Vet aquí una vegada la taverna Swan

Diane Setterfield

Fragmento

cap-2

La història comença...

Vet aquí una vegada una taverna que reposava tranquil·lament a la vora del Tàmesi, a Radcot, a un dia ben bo a peu des de la font. Hi havia un gran nombre d’hostals i tavernes a la part superior del Tàmesi en el moment en què va tenir lloc aquesta història, i et podies emborratxar en tots, però, més enllà de la cervesa i la sidra de costum, cadascun oferia un plaer especial. Al Red Lion de Kelmscott era la música: els gavarrers hi tocaven el violí al vespre i els formatgers cantaven tristament sobre amors perduts. A Inglesham hi havia el Green Dragon, un refugi de contemplació perfumat de tabac. Si eres jugador, l’Stag d’Eaton Hastings era el lloc adequat, i si preferies les bregues, no hi havia lloc millor que el Plough, just als afores de Buscot. El Swan de Radcot tenia la seva pròpia especialitat. Era el lloc on anar per escoltar històries.

El Swan era un hostal molt antic, potser el més antic de tots. L’havien construït en tres parts: una era vella, una altra era molt vella i l’altra era encara més vella. Aquests elements diversos havien quedat harmonitzats pel sostre de palla que els cobria, el liquen que creixia a les velles pedres i l’heura que grimpava per les parets. A l’estiu, hi anava gent de les ciutats que sortia d’excursió amb el nou ferrocarril, llogava una xalana o un esquif al Swan i passava la tarda al riu amb una ampolla de cervesa i un pícnic, però a l’hivern tots els parroquians eren d’allà, i es congregaven a la sala d’hivern. Era una cambra senzilla a la part més antiga de l’hostal, amb una sola finestra que travessava la paret gruixuda de pedra. Quan era de dia, per aquesta finestra es podia veure el pont de Radcot i el riu que passava per sota les tres serenes arcades. De nit (i aquesta història comença de nit), el pont estava ofegat per la negror i no era fins que les orelles sentien el so greu i sense límits de grans quantitats d’aigua en moviment que es podia distingir amb la vista l’extensió negra i líquida que corria a fora la finestra, canviant i onejant, fosca i, tanmateix, il·luminada per una energia que produïa ella mateixa.

De fet, ningú no sap quan va començar la tradició d’explicar històries al Swan, però podria haver tingut alguna cosa a veure amb la batalla del Pont de Radcot. El 1387, cinc-cents anys abans de la nit que va començar aquesta història, dos grans exèrcits es van trobar al pont de Radcot. El qui i el perquè són massa llargs per explicar-los, però el resultat va ser que tres homes van morir en combat (un cavaller, un servent i un noi) i vuit-centes ànimes es van perdre, ofegades a les maresmes, mentre intentaven fugir. Sí, exacte. Vuit-centes ànimes. Això és molta història. Els seus ossos reposen a sota del que ara són camps de créixens. Pels voltants de Radcot conreen créixens, els cullen, els posen en caixes i els envien a les ciutats en gavarres, però ells no se’ls mengen. Són amargants, es queixen, tan amargants que et couen a dins i, a més, qui vol menjar unes fulles que s’alimenten de fantasmes? Quan una batalla com aquesta passa just davant de casa teva, i els morts t’enverinen l’aigua de boca, simplement és natural que vulguis explicar-ho una vegada i una altra. A còpia de repeticions, acabaries sent-ne un expert. I després, quan la crisi hagués passat i centressis l’atenció en altres coses, què hi ha més natural que aplicar aquesta nova habilitat a altres relats?

La mestressa del Swan era la Margot Ockwell. Hi havia hagut Ockwells al Swan des que la gent tenia memòria, i molt probablement des que existia el Swan. El seu nom legal era Margot Bliss, perquè estava casada, però la llei era una cosa per a viles i ciutats; aquí al Swan seguia sent una Ockwell. La Margot era una dona atractiva que s’acostava a la seixantena. Podia aixecar barrils sense cap ajuda i tenia les cames tan fermes que mai no sentia la necessitat de seure. Corria el rumor que fins i tot dormia dreta, però havia donat a llum tretze criatures, per tant era evident que en algun moment es devia haver ajagut. Era la filla de l’anterior mestressa, i la seva àvia i la seva besàvia havien portat l’hostal abans que elles, i a ningú no se li feia gens estrany que hi hagués dones portant el Swan de Radcot. Simplement anava així.

El marit de la Margot era en Joe Bliss. Havia nascut a Kemble, vint-i-cinc milles riu amunt, a dues passes d’allà on el Tàmesi surt de la terra amb un fil d’aigua tan prim que és poc més que una taca d’humitat al sòl. Els Bliss patien tots del pit. Naixien menuts i malaltissos i la majoria deixaven aquest món abans de fer-se grans. Els nadons Bliss es tornaven més prims i pàl·lids a mesura que s’estiraven, fins que expiraven completament, generalment abans de fer deu anys i sovint abans de fer-ne dos. Els supervivents, incloent-hi en Joe, arribaven a l’edat adulta més baixets i menuts del que era habitual. El pit els estossegava a l’hivern, els rajava el nas, els ulls els ploraven. Eren bondadosos, de mirada afable i somriures freqüents i juganers.

Amb divuit anys, orfe i incapaç de fer feines físiques, en Joe havia sortit de Kemble per buscar la fortuna fent no sabia què. Des de Kemble, hi ha tantes direccions en les quals es pot anar com a la resta del món, però el riu sempre tira; cal tenir un instint de contradicció fortíssim per no seguir-lo. Va arribar a Radcot i, com que tenia set, es va aturar a fer una beguda. El jove d’aspecte fràgil amb els cabells negres que li queien pesadament i contrastaven amb la pell blanca seia sense que ningú es fixés en ell, allargant el got de cervesa, admirant la filla de l’hostalera i escoltant una o dues històries. El va captivar el fet d’estar assegut entre persones que pronunciaven en veu alta la mena de contalles que ell havia sentit viure dins del seu cap des que era petit. En un moment de silenci va obrir la boca i li va sortir un «Vet aquí una vegada...».

Aquell dia en Joe Bliss va descobrir quin era el seu destí. El Tàmesi l’havia portat a Radcot i a Radcot es va quedar. Amb una mica de pràctica va veure que podia fer servir la llengua per narrar qualsevol mena de relat, tant si era una tafaneria com un esdeveniment històric, una rondalla, un conte popular o bé de fades. El seu rostre en moviment podia expressar sorpresa, agitació, alleujament, dubte o qualsevol altre sentiment tan bé com qualsevol actor. I, a més, hi havia les celles. Negres i exuberants, explicaven la història tant com les paraules. S’ajuntaven quan s’acostava un moment transcendental, feien contorsions quan un detall mereixia ser observat ben atentament, i s’arquejaven quan un personatge potser no era el que semblava. Mirant-li les celles, estant atent a la complexitat de la seva dansa, et podies adonar de tota mena de coses que altrament podien passar-te per alt. Poques setmanes després de començar a beure al Swan, sabia com encisar tots els que l’escoltaven. I també tenia encisada la Margot, i ella a ell.

Quan va haver passat un mes, en Joe va caminar seixanta milles fins a un indret força allunyat del riu, on va explicar una història en un concurs. Va guanyar el primer premi, naturalment, i es va gastar els beneficis en un anell. Va tornar a Radcot gris de fatiga, va caure rodó al llit i s’hi va estar una setmana i, en acabat, es va agenollar i va demanar la mà a la Margot.

—No ho sé... —va dir la seva mare—. Aquest noi pot treballar? Pot guanyar-se la vida? Com

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos