Tots els contes

Montserrat Roig
Montserrat Roig

Fragmento

cap-1

Nota a aquesta edició

Aquest volum aplega tots els contes de Montserrat Roig ordenats en tres parts. La primera la integren els contes —«retalls i esbossos impressionistes», com els anomena l’autora— publicats amb el títol de Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, amb els quals va guanyar el premi Víctor Català el 1970. En la justificació que encapçala la primera edició del llibre,[1] l’escriptora afirma: «Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud». I set anys més tard, en una nova edició d’aquesta obra,[2] Joan Fuster escrivia en el pròleg: «Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen era un bon “primer llibre”, i m 0és encara. Quan va aparèixer, el 1971, no solament ens situava davant l’esperança —o l’expectativa— d’una escriptora ja segura i d’intencions clares, sinó que el mateix text, en si, permetia lectures interessants a diversos nivells de temes i de problemes».

En aquesta nova edició del llibre, Montserrat Roig va escriure: «Tinc per a aquest primer llibre una especial tendresa. Ple d’alts i baixos, desigual, amb transcendentalismes barats, sense domini de l’idioma —domini que encara no tinc—, representa per a mi el primer aplec escrit amb “consciència” d’escriptora». I va afegir: «Podria esmenar els contes i presentar-los amb el sedàs d’uns quants anys de lectura i d’escriptura. Però faria trampa, enganyaria el lector i m’enganyaria a mi mateixa. Així, aquests contes són, fil per randa, exactament els mateixos que vaig escriure i publicar en 1971. No hi ha cap esmena ni correcció».

La segona part la conformen els vuit contes publicats amb el títol El cant de la joventut,[3] en els quals explora un camí simbòlic i poètic que ja havia iniciat a La veu melodiosa. «A mesura que la vida se’m va escapant», declarà l’autora en una entrevista amb motiu de la publicació del llibre, «m’adono del valor simbòlic de la pròpia existència que, a més, no té res a veure amb les èpoques, és de sempre. La diferència entre la Montserrat Roig que començava a escriure i la d’ara és que abans sabia el que no volia i ara, cada vegada més, sé el que vull. I no ho he aconseguit, encara... Mentalment somniem l’obra i és perfecta, tot lliga, però al moment que t’hi poses, les teves pobres mans no hi arriben».[4]

I la tercera part reuneix una tria de contes publicats en premsa, a cura de Roger Sempere, que es van incloure també en el llibre Un pensament de sal, un pessic de pebre, que aplega els textos i els articles publicats per l’autora a l’Avui entre el 1990 i el 1991.[5] «Un conte pot aparèixer en els papers més inesperats», afirma Sempere. «Molts cronistes, ma mare ho era en premsa, han provat de barrejar ficció i realitat per tal d’objectivar amb més justícia. La crònica mai és objectiva i, per aquest motiu, un conte pot ser molt més veritable que la descripció més ajustada i fidel als fets ocorreguts. També ens podem preguntar, si no han estat ben fabulats, si realment han ocorregut. Darrerament, fins i tot la nostra vida política en va plena. Els nostres polítics ja no s’amaguen i ens diuen explícitament que s’ha de controlar el relat. Així, com de contes que apareixen en els llocs més inesperats, de fabuladors la vida en va plena.»

Aquesta edició de Tots els contes, que conté també unes il·lustracions originals de Sonia Pulido, permet fer una lectura exhaustiva de la narrativa breu de Montserrat Roig i descobrir alhora l’evolució de la seva obra literària, des del seu primer llibre fins als darrers textos que va publicar.

cap-2

Cubierta

image

Cubierta

Cubierta

Justificació

Confessió pseudo-verídica

d’una aprenent d’escriptora

Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara, els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre.

Sóc de l’Eixample de la nostra estimada ciutat. D’un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D’un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. Vaig néixer el dia de sant Antoni, el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d’aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l’any de la picor, que s’esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal. De la guerra no en vaig tastar ni el pa negre. Només recordo les llarguíssimes aventures que vivia, inventades per mi, en què jo era l’heroïna. Barrejava indistintament els dos fronts: tots dos eren bons, tots dos eren dolents. No m’hi vaig morir ni una sola vegada.

Vaig patir deu anys de monges, enmig de nenes boniques, fi­nes, delicades, folch-i-torrianes, dolçament esporuguides del món, d’uniforme polidíssim i d’ànima sempre a punt per al martiri. Ovejitas del Señor. Futurs gallimarsots morals de la nostra enllaminadora classe mitjana. Perdoneu, l’educació mongenca em castrà el meu possible sentit de l’humor.

De més petita que ara, me n’anava tot sovint a la plaça de Tetuan. Me n’hi anava xino-xano. Allí imaginava tots els racons del món, totes les persones del món, totes les belleses del món. Vaig ser feliç. I és que pensava que un dia me les camparia per sempre. Però ara, quan surto del niu, hi torno de pet. Torno al born, com diu la dita.

Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món —per possibles tares fisiològiques o de classe, segons com t’ho miris—, vaig decidir d’escriure’l. I és així com, de moment, em trobo amb la dèria d’escriure qüentus i altres coses per l’estil. No sé si escric per sobreviure o perquè tinc la maleïda mania de prendre’m el món més seriosament del que aquest es mereix.

Veus assenyades del país parlen de mi com una promesa. Només els recomano calma i que em deixin fer. Escric en una llengua a mig néixer i visc entre el caos i la solitud. Però no paga la pena de clamar: d’a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos