Bones intencions

Maria Mercè Roca

Fragmento

intencions

CAPÍTOL 1

Una setmana qualsevol

 

Dilluns

A l’esplanada del parc del Migdia, a tocar del llac, hi ha un grup de nois i noies estirats a la gespa. Acaben de fer un examen de biologia i estan cansats i, la majoria, decebuts perquè no els ha anat bé. Prenen el sol molt quiets, alguns s’han adormit, altres parlen fluixet, n’hi ha que escolten música. Les noies, com llangardaixos, exposen cames i braços als raigs calents; els nois suporten més aviat resignats la devoció de les seves companyes d’institut per aquest sol de maig que té tanta força. La Carla, una noia alta, morena i amb els cabells molt curts, aixeca un braç, obre la mà i deixa passar la claror entre els dits. Quina calda!, rondina. De reüll mira en Lluís, que és una mica més enllà, panxa amunt, immòbil. La noia s’aixeca amb displicència, agafa la bossa i s’espolsa vigorosament les mans i els pantalons.

—Jo ja en tinc prou, de sol —anuncia.

Ningú no li contesta. Passa per davant del seu amic i se’l mira severament.

—Estàs vermell —el renya—. Véns?

En Lluís s’aixeca d’un bot i segueix la noia com un xai. S’allunyen lentament dels seus companys, entren a la part més ombrívola del parc i s’asseuen al peu d’un plàtan molt gruixut. Estan en silenci una bona estona, encara estabornits pel sol, fins que de cop ella diu:

—Ja me l’he fet.

—El què, t’has fet?

En Lluís fa veu de son i sembla que vingui de molt lluny. La Carla se’l mira amb menyspreu, com si li perdonés la vida.

—El tattoo, què vols que sigui?

—Ah, sí? —El noi sembla sincerament interessat—. Al final te l’has fet? Però és un tattoo de veritat o una calcomania?

—Ets imbècil, tu? —La noia mou el cap despectivament—. Una calcomania! Bah!

En Lluís riu com una criatura. Va, no t’enfadis, li de-­mana; digues: on te l’has fet? La Carla somriu. No t’ho diré pas, li assegura. En Lluís se li agenolla al davant i la mira fixament.

—Vindràs amb mi, dimecres? —li pregunta.

—Ni boja —diu la Carla.

La Doris ha trucat tota nerviosa per dir a la Valèria que ahir, aparcant, va fer miques el llum del darrere del cotxe, que aquest matí ha d’anar al taller i que arribarà a casa del seu pare més tard del compte. Que ja li ha telefonat, però que no s’acaba de refiar del tot que l’hagi entès, perquè últimament està molt despistat. A més, l’ascensor està espatllat des d’ahir, o sigui que el senyor Valeri no pot sortir i ella pateix, per això li truca. La Valèria la interromp i l’apaivaga: no passa res, li diu, tu fes, el meu pare pot estar sol una estona més, no pateixis. Però quan penja comença a tenir ànsia. I si avui, precisament, li passés alguna cosa? I si el seu pare vol encendre el foc i es deixa el gas encès, o es vol dutxar i rellisca? Intenta no pensar-hi, però no pot; és com si tingués un cuc d’alarma al cervell que la fa estar intranquil·la. Compta els dies que fa que no va al pis del seu pare: dijous, no, dimecres: cinc dies; estaria bé que m’hi arribés per mirar si tot rutlla, pensa. És una hora de calma i a la farmàcia no hi ha cap client. El seu home ha sortit un moment però ha dit que tornava de seguida, i en Miquel obre les caixes de bolquers que acaben d’arribar, els col·loca a les lleixes i desfà metòdicament el cartró per reciclar-lo. Vaig un moment a casa del meu pare, que està sol, l’avisa. Es treu la bata, agafa la bossa i la jaqueta de darrere el taulell, i surt de pressa.

Fa un dia tan clar, una llum tan neta, que li vénen ganes de fer una mica de marrada i travessar el parc. Quina meravella, sospira, i alenteix instintivament els passos. La zona dels jocs de mainada és plena de cotxets de criatures, i a l’amfiteatre un noi i una noia juguen amb un gos llebrer, que corre esperitat darrere la pilota. A prop del llac hi ha un munt de bordegassos de l’edat del seu fill estirats a l’herba. No se’n pot estar i s’hi acosta dissimuladament, prou a la vora per poder veure si en Lluís hi és, però no tant perquè no sembli que el vigila. Mentre passa els ulls de pressa per sobre l’estesa de joves, que semblen un ramat que descansa o uns soldats després d’una batalla, es pregunta si fan campana o és que no tenen classe. Però el seu fill no hi és, i se n’alegra. No, no creu que en Lluís sigui dels que falten a classe. Algun dia potser sí, però per costum, no ho creu pas... De tota manera... és tan reservat, el seu fill! Recorda les interminables discussions i converses que tenien ella i la Reis quan era joveneta; en Lluís tot ho arregla amb monosíl·labs. Qui els coneix, pensa, els fills adolescents? Fa quatre dies se m’asseia a la falda i ara no vol que li faci petons.

A la botiga que hi ha a tocar de casa del seu pare, que regenta en Tariq, un pakistanès guapot, hi compra pa, ous, llet i fruita, les coses justes perquè ni el seu pare ni la Doris no s’hagin de moure en tot el dia, i afronta els cinc pisos amb una alegria que va perdent a mesura que les bosses li pesen i els graons se li fan alts. Estic rovellada, pensa; he de trobar sens falta el moment de fer una mica d’esport, com en Joan, que no ho ha deixat mai, que diu que li va bé per al cos i l’esperit, i deu ser veritat, perquè es conserva molt. Una veu a dintre seu li pregunta si el seu home es conserva més bé, si sembla més jove que ella; una altra veu respon que sí. No gaire més, però sí una mica més.

Arriba al replà del cinquè pis esbufegant, amb la sang a les galtes i les cames tremoloses. Truca al timbre alhora que posa la clau al pany i obre la porta.

—Papa?

El seu pare és al balcó, assegut en un balancí de balca, fent els mots encreuats d’un diari de la setmana passada. La Valèria se li acosta i li fa un petó. L’home se la mira.

—D’on surts? —li pregunta.

—De la farmàcia —respon la seva filla respirant fatigosament.

—I com has pujat?

—A peu! Com vols que hagi pujat? —El seu pare porta un jersei cordat fins a dalt de tot—. Papa, no tens calor? Vas molt abrigat.

—Oh, no et pensis, aquest aire és traïdor —fa l’home—. I aquell tros de dona? —pregunta.

—Ara ve —fa la seva filla—; ha anat a arreglar el cotxe.

—El cotxe? —diu el seu pare rient—. Si veiessis com el manega...

La Valèria treu una cadira al balcó i s’asseu al costat del seu pare. Es miren, ell amb una mirada clara i una expressió tranquil·la; ella, una mica incòmoda perquè, tot i que l’estima molt i des que la seva mare és morta es desviu per ell, no sap mai gaire què dir-li.

—No tens set? —li pregunta—. Has de beure sovint. Ja tenim l’estiu aquí.

—Això rai —diu el seu pare—. Saps quant fa que no em banyo a mar? —Rumia una estona—. Del 53, potser. Sí. Compta si fa dies!

A la Valèria se li escapa el riure: però si tu vas ensenyar a nedar la Reis i en Lluís a Sant Antoni, quan llogàvem l’apartament!, el corregeix. Ell no li fa cas: la teva mare sí que en sabia. Saps què li agradava, a la teva mare? Què?, vol saber la Valèria. El Chartreuse!, crida el seu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos