Submarí

Fragmento

TXTSubmari-2.xhtml

Triscaidecafòbia

 

 

 

 

Matí de diumenge. Se sent jazz dolent pel mòdem mentre la mare navega per Internet. Sóc al bany.

Fa poc vaig descobrir que la mare es dedica a teclejar al cercador del Yahoo el nom de malalties mentals que encara s’han d’inventar: «síndrome de deliri adolescent», «problema d’imaginació hiperactiva», «estabilitzadors holístics conductuals».

Si tecleges al Yahoo «síndrome de deliri adolescent», el primer que apareix és una pàgina que parla de la síndrome de Cotard. La síndrome de Cotard és una mena d’autisme que fa que la persona que el pateix es pensi que és morta. A la pàgina web en qüestió apareixen diverses cites suculentes de les víctimes de la malaltia. Durant una temporada em vaig dedicar a inserir frases d’aquestes en els moments de silenci que es produeixen a l’hora de sopar, o quan la mare em preguntava com m’havia anat l’institut.

«El meu cos s’ha convertit en una closca».

«Tinc els òrgans interns de pedra».

«Fa anys que sóc mort».

Ara ja no les dic, aquesta mena de coses. Com més em feia el mort, menys oberta es mostrava ella a comentar temes relacionats amb la salut mental.

Vaig començar a escriure qüestionaris per als pares. Els volia conèixer millor. I els preguntava coses com ara:

 

Quines malalties hereditàries tinc probabilitat d’heretar?

 

Quines terres i diners tinc probabilitat d’heretar?

 

Si el vostre fill fos adoptat, a quina edat decidiríeu explicar-li la veritat sobre els seus orígens?

 

a) 4-8

b) 9-14

c) 15-18

 

Jo en tinc gairebé quinze.

Van donar una ullada als qüestionaris, però no els van respondre.

Des d’aleshores, he hagut de recórrer a la anàlisi furtiva per tal de descobrir els secrets dels pares.

També m’he assabentat que els pares fa dos mesos que no mantenen relacions sexuals. Controlo els seus moments íntims mitjançant el regulador d’intensitat de llum de la seva habitació. Sé quan ho han fet perquè l’endemà al matí l’interruptor encara està situat a la meitat del seu recorregut.

També he descobert que el pare pateix episodis de depressió: a la paperera de vímet de sota la seva tauleta de nit vaig trobar un flascó buit d’antidepressius tricíclics. La depressió ataca per assalts. Com un combat de boxa. El pare és al racó de la tristesa.

Si vull determinar l’inici d’un episodi de depressió del pare no em queda altre remei que fer servir tota la meva intuïció. Hi ha dos senyals. Un: sento com buida el rentavaixelles des del meu estudi, que és a la mansarda. Dos: quan escriu, prem el bolígraf amb tanta força que, des d’un angle determinat, es poden veure les notes de fa dos o tres dies marcades a la superfície de les estovalles de plàstic tan fàcils de netejar que fem servir per cobrir la taula.

 

He anat a ioga,

hi ha xai a la nevera,

Ll.

 

He anat a Sainsbury’s,

Ll.

 

Grava’m el que fan al Canal 4 a les nou,

Lloyd.

 

El pare no mira la tele, només enregistra coses.

De la mateixa manera, hi ha certes maneres de detectar el final d’un episodi de depressió: quan el pare fa algun joc de paraules reeixit o es dedica a imitar un gai o un oriental. Són bons símptomes.

Per poder fer plans a llarg termini, m’interessa conèixer des d’ara mateix els problemes mentals dels pares.

Encara tinc pendent trobar la paraula que defineix correctament l’afecció de la mare. Té sort, perquè els seus problemes de salut mental es confonen amb determinats trets de caràcter: cordialitat, encant i placidesa.

He après més coses jo sobre la naturalesa humana mirant els programes matinals d’entrevistes que fan als canals de la televisió privada entre setmana, que no pas ella al llarg de la seva vida. Li dic: «No estàs disposada a afrontar el buit existent en les teves experiències interpersonals», però no m’escolta pas.

Certes evidències indiquen que la feina de la mare és la responsable del seu estat mental. Treballa al departament de serveis generals i assumptes jurídics de l’ajuntament. I té moltíssims companys. Una de les regles del seu departament és la de convidar tots els col·legues a pastís casolà el dia del teu aniversari.

I tot plegat em porta de nou a la farmaciola del bany.

Obro lentament la porteta recoberta amb un mirall; la imatge de la meva cara desapareix per cedir el pas a les capses blanques i negres que contenen pomades de farmàcia, blísters de pastilles i flascons de color marró tapats amb un tros de cotó fluix. Hi ha Imodium, Canesten, Piriton, Benylin, Robitussin i uns quants tractaments holístics d’aspecte sospitós: àrnica, equinàcia, pericó i unes fulles seques d’àloe vera.

Es pensen que tinc problemes emocionals. I em sembla que per això no em volen carregar els seus. Però no entenen que els seus problemes ja han esdevingut els meus problemes. És possible que hagi heretat els fins conductes llagrimals de la mare. Quan fa una mica de vent, se li omplen els ulls de llàgrimes que li comencen a rajar per la cara fins a arribar-li als lòbuls de les orelles.

He arribat a la conclusió que la millor manera d’aconseguir que els pares s’obrin amb mi és fer-los veure que sóc una persona emocionalment estable. Els diré que vaig a un terapeuta i que en general em trobo bé, però que em sento una mica desconnectat dels meus pares i que s’haurien de mostrar més generosos a l’hora de compartir les seves anècdotes amb mi.

Prop de casa hi ha un centre mèdic on ofereixen diferents tipus de teràpies: fisioteràpia, psicoteràpia, teràpia ocupacional. Calculo quin especialista em portarà menys problemes. El meu cos està en perfecte estat, de manera que em decanto pel doctor en medicina Andrew Goddard, especialista en fisioteràpia.

Un secretari em respon al telèfon. Li explico que necessito que l’Andrew em rebi a primera hora perquè després he d’anar a l’institut. Em diu que em pot donar hora per dijous al matí. Em pregunta si ja m’he visitat abans al centre i li dic que no. Em pregunta si sé on és i li dic que sí, que és al costat del parc d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos