Pis per a dos

Beth O'Leary

Fragmento

pis-2

1

Tiffy

Una cosa sí que té la desesperació: et fa ser molt més obert de ment.

Realment, puc veure uns quants aspectes positius en aquest pis: la floridura en tecnicolor de la paret de la cuina es pot fregar, i desapareixerà, almenys a curt termini. El matalàs fastigós el pots canviar per quatre rals. I podria dir-se que els fongs que proliferen darrere la tassa del vàter infonen una sensació de frescor natural a la cambra.

La Gerty i en Mo, però, no estan desesperats i no miren de ser positius. Podria descriure la cara que fan com «horroritzada».

—No hi pots viure, aquí.

Així és la Gerty. S’està plantada amb les botes de taló ben juntes i els colzes replegats amb fermesa per ocupar el mínim espai possible, com a protesta per ser en aquest lloc. Duu els cabells recollits amb una agulla, en un monyo baix, per posar-se fàcilment la perruca d’advocada al jutjat. La seva expressió resultaria còmica si no fos perquè estem parlant de la meva pròpia vida.

—Deu haver-hi un altre lloc que encaixi amb el teu pressupost, Tiff —diu en Mo, que torna preocupat de revisar l’armari de l’escalfador. Se’l veu més malgirbat que mai, ara que té una teranyina penjant de la barba—. Aquest pis encara és pitjor que el que vam veure ahir al vespre.

Busco l’agent immobiliari; afortunadament no pot sentir-nos perquè està fumant a la «terrassa» (la teulada enfonsada del garatge del veí, que decididament no està pensada per passejar-hi).

—No penso anar a veure cap més antre com aquest —diu la Gerty donant una ullada al rellotge. Són les vuit; a les nou ha de ser al jutjat de Southwark Crown—. Segur que hi ha altres opcions.

—I si l’entaforem al nostre? —suggereix en Mo per cinquena vegada des de dissabte.

—Francament, podries deixar-ho córrer? —li etziba la Gerty—. No és una solució a llarg termini. I hauria de dormir dreta per cabre-hi. —Em fa una mirada exasperada—. No podries ser una mica més baixa? Si fessis menys de metre vuitanta podríem posar-te sota la taula del menjador.

Faig cara de disculpa, però preferiria quedar-me aquí que en el pis en miniatura en què van invertir en Mo i la Gerty el mes passat, que em fa saltar les llàgrimes de tan car com és. Fins ara no havien viscut mai junts, ni tan sols quan anàvem a la universitat. Em preocupa que això pugui posar en perill la seva amistat. En Mo és desendreçat, distret, i té la insòlita capacitat d’ocupar una gran quantitat d’espai, encara que sigui relativament petit. En canvi, la Gerty s’ha passat els últims tres anys vivint en un pis tan net que no era normal i tan perfecte que semblava generat per ordinador. No sé ben bé com es conjuminaran els dos estils de vida sense que esclati la zona oest de Londres.

El principal problema és que, si m’instal·lo al pis d’algú, és més fàcil que torni amb en Justin. Però a les onze de la nit de dijous passat vaig decidir formalment que ja no em podia permetre aquesta opció. Necessito fer un pas endavant i comprometre’m a viure en un altre lloc per no tenir la temptació de tornar.

En Mo es frega el front i s’enfonsa en el sofà llardós de pell.

—Tiff, et podria fer un préstec...

—No vull que em deixis diners —li dic més bruscament del que hauria volgut—. Aviam, de debò que vull solucionar el tema aquesta setmana. O em quedo això, o comparteixo pis.

—Comparteixes llit, deus voler dir —intervé la Gerty—. Es pot saber per què ha de ser ara? No és que no m’agradi la idea. Però l’última vegada que et vaig veure estaves arrupida en aquell pis esperant que «l’innombrable» es dignés a fer-hi acte de presència.

Faig un gest de sorpresa. No perquè em sàpiga greu —a en Mo i a la Gerty no els ha agradat mai en Justin, i no poden sofrir que encara visqui al seu pis, encara que ell no hi sigui gairebé mai—, sinó perquè no m’acostumo al fet que la Gerty l’anomeni directament. Després del sopar que vaig organitzar per fer les paus, en el qual tots quatre vam acabar embolicats en una bona bronca, vaig deixar de procurar fer que tothom s’avingués i vaig decidir no tornar a parlar d’ell amb la Gerty i en Mo.

Els vells hàbits no moren mai, i fins i tot després de la separació esquivem el tema.

—I per què ha de ser tan barat? —continua burxant la Gerty, ignorant la mirada d’advertència d’en Mo—. Ja sé que guanyes una misèria, Tiffy, però és impossible viure a Londres amb només quatre-centes lliures al mes. T’ho has pensat bé? Has tingut en compte tots els pros i els contres?

M’empasso la saliva. En Mo em contempla detingudament. És la pega de tenir un amic psicòleg: en Mo té el do de llegir-te la ment, i mai no desconnecta els seus superpoders.

—Tiff? —fa amablement.

Ai, quina merda, els ho hauré d’ensenyar. No hi ha altre remei. S’ha de fer de cop, és la millor manera; com arrencar-se una tireta, ficar-se a l’aigua freda o dir a la mare que s’ha trencat una figura de la vitrina de la sala d’estar.

Agafo el mòbil i busco el missatge de Facebook.

Tiffy,


Estic molt decebut amb el teu comportament d’ahir a la nit. Estaves completament histèrica. És el meu pis, Tiffy, i puc estar-m’hi sempre que vulgui i amb qui em doni la gana.


M’esperava que estiguessis més agraïda per haver-te deixat quedar. Sé que la nostra separació ha estat difícil per a tu i que no estàs preparada per marxar. Però si creus que pots començar a «establir normes», ja és hora que em paguis els tres mesos de lloguer que em deus. I si continues així, a partir d’ara hauràs de pagar el lloguer sencer cada mes. La Patricia diu que t’estàs aprofitant de mi, vivint a casa meva gairebé de franc; tot i això, davant seu sempre t’he defensat, però després del numeret d’ahir no puc evitar pensar que potser té raó.


Petons,

Justin

Se’m recargolen els budells quan torno a llegir la frase «t’estàs aprofitant de mi», perquè aquesta no ha estat mai la meva intenció. Simplement, quan va marxar no em pensava que aquesta vegada ho faria de debò.

En Mo és el primer d’acabar de llegir.

—Va «aparèixer» una altra vegada dijous? Amb la Patricia?

Aparto la mirada.

—Fins a cert punt té raó. S’ha portat molt bé deixant que em quedés al pis tant de temps.

—És curiós —fa la Gerty lúgubrement—, sempre he tingut la impressió claríssima que li agradava que t’hi quedessis.

Sembla estrany el que diu, però jo també he tingut sempre la mateixa sensació. Si m’estic a l’apartament d’en Justin és una mica com si no haguéssim trencat del tot. Vull dir que les altres vegades ha acabat tornant. Però... dijous vaig topar la Patricia. La dona de carn i ossos, tremendament atractiva i, de fet, prou agradable, per la qual en Justin m’ha abandonat. Mai no hi havia hagut cap altra dona.

En Mo m’agafa una mà; la Gerty m’agafa l’altra. Ens quedem així, ignorant l’agent immobiliari que fuma a la terrassa, i em permeto plorar un segon, només una llàgrima gruixuda a cada galta.

—Bé, sigui

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos