El món blau. Estima el teu caos

Albert Espinosa

Fragmento

1

Un problema
és només la diFerènCIA
Entre allò que s’espera i allò que s’obté de les persones o de la vida

El meu pare escoltava el mar, el so de les ones en rompre contra el penya-segat.

Mai no va escoltar les persones. El mar, deia, com a mínim no intentava enganyar-te. Passava hores mirant aquest penya-segat, desitjant comprendre què volia comunicar-li aquell so.

—La natura ens parla, però estem massa ocupats per comprendre-la —em xiuxiuejava algunes nits a cau de la meva orella bona.

El pare jugava a fer equilibris en aquest penya-segat. Fumava a la vora i la cendra que desprenia la seva cigarreta marcava la lleu diferència entre caure al buit o romandre a terra...

Va saltar des d’aquell penya-segat quan jo tenia onze anys, no sé si l’hi havia ordenat el mar o si estimava més aquell oceà que els seus fills adoptius.

Mai no vaig arribar-ho a saber, simplement el vaig trobar al matí, bressolant-se en les ones. Vaig entreveure el seu somriure des de dalt. Avui fa gairebé set anys que se’n va anar. Només em queden tres dies per fer-ne divuit. I no sé si arribaré...

I és que aquell matí, quan vaig obrir la porta del despatx del meu metge, vaig saber que era mort.

Vaig veure aquell metge assegut a la cadira que hi havia al costat de la que jo ocuparia i m’ho vaig imaginar.

L’home de la bata em va dir que em quedaven dos o tres dies de vida. M’ho va explicar amb una parsimònia i una naturalitat que no semblava que impliqués la pèrdua d’una vida. En aquest cas, la meva.

Tots coneixíem la seva manca d’habilitat quan es tractava de donar males notícies. I és que mai no s’aixecava de la butaca que hi havia darrere de l’escriptori, tret que hagués de comunicar un fet tràgic.

Aleshores s’alçava de la còmoda poltrona, feia quatre passes exactes, s’asseia en una cadira al costat del pacient i, sense mostrar cap mena d’emoció, deixava caure la notícia bomba.

Em vaig imaginar que hauria après aquell truc en algun curs sobre empatia amb els malalts. Però només s’havia quedat amb la part teòrica. Segur que havia apuntat a la llibreta: «Aixecar-me i acostar-m’hi», però la nota només feia referència a moviments físics, s’havia oblidat d’afegir-hi l’emoció.

Recordo que un noi pèl-roig amb qui vaig compartir habitació durant un temps em va explicar que el dia que el metge es va aixecar, ell va tremolar pensant que la seva vida arribava al final. Va resultar que el doctor només volia un cafè, se’l va servir i va tornar a seure. El pèl-roig va sospirar alleujat; jo no havia tingut aquesta sort.

—A l’hospital et proporcionarem les eines que necessites per alleujar el dolor —em va dir el metge, que continuava parlant amb el mateix to neutre.

Feia servir la paraula «dolor» quan volia dir «mort». Parlava «d’eines» per referir-se a la morfina i altres merdes que em farien passar aquells dos o tres dies sedat i inconscient. I jo feia temps que sabia que no volia morir així.

Em fa por morir, no us equivoqueu. Molta por. Però quan arribi el moment vull estar conscient. He passat per massa coses per perdre’m el final.

No vull parlar-vos del que tinc, del que he patit ni de la malaltia que em porta a la mort. Només serviria per recrear-m’hi. El dolor sempre és semblant. Quan arriba, és insuportable. Quan passa, l’oblides.

El dolor emocional és just el contrari: quan apareix per primer cop, mai no imagines el mal que et farà amb el temps.

Notava la por del metge a pronunciar la paraula «mort».

Aleshores vaig fer allò que havia desitjat des de feia tant de temps. Havia buscat a Internet com fer-ho sense trencarme un dit.

I li vaig clavar el meu primer cop de puny. Això sí, em vaig fer mal. Internet mai no té tota la veritat, malgrat que havia consultat deu pàgines diferents.

Després, sense mirar enrere, vaig sortir d’aquella sala i d’aquell hospital. Sabia on havia d’anar, no desitjava morir allà.

La infermera jove amb qui havia agafat més confiança se’m va acostar quan estava a punt de deixar el passadís principal. Em va donar una bossa amb medicaments. Va haver-hi nits especials a l’hospital en què vaig avançar-li els meus plans. Vaig pensar que potser entre nosaltres arribaria a haver-hi alguna cosa, però jo només li despertava compassió i tendresa. I aquest és l’antídot més potent contra el sexe.

No vaig acceptar els medicaments. No desitjava emportar-me res d’allà. I és que no posseïa res a la vida. Als disset anys no tenia llar, pares, germans... Només aquella clau que em penjava del coll i que obria el pany de la casa del penya-segat. No sé per què el pare me la va deixar a mi, mai no vaig tornar a aquell indret.

Dins l’ascensor vaig esquinçar el pijama blau. Sencer, mànigues i pantalons. No volia semblar un malalt. Quatre plantes van ser suficients per canviar el meu aspecte.

Quan es van obrir les portes de l’ascensor, l’olor de les visites em va assaltar. Sempre fan olor a nou. Tothom arriba de casa seva amb roba neta, la cara rentada, i s’encreuen amb aquells que han passat la nit a l’hospital i que sempre fan pudor, com si haguessin fet un llarg viatge amb avió. L’ascensor sempre ha estat l’intercanviador perfecte.

En realitat, jo no sabia gaire cosa sobre visites, ja que a la meva curta edat la vida m’havia arrabassat moltes coses, entre d’altres, l’oportunitat de tenir a prop persones que senten la necessitat d’anar-te a veure quan et poses malalt.

Vaig sortir de l’ascensor i em vaig quedar aturat a l’entrada de l’hospital mirant l’exterior. Em costava abandonar aquella «llar».

Em vaig posar els auriculars que sempre portava. Estimava la música per damunt de totes les coses, encara que la meva oïda esquerra mai no havia funcionat. L’audiòfon blau m’acompanyava des que vaig néixer i em servia per connectar o desconnectar una meitat de mi amb el món.

Crec que va ser Nietzsche qui va dir que una vida sense música seria un error. Jo afegiria que, sense els millors auriculars per escoltar-la, és un sacrilegi.

Va sonar «Tu vuò fa l’americano» i va ser com si tot l’hospital es mogués amb ritme napolità. Vaig començar a fer guixots en un paper sobre el que havia viscut amb aquell metge. Ho feia sempre, això de dibuixar seqüències de la meva vida, era el meu diari. No m’agradaven gaire les paraules, només els sons, com ara el del llapis sobre un full recreant instants que acabava de viure.

Sempre m’ha entusiasmat marcar el ritme del món. Mai no escolto el soroll del carrer, no és agradable. Les converses de la gent sempre són queixes. Queixes sobre la seva vida, la parella i la feina. Queixar-se no té cap sentit.

Sempre he cregut que els problemes no existeixen, que es creen pensant.

Un problema és només la diferència entre allò que s’espera i allò que s’obté de les persones o de la vida.

2

I recorda que quan expliquis aquesta teoria sobre la llibertat, sobre el fet de no tenir obligacions, tothom et dirà: «Si tots féssim
el mateix, si tots fóssim lliures d’escollir, d’obligacions, de desitjos... què se’n faria, d’aquest món?».

Tu només respon-los:
«I fent tot allò que se suposa que hem de fer...
què se’n fa, d’aquest món?»

Jo era allà, paralitzat just davant de l’entrada, amb el meu pijama esguerrat i la meva música, sense

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos