Tu no mataràs

Julia Navarro

Fragmento

cap-2

1

Madrid, maig del 1941

El so de les campanes ofegava les veus que arribaven des de l’arbreda. Va reconèixer la seva veu. Sí, n’estava segur. Era la veu de l’americà. Amb qui estava? Sens dubte, amb alguna dona: a aquella hora i en aquell lloc i després d’una bona estona de festa…, com en altres ocasions, ell mateix s’havia refugiat sota els arbres buscant-hi intimitat per poder fer lliscar la mà sobre el cos d’alguna noia. Aquesta vegada no. Ara buscava la solitud per vomitar. Havia begut massa. Li costava caminar i el vi li pujava de l’estómac a la boca, pressionant per ser expulsat.

Es va recolzar en un arbre. Estava massa marejat per seguir caminant i es va deixar caure. Va sentir l’americà parlant més alt del que era normal i li va semblar veure algú que s’amagava entre els arbres propers.

Li rodava el cap. Va buidar la panxa i va pensar que així se sentia millor, de manera que es va tornar a posar dret i s’hi va acostar cautelós. No volia ser indiscret.

—Qui hi ha? —va preguntar.

—Fernando? —va respondre una veu.

El to urgent de l’expressió el va alarmar. S’hi va acostar tentinejant i va encendre un llumí, que va esquinçar les ombres d’aquell racó ombrívol.

L’americà sostenia entre els seus braços el cos de la Catalina. Amb una mà li subjectava el cap i amb l’altra li estirava la faldilla, intentant tapar-li les cames nues.

Ella deia alguna cosa, però no arribava a entendre les seves paraules. Es va aferrar al tronc d’un arbre, observant atentament l’escena. Sí, l’americà tenia la Catalina entre els seus braços, i prop d’ells, a terra, les mitges…

—Què li has fet? —va preguntar en Fernando alarmat.

—Res…

Es va ajupir i va encendre un altre llumí, que va il·luminar la cara de la jove. Un blau li desfigurava el pòmul esquerre, tenia la brusa estripada i la faldilla estava bruta de fang.

—Déu meu! Però què li has fet?

—Res. No et preocupis, crec que està bé… —va contestar mentre li acaronava el rostre.

Ella va obrir els ulls i els va tornar a tancar. Li va arribar a veure un somriure als llavis barrejat amb una ganyota de dolor. No entenia res… o sí. Va començar a deixondir-se recordant que havia begut massa precisament per culpa d’ella.

Havien anat junts a la Pradera de San Isidro, on es van trobar amb els amics del barri. L’Antoñito feia anys i els havia convidat a celebrar-ho, aprofitant que en aquells dies de maig s’havia instal·lat una alenada de primavera. El pare de l’Antoñito, don Antonio, era estraperlista. Tenia una botiga de queviures en la qual durant la guerra s’havia pogut trobar una mica de menjar. Ara presumia de les seves bones relacions amb els vencedors i per això l’Antoñito els havia promès que portaria unes quantes ampolles de vi per celebrar els seus vint-i-quatre anys. D’on devia haver tret aquells enfilalls de xoriço? I el vi. No és que fos gaire bo, però servia per divertir-se i oblidar-se de la guerra. Cap jove del barri no s’havia atrevit a rebutjar la invitació. No hi havia família que no tingués deutes amb la botiga de don Antonio, tret de la d’en Pablo Gómez. El seu pare, en Pedro Gómez, era funcionari del Ministeri d’Hisenda. L’Antoñito i en Pablo deien que eren amics, tot i que en realitat competien contínuament per qualsevol cosa, però sobretot per la Catalina.

Va pensar que no hi havia d’haver anat; no tenia dret a divertir-se mentre el seu pare era a la presó, però no s’havia vist amb cor de dir a la Catalina que no l’hi acompanyaria. Volia estar amb ella i, a més, tenia por que algú altre l’hi prengués. Sabia que en Pablo i l’Antoñito estaven a l’aguait.

Algú li havia donat un got de vi; ella, al principi, s’havia resistit a beure, però el capvespre era càlid i convidava a deixar-se dur. Va veure que bevia dos o tres gots de vi, que la van transformar en una altra dona. Va ballar amb ell i va sentir com el cos d’ella s’enganxava al seu, però després va ballar amb altres amb la mateixa intimitat.

Sobretot amb l’americà. Sí. De fet, la Catalina li havia suplicat que l’acompanyés a la Pradera perquè li agradava l’americà. L’hi havia dit temps enrere. I ara era allà, estesa damunt l’herba, borratxa, sense mitges, amb la faldilla apujada i les cuixes al descobert, mentre l’americà intentava incorporar-la.

—Ajuda’m —li va demanar l’americà.

—A fer què? Deixeu-me en pau…

Va sentir la veu de la Catalina. Parlava amb dificultat, o això li va semblar.

—Marvin…, no em deixis…, em fa molt mal… —va xiuxiuejar.

—No t’hi amoïnis, no et deixaré pas… però has de fer un esforç i aixecar-te… Et portaré a casa… Fernando, per què no em vols ajudar?

No, no el volia ajudar. En realitat, a ell també li costava bellugar-se. Va sentir una onada de ràbia. Com havien pogut fer el que havien fet? Sempre havia considerat la Catalina una noia formal; fins aquella nit no havia permès que ningú s’excedís amb ella; sabia posar els nois al seu lloc, fins i tot a ell, malgrat que es coneixien des que eren unes criatures.

Però ara era allà, mig nua, als braços de l’americà. Era evident el que havia passat entre tots dos. Va sentir una fiblada al pit i va tenir ganes de plorar.

En Marvin va aconseguir posar-la dreta. La sostenia per sota el pit i l’estirava, obligant-la a caminar.

Els va mirar sense moure’s. Les nàusees tornaven a envair-li l’estómac. Que se n’anessin. Ja no hi podia fer res.

—Fernando! Fernando! Que no em sents? Atura’t…

Havien passat uns quants dies des que van anar a la Pradera. No l’havia vist des de llavors; de fet, l’havia evitat. Tampoc no havia vist en Marvin, si bé això era més fàcil. L’americà vivia a casa de l’Eulogio, però amb prou feines es deixava veure. Feia uns quants mesos que havia reaparegut a Madrid i l’Eulogio li havia obert la porta de casa seva. El seu amic li havia explicat que havia conegut l’americà al front on els van ferir a tots dos. L’Eulogio n’havia tornat abans que s’acabés la guerra, perquè l’havien ferit de gravetat precisament quan ajudava l’americà. A la batalla del Jarama havia estat a punt de perdre una cama i això l’havia convertit en un invàlid per sempre. Quan va tornar a casa seva, la mare li va dir que el seu pare havia mort al front d’Aragó.

Quan l’americà es va presentar, no va caldre que li recordés que s’havien conegut aquell fred mes de febrer del 1937, en aquella batalla desesperada que va ser la del Jarama; simplement, l’Eulogio el va acollir i es va negar a cobrar-li ni un sol cèntim. En Marvin deia que era poeta. Havia arribat a Madrid la primavera del 36 per seguir les petjades de Cervantes, però va esclatar la guerra i va decidir quedar-s’hi creient que el dolor seria una font d’inspiració; tot i així, va acabar fent de traductor d’alguns periodistes nord-americans que cobrien la contesa. Aquells dies al front van ajudar que congeniessin. Després va passar el que va passar i l’Eulogio mai no va pensar que en Marvin tornaria. Però ara era allà, disposat a reprendre el seu Quadern de la Guerra Civil Espanyola.

«És un escriptor, un poeta», explicava l’Eulogi

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos