Finals que mereixen una història

Albert Espinosa

Fragmento

cap-1

imagen

Sempre treballo amb finals, ja sigui en cinema, en televisió, en teatre o en llibres. M’encanten els finals. Un bon final mereix una història, sempre ho he pensat.

Soc un enamorat dels relats, les històries petites de tres a vuit pàgines, que et fan pensar, riure, plorar o emocionar-te. Un bon relat et pot alegrar un mal dia perquè les històries petites de vegades resumeixen un sentiment gran que tenim dins i es converteixen en la millor medecina.

M’encantaria que aquests relats fossin terapèutics i us ajudessin a afrontar alguna emoció estancada. Voldria que us sentíssiu acompanyats, cuidats i estimats a cada pàgina. Tots els personatges pertanyen al meu món. Són persones grogues. ESTIMAR I RES MÉS. I és que el secret d’aquest món és estimar. I tots aquests personatges volen estimar. Alguns ho aconsegueixen i altres no.

Abans de cada relat trobaràs unes citacions breus a mode d’introducció que no són meves, sinó d’una dona molt especial que vaig conèixer quan ella tenia noranta-quatre anys i que em va ensenyar a ser valent a la vida. Crec que és just que traspassi la seva filosofia, tan especial que em va marcar l'adolescència.

I a la mateixa pàgina també he col·locat una frase cèlebre de mestres que ja han desaparegut, però les reflexions dels quals produeixen una emoció semblant al final que mereix una història.

Tan sols a dos relats, «Nois que somiem batalles» i «Lluitadors de vida», hi he afegit les meves reflexions personals. Són històries tan properes que volia introduir-les jo mateix.

Ha estat difícil escollir aquests relats perquè volia que fossin especials, que estiguessin relacionats entre ells i que tinguessin una aroma pròpia que els fes únics. Ha estat com crear un CD. Tenia molts finals que mereixien una història, i deixar-ne fora gairebé la meitat ha estat dolorós. Però no podien ser-hi tots, només uns pocs dels centenars que he escrit durant aquests darrers anys han estat els escollits.

M’he decidit per aquests vint relats perquè hi ha una connexió entre tots ells. No vull avançar-vos-en res, però crec que, quan els llegiu, notareu aquesta relació i com tots ells emanen una energia especial. Aquest llibre conté una part de mi. Molts relats són experiències que m’han passat o m’han explicat. Mai no escric un final si no l’he viscut o no me l’han explicat de primera mà durant hores, per tal que el pugui entendre perfectament.

I és que els finals s’han d’entendre bé. Al cap i a la fi, tots nosaltres tindrem un final que hauríem d’aconseguir que estigués a l’altura de la nostra història.

Crec que el final m’arribarà d’aquí a pocs anys. El metge que em va operar de petit em va dir que quan arribés als cinquanta, a causa de les moltes sessions de quimioteràpia per les quals vaig haver de passar, la meva edat seria equiparable als vuitanta o noranta anys de qualsevol altra persona. Ara en tinc quaranta-sis, i per això sé que el meu final és a prop i visc intensament cada dia. Als cinquanta anys em retiraré d’escriure: em queden quatre llibres, i cadascun d’ells tindrà un sentit a la meva vida.

Saber quan t’arribarà el final és una recompensa enorme. Sempre he cregut que he tingut una vida increïble. He perdut una cama, un pulmó i part del fetge… He perdut amics, persones grogues, polseres, companys d’habitació, lluitadors de vida… Però he guanyat comprendre des de molt petit el sentit d’aquest univers gràcies als finals d’aquestes persones especials que he conegut i que estan a l’altura de la seva història.

Sempre que escric finals recordo les persones que he vist marxar i que han marcat el meu somriure, el meu optimisme i la meva vida. Perquè ningú no està trist quan se’n va, tothom somriu, perquè descobreix la seva veritat.

En aquesta col·lecció de relats hi trobareu les meves històries preferides. Estimo en Ben, el nen que volia saber quin era el seu regal de Nadal i va acabar descobrint la veritat sobre aquest món. El pallasso que porta massa dolor i mira de trobar el seu final èpic per tal que desaparegui aquell sentiment. I també descobrireu el final de l’autèntic León, que en el seu moment va donar peu a tota aquella bella aventura que va ser Polseres vermelles.

I tot i que em fa molta vergonya, hi he inclòs també l’únic relat que vaig escriure quan encara tenia càncer i no sabia si me’n sortiria. Va ser el primer que vaig escriure. L’he posat a prop de «Lluitadors de vida», perquè tots dos són l’inici i el final d’un sexenni important a la meva vida.

I és que la vida funciona en forma de sexennis.

Em fa il·lusió explicar-vos aquesta teoria que vaig aprendre a l’hospital i que penso que és el gran secret per ser positiu quan la vida et colpeja amb força. Me la va regalar aquella dama de noranta-quatre anys a qui vaig adorar.

Ella és la persona que trobareu al relat «El que vam perdre al foc renaixerà a les cendres», que és el subtítol d’aquest llibre.

Ella em va ensenyar que «tot en aquesta vida es compon de cicles de sis anys que comencen i acaben amb una enorme pèrdua o un gran guany».

Em va fer entendre que la vida és aprendre a perdre el que vas guanyar. A estimar els finals. I sempre ho rematava amb aquesta frase: «El que vam perdre al foc renaixerà a les cendres».

Era tan sàvia... La vaig perdre amb noranta-quatre anys. Era el seu darrer sexenni i va coincidir justament amb l’inici del meu primer sexenni de vida adulta. I és que els sexennis dels que t’estimes et contagien i et modifiquen.

Gràcies a ella sé que cada sis anys aquest foc destruirà coses i d’aquestes cendres en renaixeran d’altres.

Pots negar-ho o acceptar-ho. Jo ho he acceptat i, quan arriben els anys pont, em preparo per tal que no m’agafin desprevingut i sàpiga transformar les pèrdues en guanys.

Espero que gaudiu molt amb aquests finals que mereixen una història i també amb les frases que inicien cada relat i que pertanyen a una de les dones més sàvies d’aquest món.

Aquestes històries jo les he pensat com si fossin pel·lícules; és per això que abans de cada relat trobareu uns pòsters bellíssims i increïbles sobre com podria ser el cartell d’aquest possible film. Us he de dir que un d’aquests finals aviat el podreu veure convertit en una pel·lícula.

Ens veiem a l’epíleg.

ALBERT ESPINOSA

Barcelona, octubre del 2018

cap-2

imagen

imagen

 

No hi havia nit de Nadal que el matrimoni Hunting no celebrés amb una gran festa. Els encantava convidar amics a casa i organitzar un còctel. Però e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos