Dispara, jo ja sóc mort

Julia Navarro

Fragmento

1

Jerusalem, època actual

«Hi ha moments a la vida en què l’única manera de salvar-te és morint o matant.» Aquesta frase de Mohamed Ziad l’havia turmentat des del mateix instant que l’havia sentit de llavis del seu fill Wadi Ziad. No podia deixar de pensar en aquestes paraules mentre conduïa sota el sol implacable que rostia les pedres del camí. Eren del mateix color daurat de les cases que s’apinyaven a la nova ciutat de Jerusalem, construïdes amb aquelles pedres enganyosament suaus però dures com les roques de les pedreres d’on les havien arrencat.

Conduïa lentament, deixant vagar la mirada per l’horitzó, on es veien les muntanyes de Judea com si fossin molt a prop.

Sí, anava a poc a poc, malgrat que tenia pressa, però necessitava assaborir aquells instants de silenci per evitar que les emocions la dominessin. Dues hores abans no sabia que emprendria el camí que la portaria al seu destí. I no era que no estigués preparada. Ho estava. Però a ella, que li agradava planificar fins a l’últim detall de la seva vida, l’havia sorprès la facilitat amb què en Joël havia aconseguit la cita. No li havia costat ni una dotzena de paraules.

—Ja està, et rebrà a migdia.

—Tan aviat?

—Són les deu, tens temps de sobres, no és gaire lluny. T’ho ensenyaré al mapa, no és pas complicat de trobar.

—Coneixes bé el lloc?

—Sí, i a ells també els conec. L’última vegada que hi vaig anar va ser ara fa tres setmanes, amb els d’Acció per la Pau.

—No sé com es refien de tu.

—I per què no se n’han de refiar? Sóc francès, tinc bons contactes i les ànimes càndides de les ONG necessiten qui els orienti en els embolics burocràtics d’Israel, els cal algú que tramiti els permisos per travessar a Gaza i Cisjordània, que aconsegueixi alguna entrevista amb un ministre o altre perquè puguin protestar per les condicions en què viuen els palestins; els proporciono camions a bon preu per traslladar l’ajut humanitari a un altre lloc… La meva organització fa una bona feina. Tu en pots donar fe.

—Sí, vius dels bons sentiments de la resta del món.

—Visc de prestar un servei als qui viuen de la mala consciència dels altres. No et queixis, no fa ni un mes que us vau posar en contacte amb nosaltres, i en aquest temps t’he aconseguit cites amb dos ministres, amb parlamentaris de tots els grups, amb el secretari de la Histadrut, facilitats per entrar als Territoris, t’has pogut entrevistar amb una pila de palestins… Fa quatre dies que ets aquí i ja has complert la meitat del programa que tenies previst.

En Joël va mirar fastiguejat la dona. No li queia bé. D’ençà que l’havia anat a buscar a l’aeroport, feia quatre dies, li havia anat notant la tensió, la incomoditat. El molestava la distància que posava entre ells i la insistència amb què li demanava que li digués senyora Miller.

Ella li va aguantar la mirada. Tenia raó. Havia complert. D’altres ONG utilitzaven també els seus serveis. No hi havia res que en Joël no pogués aconseguir des d’aquella oficina, des d’on s’albirava, a la llunyania, la Ciutat Vella de Jerusalem. Treballaven amb ell la seva dona, que era israeliana, i quatre joves més. Dirigia una empresa de serveis molt apreciada per les ONG.

—Et diré una cosa d’aquest home: és una llegenda —va dir en Joël.

—M’hauria estimat més parlar amb el seu fill, és el que et vaig demanar.

—Però està de viatge als Estats Units, convidat per la Universitat de Columbia per participar en un seminari, i quan torni ja te n’hauràs anat. No tens el fill, però tens el pare, ja em pots creure si et dic que hi guanyes, amb el canvi. És un vell formidable. Té una història…

—Tant el coneixes?

—De vegades, els del ministeri li envien gent com tu. És un colomí, tot el contrari que el seu fill.

—Precisament per això m’interessa parlar amb l’Aaron Zucker, perquè és un dels principals líders de la política d’assentaments.

—Esclar, però el pare és més interessant —va insistir en Joël.

Es van quedar en silenci per evitar una d’aquelles discussions absurdes en què sovint s’embrancaven. No havien congeniat. Ell la trobava exigent; ella només li veia el cinisme.

I ja s’havia posat en camí. Cada vegada estava més tensa. Havia encès un cigarret i n’aspirava el fum amb fruïció, amb la mirada fixa en aquella terra ondulada on, a banda i banda de la carretera, s’enfilaven uns quants edificis moderns i aparentment funcionals. No hi havia cabres, va pensar deixant-se endur per la imatge bíblica, però per què n’hi havia d’haver? A les cabres no els quedava lloc al costat d’aquelles moles d’acer i vidre que eren la insígnia de la prosperitat de l’Israel modern.

Al cap d’uns minuts va sortir de l’autopista i va enfilar una carretera que anava cap a un grup de cases situades damunt d’un turó. Va aparcar el cotxe davant d’un edifici de pedra de tres plantes, idèntic a d’altres que s’alçaven damunt d’un terreny rocós des d’on els dies clars es veien les muralles de la Ciutat Vella.

Va apagar el cigarret al cendrer del cotxe i va respirar fondo.

Allò semblava una urbanització burgesa com tantes altres. Cases d’uns quants pisos, envoltades de jardins amb gronxadors i tobogans per a criatures, i cotxes alineats al costat d’unes voreres impol·lutes. S’hi respirava tranquil·litat, seguretat. No li costava d’imaginar-se com eren les famílies que vivien en aquelles cases, tot i que sabia com havia estat aquell lloc dècades enrere. Li ho havien explicat uns vells palestins amb la mirada perduda en els records d’aquells dies en què els qui vivien en aquell tros de terra eren ells, perquè encara no hi havien arribat els altres, els jueus.

Va pujar l’escala. Tan bon punt va tocar el timbre, la porta es va obrir. Una dona jove, que no devia tenir ni trenta anys, la va rebre somrient. Duia roba informal: texans, una samarreta ampla i vambes. Tenia un aspecte com el de tantes altres joves, però hauria destacat entre milers pel seu somriure franc i la mirada carregada de bondat.

—Passi, l’estàvem esperant. Vostè és la senyora Miller, oi?

—Això mateix.

—Sóc la Hanna, la filla de l’Aaron Zucker. Em sap greu que el meu pare estigui de viatge, però com que al ministeri van insistir tant, l’atendrà el meu avi.

Del minúscul rebedor van passar a una sala àmplia i lluminosa.

—Segui, avisaré el meu avi.

—No cal, ja vinc. Sóc l’Ezequiel Zucker —va dir una veu procedent de l’interior de la casa. Al cap d’un instant va aparèixer un home.

La senyora Miller li va clavar la mirada. Era alt, tenia els cabells blancs, els ulls grisos i, malgrat l’edat que se li podia suposar, semblava àgil.

Li va estrènyer la mà amb força i la va convidar a seure.

—De manera que volia veure el meu fill…

—En realitat, els volia conèixer tots dos, però sobretot el seu fill, ja que és un dels principals impulsors de la política d’assent

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos