La polaroid

Marta Romagosa

Fragmento

polaroid-2

 

—Va, noies, poseu-vos bé —diu la Gina.

—No facis cares, dona —afegeix la Valentina—, que després surts fent l’imbècil a totes les fotos! Aquesta serà per emmarcar.

Quatre noies de vint-i-un anys es fan una selfie des d’un extrem de la plaça Catalunya. Darrere seu es veu com la gent travessa aquest indret de la ciutat tan emblemàtic, els coloms escampats com taques en una tela, els venedors de globus i els edificis que queden a l’altra banda de la plaça. Dues de les noies són rosses i les altres dues, morenes. Una va amb el cabell recollit, i les altres tres, amb les cabelleres deixades anar. Totes somriuen amb sinceritat i subjecten amb les mans dues espelmes en forma de número que fan el «21». Han vingut a Barcelona per passar-hi el cap de setmana. Són quatre estudiants de psicologia italianes que celebren els aniversaris entre els mesos d’agost i desembre. Una d’elles, la Gina, va venir a Catalunya amb els seus pares quan tenia poc més de quinze anys. Uns dies a la capital, i després una ruta en cotxe de lloguer fins a Montserrat, l’Empordà, Sitges i el delta de l’Ebre. Li va agradar tant que es va prometre que hi tornaria amb les amigues així que estalviés els diners per poder-se pagar un bitllet d’avió i dues nits d’estada en un apartament.

—Un moment, espereu! —diu la Isabella—. Podem fer una foto amb la Polaroid? És que em fa molta il·lusió. El meu germà me l’ha deixat aquests dies amb la condició que li porti algun regal de Barcelona que no sigui una samarreta del Barça.

Les noies riuen, i el clic de la màquina deixa pas al batec sinuós de la sortida del paper fotogràfic que la noia agafa amb la punta dels dits fent petits moviments per accelerar el procés d’assecat, i en pocs segons al paper s’hi representa la imatge.

—Hem quedat bé —diu la Valentina, que és la més jove de totes. No fa els anys fins al 29 de desembre, mentre que les altres tres amigues són del setembre, del novembre i del 18 d’agost. Però han decidit fer la celebració abans de la Puríssima per trobar menys gent a la ciutat i perquè els sortís més bé de preu.

—Va, ja està. Deixem les maletes primer, que se’ns farà tard —diu la Giovanna, la més organitzada i primmirada de totes quatre—. Hem de trobar el carrer Gran Via, i crec que no és lluny d’aquí —afegeix, mentre mira la ubicació al mòbil.

Han agafat l’Aerobús des de la T2 fins a la plaça Catalunya, i ara s’adonen que l’han espifiat, perquè han baixat al final i resulta que si haguessin fet cas de la Giovanna quan a Universitat ha dit «És aquí!» i ningú s’ha immutat, ja serien al pis que han llogat per dos dies.

Són joves i han crescut compartint angoixes i preocupacions. Totes han volgut estudiar psicologia per poder ajudar altres persones i perquè elles, ja amb vint-i-un anys, han hagut de superar alguns tràngols.

La Gina viu amb la seva germana gran, el cunyat i els tres nebots. És la petita de tres germanes, i des que el pare va morir en un accident de cotxe i la mare va decidir que no hi havia cap motiu per continuar suportant aquell dolor, la Gina —que acabava de fer disset anys— es va traslladar a casa l’Alessia. Quan va quedar òrfena, en lloc de plorar tothora es va tancar a l’habitació, i el dia que en va sortir havia pres dues decisions: que mai més es prendria res seriosament i que estudiaria psicologia. Per això sempre fa veure que està de broma, diu tonteries, fa ganyotes, pessigolles i porta la contrària a tot el que diuen les noies.

Traginant les seves petites maletes de rodetes, les quatre amigues arriben a l’adreça que busquen i truquen al timbre de l’entresol segona. Els respon una veu profunda de dona que els diu que ara baixa a obrir.

—Benvingudes a Barcelona, noies!

La Giovanna és la primera que fa una encaixada a la propietària del pis turístic on s’estaran, perquè les altres tres ja estan mirant els nois que passen per davant amb pantalons curts i xancletes tot i que ja no és l’estiu.

—Em dic Lola i aquestes són les claus de casa vostra. Jo visc a la porta del davant, de manera que si teniu algun problema només heu de fer-me un truc i miraré de resoldre’l. —La propietària del pis va fent l’explicació mentre pugen un petit tram d’escala—. Com que no aneu gaire carregades, no cal fer servir l’ascensor. En aquesta escala són molt perepunyetes, així que si no abusem de carregar aquesta relíquia de fa dos segles segur que ens estalviarem moltes males cares.

La Isabella va proposar buscar un hostal baratet, també al centre. Sempre mira la manera de pagar menys per tot. No li agrada compartir els plats dels àpats, els taxis li fan al·lèrgia, i quan surten de nit troba qualsevol excusa per dir que no té set, que no li ve de gust res, però després va xarrupant dels gots de les altres. «Només una miqueta, per tastar-ho.»

Però al final la van convèncer que vint-i-un anys no es feien cada dia i que tampoc els sortia tan car aquell apartament pagat entre les quatre. I es va veure obligada a cedir.

De petita la Isabella havia vist com els seus pares s’arruïnaven després de perdre les fàbriques tèxtils que tenien. Van passar de viure en una casa amb piscina i servei a anar a un pis de lloguer en un barri de la perifèria de Milà; de tenir els vestits més bonics, que renovava cada temporada, a haver de tallar-los i convertir-los en faldilles per fer veure que eren nous; d’anar a esquiar a l’hivern als Alps i a navegar per les illes gregues a l’estiu, a quedar-se a casa i haver de sortir a jugar al carrer en biquini perquè li toqués el sol i li quedés la marca com abans... Els seus pares no ho van superar mai i, tot i que ara s’havien refet mínimament i tots dos tenien feina, res no havia tornar a ser com abans. I la por que els podia tornar a passar, havia fet que la Isabella encara fos més conservadora i més vigilant amb els diners. Ara, com que ella treballava a les tardes, perquè sempre havia tret molt bones notes en matemàtiques i es treia una picossada fent classes als estudiants més joves de secundària, s’havia pogut pagar aquell viatge tan especial amb les seves millors amigues.

Entren al pis turístic, que de seguida troben acollidor i molt ben decorat.

—Té molt de gust, senyora Lola —diu la Valentina—. Ja m’agradaria a mi que a casa meva la mare fos tan delicada com vostè.

—Ai, nena, moltes gràcies! Em fa il·lusió que m’ho diguis. És tot idea meva, saps? Amb pocs diners i molta imaginació pots convertir un cau de merda en un lloc confortable i ple de vida! —I comença a riure exageradament, cosa que les noies no acaben d’entendre. Però li segueixen la veta—. Aquí teniu les tovalloles, els llits estan fets. Sobretot no podeu fumar dins de casa! Al balcó hi ha un cendrer perquè sortiu a fumar a fora si no us podeu aguantar. La cafetera és una Oroley de tota la vida, no sé si la sabreu utilitzar, perquè ara amb el coi de càpsules a les cases ja no se sent l’aroma del cafè al matí, i a mi, què voleu que us digui, això no m’agrada...

La Lola no para de parlar. És com si li haguessin donat corda i les quatre amigues no volen ser antipàtiques i aguanten estoicament el monòleg. Això sí, no aplaudeixen. Quan veuen l’op

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos