Temporada baixa

Maria Mercè Roca

Fragmento

temporada

 

 

 

Dilluns, 10 de març

L’hotel és modern i l’habitació és confortable.

Ahir al vespre, acabat d’arribar, mentre desfeia les maletes, distribuïa les camises als calaixos, els pantalons als penjadors i els estris del necesser al lavabo, vaig tenir una sensació agradable: tenia per endavant una setmana llarga de solitud i de llibertat en un ambient diferent. Amb tot en ordre vaig baixar a la planta, vaig entrar als salons, al bar, al menjador, vaig prendre una copa de conyac assegut en un dels sofàs de pell, comodíssims, de la saleta, al costat dels vidres, mirant la piscina i el jardí. L’hotel quasi és buit, no vaig veure ningú, cap client, la temporada baixa és el millor temps per anar pels llocs i descansar. Després del conyac em vaig entretenir mirant les vitrines que hi ha a recepció, plenes de joies, figures i records. I quan em vaig cansar de passejar pels salons buits i de seure en un sofà i en un altre, com si els provés, vaig tornar a pujar, vaig engegar el televisor i em vaig avorrir canviant d’una cadena a l’altra, sentint tot d’idiomes diferents i només entenent de tant en tant alguna paraula. Després, amb un llibre a la mà, estirat al llit, em va mossegar una sospita, un temor: no sabria què fer. Pensava com ompliria les hores de tots aquests dies que tinc fins divendres, que ella arribarà. M’avorreix passejar, m’atiparé de mirar el mar, badallaré amb aquests quatre llibres que he portat. Començava a pensar que m’havia equivocat fent-li cas i venint, tant que li va costar de poder-me convèncer: aquella primera sensació de llibertat havia desaparegut. Em vaig desinflar. Cinc nits sol, vaig pensar, cinc dies abans que ella no vingui. Cinc dies sol, pensant, reflexionant, fent balanç de quinze anys de matrimoni... em va venir un ofec, una palpitació ràpida i dolorosa al costat del coll —sempre que m’espanto sento com si la sang se’m tornés més espessa i no em passés per la vena—. Vaig mirar la maleta buida i un moment se’m va ocórrer que la podia tornar a fer, de pressa, dir qualsevol excusa a recepció i tornar-me’n, però era massa tard, massa fàcil; he d’aguantar, he de fer veure que descanso, que medito, que no pateixo. Vaig agafar d’esma una revista de l’hotel; a sota hi vaig trobar papers de carta i uns quants sobres. Vaig passar els dits pel relleu de les lletres impreses del paper, vaig agafar un retolador, vaig mirar un moment l’habitació d’un cap a l’altre i vaig escriure, a dalt, en un racó del full:

«L’hotel és modern i l’habitació és confortable».

I em vaig veure salvat. Va ser un descobriment, una idea momentània que més tard, mentre em bevia un altre conyac al bar de l’hotel, va anar agafant força i fins i tot una mica d’urgència. Un moment em vaig mirar els pèls dels braços i els tenia de punta, electritzats; em sentia com si més que una decisió meva fos una ordre que rebés de fora. Em vaig posar al llit nerviós però esperançat: havia decidit que escriuria; no sabia encara què: només escrivint em veia capaç de resistir sol aquí aquests dies. Aquest matí m’he despertat molt aviat, amb la sensació de tenir pressa, de tenir feina; estava una mica inquiet perquè ja he perdut l’hàbit de tenir coses a fer.

Però no és tan fàcil. Ara, amb el paper al davant, fa estona que intento començar, i no puc. Fumo sense parar. He sortit al balcó com si a fora l’aire m’hagués de portar idees. Em falta concentració, el cor em va de pressa i les mans em suen tant que el paper queda tou i arrugat. No és tan fàcil: l’entusiasme d’ahir era excessiu. Però ahir, un moment abans d’adormir-me, tenia molt clar què havia d’escriure, quines coses havia d’explicar, com les havia de dir. Fins i tot en vaig escriure trossos mentalment. Ara és com si dormint tot s’hagués evaporat; dubto, em grato el cap, em sento com un estudiant que no sap res fent un examen. Tinc un desfici estrany. Voler escriure, dir coses, i no poder. Com un ferro que t’estreny la gola: aquesta és la sensació que tenia a les sessions, un ferro que em tapava la sortida de les paraules. Pensava: encara que poguessis dir res, només et sortirien sorolls. I ara igual, aquesta dificultat d’explicar coses. Amb la suor la tinta s’escampa. El que costa és començar; després, quan el primer tap és fora, la resta surt de seguida, tota. M’havia passat en algunes sessions, poques, que era capaç de dir una frase, qualsevol frase, i després d’aquella en sortien d’altres, moltes. El que passava era que tenia por de parlar, pensava que l’única manera de protegir-me era callant. Ara és diferent: això ho escric per a mi. A vegades les sessions em semblaven un joc. Quan vaig passar de la butaca al sofà, el doctor em deia:

—Digui tot el que se li ocorri, la primera cosa que li passi pel cap.

Però mai no li vaig dir la veritat, li deia sempre altres coses, sempre diferents de les que realment m’ocupaven en aquell instant el cervell: només d’estirar-me, el pensament em començava a saltar d’una cosa a l’altra: imatges, records; no podia explicar-les perquè sempre hi havia la meva mare i no li ho volia dir: he llegit moltes vegades les interpretacions que fan aquesta gent quan els dius que penses en la teva mare. La imatge de la meva mare donant el pit al meu germà era recurrent, només que m’ajeia la veia a la galeria amb el nen als braços. Callava, m’inventava coses, patia terriblement perquè ell no arribés a saber el que de veritat em passava pel cap. Tampoc no li vaig explicar mai que ella em salvava de tot, ni quan em va dir, aquell dia, directament: «quins records té, de la seva mare?». Li hauria hagut de confessar que ella em salvava de tot, que sentia el món en contra: els meus germans, el meu pare, la senyora Elvira, que venia a netejar a les tardes i que m’odiava, la mestra, els companys d’escola... Tot em semblava hostil: estava trist, i quan em cansava d’estar trist m’enfadava, tenia uns atacs d’ira violentíssims. Només la meva mare em salvava, em salvava de tot. Se me’n reien perquè tot el dia sospirava per estar enganxat a les seves faldilles i jo aguantava amb força indiferència les burles, perquè estar amb la meva mare em pagava de sobres la vergonya i la ràbia de sentir-me dir nena i faldilletes.

Recordo un migdia, arribant a casa, venint d’escola; devia tenir vuit anys: la meva mare era al llit, el pare ens va dir que tenia molt de mal de cap i que descansava. Em vaig quedar parat, quiet, mut, en un racó: el cap em xiulava, les parets donaven voltes, els genolls em tremolaven i les cames a penes m’aguantaven. La meva mare es moria, sabia que es moria; m’enganyaven perquè no patís. Va passar pel davant dels meus ulls tot: la mort, la meva mare estirada i quieta al llit, l’enterrament, tothom que m’estimava i em feia petons perquè no tenia mare i els feia pena. Per un moment aquesta visió em confortà: com que no tenia mare la gent era bona amb mi, feia les paus amb el món, hi tenia un lloc, m’hi sentia acollit. Però arribava a casa, amb el cor escalfat per les mostres d’afecte, i ella no hi era. Llavors xisclava, em donava cops a la paret, la cridava, la volia encara que si ella hi fos ningú més no m’estimés. Va passar tot aquest pensament pel meu davant mentre ningú de casa se n’adonava. De mica e

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos