Digue'm qui sóc

Julia Navarro

Fragmento

Capitol 1

1

—Ets un fracassat.

—Sóc una persona decent.

La meva tia va alçar la vista del full que tenia a les mans. L’havia estat llegint com si, per a ella, el contingut de l’escrit fos una novetat. Però no ho era. En aquell currículum, hi havia resumida la meva breu i desastrosa vida professional.

Em va mirar encuriosida i va tornar a centrar l’atenció en el tros de paper, encara que jo sabia que no hi podia llegir gairebé res més. M’havia dit fracassat, però no amb ànim d’ofendre, sinó com aquell qui afirma una cosa evident.

El despatx de la meva tia era angoixant. En realitat, el que m’incomodava era la seva actitud altiva i distant, com si pel fet d’haver triomfat en la vida es pogués permetre de mirar-nos, a la resta de la família, amb cert menyspreu. Em queia malament; jo no havia estat mai el seu nebot preferit i per això mateix em va sorprendre que la mare em digués que la seva germana em volia veure urgentment.

La tia Marta s’havia convertit en la matriarca de la família, fins i tot dominava els seus germans, l’oncle Gaspar i l’oncle Fabian.

Se li consultava tot, ningú no prenia cap decisió sense haver-ne rebut el vistiplau. Bé, de fet, jo era l’únic que l’evitava, i qui, a diferència de la resta dels cosins, mai no buscava la seva aprovació.

Però allí la tenia, orgullosa d’haver salvat i triplicat el patrimoni familiar, un negoci dedicat a la compravenda i reparació de maquinària, entre altres raons, gràcies al seu oportú matrimoni amb el bon jan del seu marit, l’oncle Miguel, per qui jo sentia una simpatia sincera i secreta.

L’oncle Miguel havia heretat un parell d’edificis al centre de Madrid i els llogaters li reportaven una bona renda cada mes. L’home, a part de reunir-se amb l’administrador amb certa periodicitat, no havia treballat mai. La seva única preocupació se centrava a col·leccionar llibres rars, jugar a golf i, sobretot, fugir amb la més banal excusa de la mirada vigilant de la meva tia, a qui havia cedit de bon grat totes les qüestions relacionades amb l’administració i la gestió del patrimoni. La tia Marta tenia la intel·li gèn - cia i la passió necessàries per encertar tot el que feia. Si més no, ella ho creia amb fermesa.

—Si del fracàs en dius ser una persona decent, vejam, digue’m: creus que tots els que triomfen són indecents?

Vaig estar a punt de respondre afirmativament, però això m’hauria comportat, de ben segur, un disgust amb la meva mare, de manera que vaig decidir mesurar les paraules.

—Escolta’m, en el meu ofici, ser decent et sol portar a quedarte sense feina. No saps pas com està el periodisme en aquest país. O t’alinees a la dreta o ho fas a l’esquerra. No deixes de ser una corretja de transmissió de l’una o l’altra, però això d’intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa et condueix indefectiblement a la marginació i a l’atur.

—Sempre t’havia tingut per un noi progressista —va dir la meva tia, sorneguera—. Ara governa l’esquerra…

—Sí, però el govern vol que els periodistes afins tanquin els ulls i la boca davant dels seus errors. Criticar-los significa l’aïllament. Et deixen de considerar un dels seus i, és clar, com que tampoc no ets dels altres, et quedes en terra de ningú. És a dir, al carrer, on sóc jo.

—Al teu currículum dius que ara treballes en una publicació virtual. Quants anys tens, Guillermo?

Em va contrariar la seva pregunta. Ella sabia perfectament que havia enfilat la trentena i que era el cosí més gran. Però aquesta manera de fer em mostrava el desinterès que jo li inspirava. Vaig decidir no continuar per aquell camí.

—Sí, faig crítica literària en una publicació a Internet. No he trobat res més, però, com a mínim, no he de demanar diners a la mare per comprar tabac.

La tia Marta em va mirar de dalt a baix, com si fos la primera vegada que em veia, i va semblar que vacil·lava abans de decidirse a verbalitzar la seva proposta.

—T’oferiré una feina, Guillermo. Una feina ben pagada, a més. Espero que estiguis a l’altura del que esperem de tu.

—No sé què em vols oferir, però sigui el que sigui, ja et dic que no; no puc suportar els gabinets de premsa. Si t’he vingut a veure és perquè m’ho ha demanat la mare.

—No et penso oferir cap lloc a l’empresa —va respondre, com si fos una bogeria que jo pogués treballar amb ells.

—I doncs…

—El que vull és fer-te un encàrrec per a la família, una cosa més personal; en realitat, una cosa privada.

La meva tia em continuava mirant amb fermesa. Encara dubtava si no s’equivocava de fer-me aquella proposta.

—Es tracta que investiguis una vella història familiar: una història relacionada amb la teva besàvia, la meva àvia.

No vaig saber què dir. La besàvia era tema tabú a la família. No se’n parlava mai. Els meus cosins i jo gairebé no sabíem res d’aquell misteriós personatge, de qui estava prohibit fer preguntes i no hi havia ni una sola fotografia.

—La besàvia? I què se n’ha d’investigar?

—Ja saps que sóc jo qui té gairebé totes les fotografies de la família. Havia pensat de fer un regal als meus germans el Nadal vinent. Per això les vaig començar a seleccionar per fer-ne còpies. També vaig buscar entre papers i documents del meu pare, perquè recordava que n’havia vista alguna, i efectivament, en vaig trobar i… en fi, entre els papers, hi havia un sobre tancat, el vaig obrir i hi vaig trobar aquesta foto…

La meva tia es va girar cap a l’escriptori, va agafar un sobre i en va treure una fotografia. Me la va donar, vacil·lant, com si pensés que jo era un graponer i que aquella imatge no estaria segura a les meves mans.

La fotografia tenia les vores estripades; amb el pas del temps havia pres una pàtina groguenca, però tot i així era fascinant la imatge d’aquella jove somrient vestida de núvia i amb un ram de flors.

—Qui és?

—No ho sé. Bé, suposem que és la nostra àvia. La vaig ensenyar a la teva mare i als meus germans i tots vam coincidir que el nostre pare s’hi assemblava molt. El cas és que hem decidit que ha arribat l’hora d’investigar què se’n va fer, de la teva besàvia.

—Així, tot d’una? Mai no ens n’heu volgut dir res, i ara trobes una foto que et sembla que pot ser de la nostra avantpassada i decideixes que cal esbrinar què va passar…

—La teva mare te’n deu haver explicat alguna cosa.

—La meva mare m’ha explicat el mateix que tu als teus fills: pràcticament res.

—No és que en sapiguem gran cosa, Guillermo. El nostre pare no en parlava mai; ni el pas del temps no va mitigar el dolor d’haver-la perdut.

—No el va abandonar en néixer? Pel que en sé, no la va arribar a conèixer…

La tia Marta semblava que dubtava entre explicar-me tot el que sabia o acabar la conversa tot seguit, suposo que pensava que potser jo no era la persona adequada per dur a terme aquell encàrrec.

—El que sabem —em va dir després d’una pausa breu— és que el nostr

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos