Els dies robats

Guido Lombardi

Fragmento

cap-1

1

Tema: Explica un dia diferent dels altres fent servir el discurs directe i el discurs indirecte.

Redacció:

Va ser un dia ara fa sis anys, però me’n recordo de tot. L’única cosa que no recordo són les veus. Era el 1985.

Com tots els estius, els meus pares i jo estàvem de vacances en un lloc que es diu Marina. Aquell any també hi havien llogat una casa els oncles amb l’Emidio, que és el meu cosí germà i té gairebé la mateixa edat que jo.

El pare i jo baixàvem pel camí de «la platgeta», el lloc on sempre ens anàvem a banyar. El mar es veia blau i en calma, només hi havia el solc blanc d’una barca al voltant de l’illot. La mare s’havia quedat a casa a fer neteja i no sé quantes vegades ens havia repetit que, quan tornéssim de la platja, havíem de vigilar i no embrutar-ho tot de sorra un altre cop. El pare s’havia enfadat quan l’havia vist amb l’escombra a la mà. No volia que la mare es cansés, però ella li havia dit que aquell matí es trobava bé. Des que havia tornat de la clínica, sovint no tenia forces per culpa de les medicines. Esgotament nerviós, xiuxiuejaven els grans, com si fos un secret. Recordo que, abans d’estar ingressada, la mare deia coses estranyes que no entenia ningú, però, segons els metges, ara estava curada, la malaltia havia desaparegut. El cas és que aquell dia jo estava molt content, al cel no hi havia ni un núvol i tot semblava net i polit, com si algú s’hagués llevat ben d’hora a netejar el món.

El pare em donava la mà. L’Emidio i els oncles ens esperaven a la platja.

—No xancletegis tant.

—Dius xancletejar perquè duc xancletes?

—A tu què et sembla?

—I si portés sandàlies, diries sandaliejar?

El pare em va mirar per sota les ulleres de sol amb la seva cara de «no et facis l’espavilat amb mi», que és la que més m’agrada, perquè significa que he dit una cosa divertida, tot i que ell no ho admetria mai. En acabat va assenyalar el mar:

—Avui és pla com una taula.

—Mmm... i l’illot és el plat.

Va fer un mig somriure d’aquells que fa sempre: només aixeca un costat de la boca i respira fort pel nas, com si esbufegués. O sigui que jo em podia continuar fent l’espavilat.

—Només falten el ganivet i la forquilla. Papa, l’escola és com la guarderia?

—Més o menys. A l’escola et posen notes.

—Què són les notes?

—Si fas una cosa bé, et diuen que molt bé. Si la fas malament, et diuen que malament.

—Igual que quan em tiro a l’aigua i em dius com ho he fet?

—Sí... més o menys.

A ell li agradava molt això, era el segon estiu que es passava com a mínim dues hores al dia ensenyant-me com m’havia de tirar de cap. Però jo pensava en el primer curs de primària, en el fet que al setembre començaria a anar a una escola nova on no coneixia ningú.

—No em puc quedar a la guarderia?

—Per què?

—Hi ha tots els meus amics.

—I quan ells se’n vagin, tu què faràs? Et quedaràs sol?

—No ens hi podem quedar tots?

—No pot ser...

Es va posar a riure. Recordo que de petit m’encantava fer-lo riure, però no així, només perquè jo encara no entenia totes les coses que els grans ja sabien. A ell li feia gràcia el que jo havia dit, però jo ho pensava de debò. Sort que això de fer riure s’acaba quan vas creixent. De seguida es va adonar que jo estava seriós i fins i tot una mica trist.

—Què passa, et preocupa no tenir amics? A l’escola on aniràs, segur que en faràs de nous.

—És que jo vull els que tinc ara...

Em va acariciar els cabells, que és el que fan els pares quan no hi poden fer res. I de sobte va passar una cosa bona, com quan et cau el gelat que encara tenies a mitges i te’n compren un altre i al final te’n menges un i mig. Si no hagués estat trist, no hauria mirat a terra i no hauria vist aquella cosa blanca entre els matolls, al costat del camí. Vaig córrer a agafar-la. Era un robot. Una joguina, no un robot de debò com els que surten als dibuixos animats, que parlen i es mouen sols. El vaig ensenyar al pare i li vaig preguntar si me’l podia quedar.

—Li has de posar un nom —va dir, i això significava que sí.

M’ho vaig rumiar una mica.

—Dimecres.

El pare no ho entenia i li vaig parlar del llibre que m’estava llegint la mare, la història d’un nàufrag que havia arribat a una illa deserta i que sempre estava sol, fins que un dia va trobar un noi indígena i, com que aquell dia era divendres, va decidir posar-li Divendres. I aquell dia de fa sis anys era dimecres.

Més tard ens vam posar a fer un volcà a la platja. Jo portava la terra mullada amb la galleda i el pare anava fent una muntanyeta, després va excavar el túnel en un costat i el forat a sobre. Va encendre un cigarret i el va clavar dins, sortia fum del cim i, tot i que el vent se l’enduia de seguida, l’efecte era realment espectacular. Vaig mirar el pare i li vaig posar nota: molt bé. En canvi, l’Emidio es feia l’indiferent. És un ruc, no hi ha res a fer, però me l’he d’estimar perquè és el meu cosí, això diu el pare. El problema és que de vegades m’ho posa difícil, sembla que s’esforci a caure’m malament.

—També hauria de sortir lava —va dir l’Emidio, com si amb el fum no n’hi hagués prou.

Llavors vaig tenir una idea: en lloc de tirar el meu cosí al volcà, hi vaig ficar el Dimecres.

—El Dimecres surt del volcà per atacar els monstres indestructibles...

Tots els nens que estaven mirant van començar a riure menys un. I no era el meu cosí.

—Megatron! —va cridar mentre em prenia el robot, però jo també el vaig agafar al vol i va quedar entre tots dos, jo l’estirava cap a un costat i ell cap a l’altre.

—És meu! És el Megatron! Me l’has robat!

—No és veritat, no te l’he robat. A més, es diu Dimecres, no Megatron!

Llavors va intervenir el pare.

—Salvo! Nens! L’hem trobat a la baixada de la platja. L’has perdut tu?

—Sí.

El pare em va mirar i vaig comprendre que l’hi havia de retornar, però no m’agradava que m’hagués dit lladre. I vaig fer una cosa que no s’ha de fer: abans de deixar anar la presa, li vaig trencar una cama al robot. Ara ja se’l podia endur.

—Salvo! —va cridar el pare, i vaig tenir por que em clavés una bufetada.

—No l’he robat pas —vaig insistir.

El nen que no sé com es deia es va quedar de pedra. Mirava el Megatron: ara que jo l’havia trencat ja no li agradava. I aleshores va dir una dolenteria.

—És igual, el meu pare sí que me’n compra, de joguines...

El va llançar a terra i se’n va anar.

A mi m’havia dit que era un lladre, però al pare encara l’havia ofès més. Em vaig girar a mirar-lo, em pensava que estaria enfadat, però no, somreia. Els petits no poden fer res als grans, són massa alts, les ofenses no arriben tan amunt.

—Has fet ben fet —em va dir.

Vaig recollir el Megatron, que ara es deia Dimecres, i me’l vaig ficar sota la goma del banyador, com si fos una pistola dins la funda. Ara era meu i no em feia res que fos coix.

Vaig demanar al pare si l’Emidio i jo podíem anar a tirar-nos a lâ€

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos