Els arbres vençuts

Maria Mercè Roca

Fragmento

arbres

1

Girona, 16 de maig de 1986

 

 

Sr. Francesc Rovira

Terrassa

 

Em dic Laura Ferrer; sóc la filla de la Carme Lorca, de Cal Fadrí, amb qui vostè havia festejat quan eren joves. Sóc casada amb el fill dels masovers de Can Rovira.

Començo així, tan bruscament, aquesta carta, perquè fa prop d’una setmana que en faig esborranys i cap no m’acaba de satisfer.

Demà, disset de maig, farà sis mesos que va morir la meva mare. Tenia seixanta anys. Va morir de cansament i de poques ganes de viure. De ganes de viure, no n’havia tingut mai gaires; que jo recordi, va viure sempre més aviat trista.

 

L’home deixa la carta a sobre de la taula del despatx, es treu les ulleres amb un gest mecànic i es passa els dits pels voltants dels ulls. Els té un moment tancats i sospira, i no sap en realitat, exactament, què pensa. Però s’adona que se sobresalta quan, en aquell mateix moment, sona el telèfon interior. Avisa la secretària amb una mica de timidesa i un punt d’indecisió a la veu que no vol atendre cap trucada, mira durant uns segons la pluja que no ha deixat de caure en tot el dia i torna a agafar els fulls.

La meva mare tenia un caràcter fortament depressiu. Quan jo tenia deu anys em van dir que s’havia posat malalta i que se l’havien endut a l’hospital: la veritat era que s’havia pres quasi tot un tub de pastilles. El meu pare no me’n va parlar mai; ho vaig endevinar jo mateixa quan vaig ser una mica més gran. Va estar vint dies internada al centre psiquiàtric i quan va tornar a casa a penes la coneixia.

Al cap de cinc anys de la primera estada al centre —en tenia quaranta i jo quinze—, va tornar a passar una època molt baixa i ho va tornar a intentar una altra vegada. Aquest cop, però, tot i que el tractament va ser més dur, l’hi van deixar seguir a casa. Després va viure sempre encara més absent, més abatuda. Les coses no semblaven importar-li gaire: les festes, els canvis d’estació, la meva llicenciatura, el meu casament, el fet de ser àvia... Va morir, ja ho he dit, trista. Trista i prou.

 

Sent de cop un soroll, deixa de llegir i se sorprèn ell mateix posant precipitadament la carta cap per avall a sobre de la taula. Escolta i mira el rellotge: la gent de l’oficina plega, se senten sobretot les veus de les noies i passos ràpids cap als lavabos. D’aquí un parell de minuts no hi haurà ningú. Espera. Puja la persiana fins a dalt de tot, i veu que aquella pluja s’ha convertit en un xàfec gros: entra molt poca claror. Li sembla que l’ambient s’ha refredat de cop. Encara torna a mirar a fora; veu un parell de persones que surten per la porta principal de la casa i fan una correguda fins als cotxes. Al cap d’un moment no se sent res; s’asseu i torna a agafar els fulls.

Aquesta carta li deu semblar estranya. No sé si abans de començar-la ha mirat els fulls enquadernats que hi ha a dintre la carpeta que li he enviat. Quan va morir, el novembre passat, vaig convèncer el meu pare perquè em deixés pintar la seva habitació. Vaig llençar molta roba vella, vaig canviar les cortines i el llit de matrimoni per un de nou, petit. I a dalt de l’armari, a dintre d’una capsa de sabates, hi vaig trobar dues llibretes de tapes de cartó dures, velles, escrites des de la primera a l’última pàgina, escrites també pels costats, amb una lletra molt petita. Era la lletra de la meva mare. Pel mig, a dintre, també amb lletra seva, hi havia tot un plec de fulls de paper ratllat, escrits amb llapis.

Hi havia molts trossos il·legibles, molts sense data i molts que, tot i que la lletra era ben clara, no s’entenia el que volia dir. No en vaig parlar al meu pare ni al meu home i, d’amagat, amb molta paciència, vaig anar ordenant les pàgines soltes, intercalant-les a dintre la llibreta, imaginant-me la data de la majoria dels escrits, perquè n’hi havia pocs que en tinguessin, i intentant endevinar les paraules que faltaven a les frases incompletes. Passant-ho a màquina, vaig tornar a escriure algun tros que es feia difícil d’entendre. Vaig respectar sempre la puntuació: ja veurà que les frases són molt curtes, a vegades excessivament tallades; vaig respectar també algunes repeticions de paraules o de frases perquè creia que eren importants per comprendre uns estats d’ànim i d’esperit determinats. Vaig fer algunes anotacions al marge que podien aclarir el significat d’al·lusions a coses o a llocs que evidentment en els seus papers es donaven per sabuts. A vegades també, per força, la vaig haver de contradir. I, a poc a poc, el que va començar essent un joc curiós i nostàlgic es va convertir, a mesura que anava llegint, en un exercici lent i profund: un exercici moltes vegades dolorós.

I vostè hi surt. Poques vegades escriu el seu nom, però tampoc no fa falta: vostè és present, com una ombra lleu, quasi a cada pàgina. Si li he de ser franca li he de dir que em va costar una mica refer-me de la meva sorpresa. Em vaig sentir, si no traïda o enganyada, que no vindria a tomb, sí inquieta i insegura, quasi ridícula per conèixer tot just ara un secret que s’havia guardat tant de temps. De la història d’amor que devien viure o malviure fa tants anys, no en sabia res. Ara, llegint aquestes pàgines, n’he endevinat algunes coses. Vostè, propietari indiferent del mas Rovira, enamorat de la meva mare; jo, ingènuament ignorant, casada amb el fill dels masovers de casa seva: aquestes casualitats fan pensar per força que el món és petit i que la vida molt sovint gira al voltant d’aquestes coincidències. Tant se val. Encara no estic del tot segura que hagi d’enviar-li aquests papers. Encara ara, amb el paquet ja fet, dubto. Però sí que sé —i, em sembla, amb tota la raó— que mai no voldria que el meu pare els llegís. Ell li va tenir, fins a l’últim moment, una passió i una devoció a la qual ella no va saber respondre mai. No seria just, ara, que veiés tan clar que el seu pensament va ser tan poques vegades per a ell, que s’hi desvivia, i tan sovint per a vostè, que era tan lluny. Ja ho veurà: molt sovint, el que veia, el que feia, el que pensava; o el que feia o li explicava l’altra gent la portava directament, a vegades sense gaire sentit, a pensar en vostè.

Sé que és casat i té família i per això li faig arribar el paquet a la seva empresa; n’he trobat l’adreça a casa dels meus sogres. M’ha sortit una carta molt llarga, i en acabar-la encara no tinc l’ànim del tot tranquil. Però penso que aquests papers són seus. Em dol que ella no me’n parlés mai. En el fons, mai no ens vam tenir gaire confiança. Ella, en el fons, no va estar mai a la vora de quasi res ni de quasi ningú.

Atentament,

 

LAURA F

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos