L'any dels dofins

Sarah Lark

Fragmento

cap-2

Bolso.tif

1

—Nova Zelanda? —En Tobias se la mirava incrèdul—. Tant per tant, ja te’n pots anar a Amèrica!

—Amèrica seria més a prop, de fet... —va murmurar la Laura, però el seu marit ni la va sentir; la geografia no era una de les seves àrees d’interès i l’esperit viatger li era desconegut—. Ara mateix hi ha aquesta vacant a Nova Zelanda —va tornar-hi mentre es retreia a si mateixa no haver-se preparat millor per a la conversa. No li hauria d’haver explicat els seus plans tan per sorpresa, però tot just feia dues hores que havia llegit l’anunci i des d’aquell moment estava eufòrica. Era com si una fada bona hagués entrat en escena! Havia de compartir aquella felicitat amb algú i ja havia deixat anar davant dels nens la idea de passar un any a l’estranger. Ara ho volia explicar a en Tobias, és clar, perquè els nens segur que voldrien comentar la novetat a l’hora de sopar—: És una feina de guia turística en un vaixell d’observació de balenes. Just el que sempre havia somiat. És una oportunitat única. A més de ser la base ideal per als meus estudis...

—Laura, tens dos fills! —li va recordar en Tobias amb un to de recriminació, i va agafar una cervesa de la nevera, cosa que li agradava fer als vespres. En va oferir una a la Laura, però ella estava massa alterada per notar si tenia set—. Com penses fer-ho? —li va preguntar—. No pots pas desaparèixer durant tant de temps per anar a l’altra punta de món.

—Els nens ho troben genial! —va assegurar la Laura, entusiasmada—. S’haurien de quedar amb tu, és clar, un canvi d’escola seria massa complicat. Però em volen venir a veure per Nadal —va fer somrient—. La Kathi vol anar a Nova Zelanda de totes passades; en Jonas, en canvi, ja està impacient per viure aquest any amb el papa. És el preu per haver-lo deixat quedar-se despert fins tard quan jo feia el batxillerat nocturn.

—Així, ja ho heu planificat tot? —va fer en Tobias mirant-se-la ofès—. Sense mi?

La Laura es va mossegar els llavis.

—Només... només hi hem donat algunes voltes —va admetre—. Però no et volíem excloure. Només és que els nens han arribat a casa abans que tu.

Aquell dimarts, en Tobias havia tingut la seva «tarda lliure», com en deia ell. A l’hora de plegar havia anat a fer esport amb els amics.

—I ara t’ho estic explicant. Encara pots dir-hi la teva abans de decidir res. Tobias, tinc unes ganes boges de provar-ho! Un any passa volant. Els nens també estan disposats a ajudar a casa... —Va somriure, nerviosa—. La Kathi es mor de ganes de jugar a ser la mestressa de casa, és clar que ja li passarà quan s’adoni de com n’és, d’estressant, aquesta feina. I molt sovint també avorrida.

En Tobias va serrar els llavis.

—Això vol dir que tots aquests anys t’has sentit com una esclava? —va preguntar amb amargura.

La Laura va fer que no amb el cap, decidida, i va començar a parar la taula per sopar. La Kathi i en Jonas no trigarien a arribar a casa i era millor que no es trobessin enmig d’una baralla entre els pares.

—No —es va afanyar a recalcar—. No volia dir això en absolut. No tergiversis les meves paraules! M’he ocupat de la família i ho he fet de gust, però ara els nens ja han passat l’edat més difícil i trobo que ja és hora de fer alguna cosa per a mi...

Va treure els plats i els vasos de l’armari i els va deixar sobre la taula amb més força de la que hauria volgut.

—Autorealització? Crisi de la mitjana edat? —va preguntar en Tobias somrient de gairell—. Encara ets massa jove per a aquestes coses.

La Laura va sospirar.

—Sí —va dir llavors—. Només en tinc trenta-un. Encara puc canviar coses, viure coses... Jo tenia un somni, Tobias, i ho saps.

En Tobias va girar els ulls en blanc. Quan es van conèixer, bé que li va fer gràcia que tingués pòsters de balenes i dofins saltant penjats a les parets de l’habitació. La Laura tenia disset anys i tot just havia acabat la secundària. Havia decidit fer el batxillerat i després estudiar biologia marina. Des de petita la fascinaven les balenes i els dofins. En canvi, no es va prendre gens seriosament la seva relació amb aquell aprenent de flequer que tocava de peus a terra, en Tobias. Mai no li havia passat pel cap de casar-s’hi. Fins que amb només divuit anys es va quedar embarassada de la Katharina. D’entrada, la Laura havia considerat la possibilitat d’avortar, però en Tobias havia insistit a casar-se. Ell ja havia acabat el període d’aprenent i l’havien contractat a la gran fleca on l’havia fet. Era previsible que guanyaria prou per alimentar una família. Els pares de la Laura van oferir-los ajuda; els plans ambiciosos de la seva filla sempre els havien semblat sospitosos i, com a membres d’una comunitat evangèlica lliure, jutjaven severament els avortaments. En aquell moment, la bona disposició i la resolució amb què en Tobias assumia la responsabilitat van impressionar tant la Laura que va decidir no interrompre l’embaràs. Va ser just llavors que es va enamorar d’aquell jove amb una mata de cabells castanys i uns ulls blaus que l’havien captivat des del primer dia...

En tot cas, al final es va trobar davant de l’altar nupcial en lloc de fent el batxillerat. Ella i en Tobias es van traslladar a la casa dels sogres i durant els anys següents tot va girar al voltant de la seva filla. Quan la Katharina, per fi, va entrar a la llar d’infants i la Laura va tornar a pensar en el futur, va arribar en Jonas. La Laura novament va posposar els seus plans, es va ocupar dels nens, de la casa i dels seus sogres dependents, a la casa dels quals encara vivia la jove família. Quan, de tant en tant, tenia la sensació que es tornaria boja, llegia, sobretot llibres sobre mamífers marins. Al llarg dels anys havia acumulat tot de volums il·lustrats i literatura científica especialitzada en parets plenes d’estanteries.

Al capdavall, la sogra es va morir i el sogre es va traslladar a viure en un pis més petit. Els nens ja anaven a l’escola i eren clarament més independents. La Laura va començar a dedicar-se a buscar feina. El resultat va ser descoratjador: les feines que oferien a una mare de vint-i-vuit anys sense formació professional no només estaven mal pagades, sinó que, a sobre, no eren gens interessants. Hauria de passar-se el dia dreta a la línia de producció d’una fàbrica, asseguda fent de caixera o emplenant estanteries del supermercat... durant els propers trenta anys. Però dintre seu tot s’hi resistia. I un dia es va plantar davant del mirall, va contemplar la seva pell llisa, els cabells rossos i brillants i la figura esvelta, i va decidir que encara era jove. Prou jove per tornar a començar. Encara que d’entrada va tenir mala consciència; ja llavors va intuir que aquest nou començament potser seria sense en Tobias.

—Va, Tobias, si ja hi tens pràctica —va fer, intentant de nou de fer-li veure les gràcies d’estar un any sol amb els nens—. Els dos últims anys has estat gairebé cada vespre amb la Kathi i en Jonas. Te’n sortiràs! Si ho fas molt bé!

Va desembolicar el pa que en Tobias havia portat de la fleca i va encendre la llescadora. Mentrestant, en Tobias agafava la mantega i l’embotit de la nevera. Es compenetraven bé; en Tob

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos