Cap als mars de la llibertat (Trilogia de l'arbre Kauri 1)

Sarah Lark

Fragmento

mars-2

Contingut

Portadella

Crèdits

Agraïments

DIGNITAT

1

2

3

4

5

6

7

8

BONDAT

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

FORTALESA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

LA FEBRE DE L’OR

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

LA VOLUNTAT DELS DÉUS

1

2

3

4

5

6

7

8

MANA

1

2

3

4

Epíleg

112860.jpg

112871.jpg

mars-3

Agraïments

És impossible elaborar en solitari un llibre com aquest.

Per això, dono les gràcies a tots els que m’han ajudat, en especial a la meva editora, Melanie Blank-Schröder, a la meva correctora de text, Margit von Cossart, i al meu agent i taumaturg, Bastian Schlück. Però també als dissenyadors que han concebut les cobertes i han dibuixat els mapes; al departament de màrqueting, tan ple d’idees, i, naturalment, a la distribuïdora i a tots els llibreters que, finalment, posen el llibre al mercat. Com sempre, agraeixo a Klara Decker la lectura del llibre i que hagi trobat respostes a internet, quan jo ja no progressava en les meves investigacions. Els cavalls no se’n van aprofitar quan, cavalcant els meus pensaments, vagaven cap a Nova Zelanda. I els gossos em tornaven una vegada i una altra a la realitat, sobretot perquè els donés menjar.

Penso en Jacky i Grizabella.

SARAH LARK, octubre del 2009

mars-4

DIGNITAT

Irlanda - Comtat de Wicklow

1846-1847

mars-5

1

Encara que el cor li bategava amb força, la Mary Kathleen es va obligar a caminar lentament fins a quedar fora de la vista de la casa senyorial. I no perquè algú l’hagués sorprès. I, si la cuinera hagués sospitat alguna cosa, comparat amb el que la vella Grainné cisava del pressupost domèstic dels rics Wetherby, dos pastissets de te no tenien gens d’importància.

La Mary Kathleen, doncs, no tenia por que algú l’estigués perseguint quan es va amagar, tremolosa, darrere d’un dels murs de pedra que allí, com per tot Irlanda, limitaven els camps. La protegien del vent i de les mirades curioses, però no del sentiment de culpabilitat que sentia.

Ella, la Mary Kathleen, l’alumna model de la classe de Bíblia del pare O’Brien; ella, que, en la confirmació, havia anteposat orgullosa el nom de la Mare de Déu al seu propi..., ella... havia robat!

La Kathleen encara no aconseguia comprendre què li havia passat, però quan havia portat la safata amb els pastissets a les dependències de la distingida Lady Wetherby, el seu desig havia estat massa poderós. Scones acabats de fer, de farina blanca i un sucre no menys blanc, servits amb una melmelada que no havien elaborat bullint simplement unes quantes baies, sinó que havia arribat d’Anglaterra en uns preciosos potets de vidre. Segons l’etiqueta, que la Kathleen, amb tant d’esforç havia desxifrat, s’havia elaborat amb «taronges». Fos el que fos això, devia ser boníssim!

Va necessitar tota la seva voluntat per col·locar la safata sobre la tauleta de te entre Lady Wetherby i la seva convidada, fer una reverència i xiuxiuejar un educat «Per servir-les!», sense posar-se a bavejar com el gos del mossèn. Només de pensar-ho se li escapava un riure incontrolable. Però s’havia enorgullit una mica de si mateixa quan havia tornat a la cuina, on, en aquells moments, la vella Grainné s’estava menjant un d’aquells saborosos pastissets, naturalment, sense oferir-ne ni una sola engruna a la Kathleen o a l’ajudant de cuina.

—Ja podeu donar gràcies a Déu, noies —solia sermonejar-les la Grainné—, d’haver trobat feina en aquesta casa. Aquí sempre sobra un tros de pa per a vosaltres. Ara, quan les patates es podreixen als camps i la gent es mor de gana, això pot salvar-vos la vida!

La Kathleen ho reconeixia. De totes maneres, la sort havia afavorit la seva família. El seu pare guanyava una mica com a sastre. Els O’Donnell no tan sols depenien de les patates que la mare i els germans de la Kathleen cultivaven en el seu petit terreny. Quan la necessitat era molt gran, en James O’Donnell recorria als seus estalvis i comprava un grapat de gra a Lord We­therby o al seu administrador, el senyor Trevallion. La jove no tenia cap motiu per robar, però, no obstant això, ho havia fet.

Però per què havien de deixar, Lady Wetherby i la seva amiga, dos pastissets? Per què ni s’hi van fixar quan la Mary Kathleen recollia la taula? Les senyores se n’havien anat a la sala de música, on Lady Wetherby s’havia posat a tocar el piano. Els scones que havien sobrat no els interessaven i la Grainné, d’això ella n’era ben conscient, tampoc no en desconfiaria. Lady Wetherby era jove i llaminera. Poques vegades deixava un dolç al plat.

Així que la Kathleen ho havia fet. S’havia ficat els scones a la butxaca del bonic uniforme de criada, després els havia amagat entre els plecs del gastat vestit blau i, finalment, havia comès un altre robatori en apoderar-se del pot de melmelada gairebé buit en lloc de rentar-lo com havia ordenat la Grainné. Però aquest era un pecat vènial, perquè el tornaria net quan l’hagués escurat. Del robatori dels scones, en canvi, en tindria remordiments fins que el dissabte pogués confessar-se amb el pare O’Brien. Si és que s’atrevia. Sabia que li cauria la cara de vergonya.

La Mary Kathleen es penedia profundament del seu pecat, tot i que encara no s’havia menjat els scones. Però sospirava pel seu sabor i la seva olor. «Ajuda’m, Déu meu!», va dir per dintre, mentre pensava si faria més lleu el s

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos