar!

—Fa un paral·lelisme entre el mite de Plató i com funciona la nostra ment? Caram...

Aquella reacció el va fer somriure.

—Sí senyora! Hi veig un paral·lelisme amb els pensaments que posen un filtre entre la realitat i nosaltres mateixos, i la transformen a mercè de les creences, de les idees preconcebudes i els judicis... I qui ho fabrica, tot això? La ment! Només la ment! Jo d’això en dic «la fàbrica de pensaments». Una veritable factoria! La bona notícia és que vostè té el poder de canviar-los. Veure-ho tot negre o de color de rosa no és independent de la seva voluntat... Pot exercitar la ment perquè deixi de fer-li males passades: n’hi ha prou amb una mica de constància, de perseverança i de mètode.

Em vaig quedar al·lucinada. No sabia si prendre’l per boig o aplaudir ben fort el seu impressionant discurs. No vaig fer ni una cosa ni l’altra, i em vaig limitar a assentir amb el cap.

Devia notar que havia tocat sostre i que ja no podia digerir més informació.

—Perdoni, potser l’atabalo amb les meves teories...

—I ara! Les trobo molt interessants. Passa que estic una mica cansada, això és tot...

—És ben normal. Si vol, en una altra ocasió, estaré encantat de tornar-li a parlar d’aquest mètode... S’ha demostrat que és infal·lible per ajudar les persones a tornar a omplir de sentit la vida i a dotar-la d’un projecte engrescador. —Es va aixecar i es va dirigir a un petit escriptori de fusta de cirerer. En va treure una targeta i me la va allargar—. Passi’m a veure quan vulgui —va afegir amb un somriure amable.

Vaig llegir-hi:

Claude DUPONTEL

Rutinòleg

Rue de la Boétie, 15

75008 París

Em vaig guardar la targeta sense saber ben bé què pensar. Per educació, li vaig dir que m’ho rumiaria. Ell no va insistir-hi més, aparentment poc preocupat per la meva resposta. La meva part de comercial no ho acabava d’entendre: un autònom no hauria d’anar a totes per aconseguir un nou client? La seva poca agressivitat comercial semblava indicar una assertivitat estranya. Aleshores vaig tenir la convicció que si rebutjava aquesta oportunitat, l’única que hi sortiria perdent seria jo.

Però en aquells moments jo encara estava sota el pes de les emocions de la nit, aquell accident absurd, aquell temporal absurd, ben bé com l’inici d’una pel·lícula de terror de les dolentes... I ara només em faltava un rutinòleg! Impressionant... Segur que en cinc minuts sortirien uns operadors de càmera amagats i algú cridaria: «Innocentada!».

Va sonar el timbre. A la porta no hi havia càmera ni periodista, només el de la grua, que acabava d’arribar.

—Vol que l’acompanyi? —em va preguntar, amable, en Claude.

—No cal, de debò, gràcies. Ja m’espavilaré. Ja ha estat prou amable amb mi. No sé com agrair-l’hi.

—No s’hi amoïni. És ben normal ajudar en situacions com aquesta! Enviï’ns un missatge quan hagi arribat a casa.

—Fet! Fins una altra i gràcies!

Vaig pujar al davant amb el mecànic per guiar-lo fins al lloc de l’accident. Vaig donar un últim cop d’ull pel vidre de la grua i vaig veure la parella abraçada en una imatge de tendresa dient-me adeu des del capdamunt de l’escalinata. Tots dos desprenien un amor i una complicitat espectaculars!

I amb aquesta imatge de plàcida felicitat al cap em vaig deixar endur cap a la foscúria, fent sotracs dalt d’un trasto que em retornava a la dura realitat.

4

L’endemà al matí em vaig despertar amb una migranya espantosa. I per si no fos prou, al carrer, un martell pneumàtic estava disposat a torturar-me tot el dia ben bé com el Pájaro Loco! Havia passat mala nit pensant en les paraules d’en Claude Dupontel. Patia rutinitis aguda, jo? El desànim que em tenallava el cor des de feia setmanes es mereixia que em fiqués dins d’un procés d’acompanyament terapèutic? Perquè, de què em queixava, en realitat? Tenia un marit i un fill fantàstics, una feina que em garantia una situació estable... Potser només calia que sacsegés una mica el cap per espolsar-ne els pensaments? Però aquella malenconia de progre benestant a punt d’entrar als quaranta anys era dura de rosegar. Havia intentat mil vegades treure-me-la del damunt, sense èxit.

Tot i així, a estones intentava posar les coses en perspectiva. «Agafar distància», com deien les revistes d’autoajuda. I aleshores revisava un a un els diferents graons de la misèria humana: els qui patien els

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X