L'últim adéu

Kate Morton

Fragmento

cap-2

2

Cornualla, 23 de juny de 1933

La millor vista del llac era la de l’habitació de les Móres, però l’Alice va decidir conformar-se amb la de la finestra del bany. El senyor Llewellyn encara estava a la vora del rierol amb el cavallet, però sempre es retirava d’hora per descansar i ella no es volia arriscar a trobar-se’l. Tot i ser del tot inofensiu, era un vell excèntric i necessitava companyia, sobretot darrerament, per això va témer que la seva presència inesperada a l’habitació d’ell pogués suposar un senyal equívoc. L’Alice va arrufar el nas. Abans, quan era més joveneta, li tenia molt d’afecte i ell a ella també. Ara que tenia setze anys se li feia estrany quan pensava en les històries que ell li explicava, els petits esbossos que ell dibuixava i que ella havia atresorat, aquell aire d’admiració que deixava darrere seu en passar, com una cançó. En fi, el bany era més a prop que l’habitació de les Móres, i com que només era cosa de minuts que la mare s’adonés que faltaven les flors a les habitacions del primer pis, no podia perdre el temps pujant escales. Quan un estol de minyones atrafegades passaven pel passadís brandant draps de polir, ella va sortir d’esquitllada i va córrer cap a la finestra.

On s’havia ficat? L’Alice va notar que l’estómac li baixava de sobte i es va estremir de desesperació per un instant. Va enganxar les seves mans càlides al vidre mentre amb els ulls recorria l’escena de baix: roses de color crema i rosa, pètals lluents com si els haguessin brunyit; els preuats préssecs que penjaven de la paret del jardí arrecerada; el llarg llac platejat, centellejant sota la llum de mig matí. Ja havien endreçat i empolainat tota la finca fins a deixar-la en un estat de perfecció impossible, però encara hi havia tràfec pertot arreu.

Els músics llogats col·locaven al seu lloc unes cadires daurades en el quiosc de música provisional, i quan les furgonetes del servei de menjar agafaven el revolt del camí d’entrada aixecant pols, l’envelat a mig muntar s’inflava amb la brisa d’estiu. L’única nota estàtica enmig d’aquell remolí d’activitat era l’àvia deShiel, que estava asseguda, menuda i encorbada, al banc de ferro forjat del jardí, davant la biblioteca, perduda en els seus records enteranyinats i sense ni fixar-se en els fanals de vidre rodons que penjaven als arbres al seu voltant...

A l’Alice se li va tallar la respiració.

Ell.

Se li va estendre un somriure per la cara abans fins i tot de poder-lo aturar. Alegria, va sentir una alegria deliciosa esquitxada d’estrelles quan el va clissar a la petita illa del mig del llac, amb un gran tronc posat en equilibri sobre l’espatlla. En un rampell, va aixecar una mà per saludar-lo, una ximpleria, perquè ell no mirava cap a la casa. I encara que hi hagués mirat, no l’hauria saludat. Tots dos sabien que havien d’anar amb compte i no fer-ho.

Els dits de l’Alice van trobar el floc de cabells que sempre li queia al costat de l’orella i el va cargolar, endavant i endarrere, una vegada i una altra. Li agradava observar-lo així, d’amagatotis. La feia sentir poderosa, no com quan estaven junts, o quan ella li portava una llimonada al jardí, o quan aconseguia escapolir-se i sorprendre’l treballant als racons més allunyats de la finca; quan ell li preguntava per la novel·la que llegia, per la seva família o la seva vida, i ella li explicava històries i el feia riure, i havia de batallar per no perdre’s en els seus ulls, com gorgs d’un verd profund amb esquitxos daurats.

Davant la seva mirada, ell es va doblegar i es va aturar per equilibrar el pes del tronc abans de posar-lo a lloc sobre els altres. Era fort, i això era bo. Ella no sabia ben bé per què, només sabia que en algun indret pregon, inexplorat, allò li importava. Les galtes li cremaven; es ruboritzava.

L’Alice Edevane no era tímida. Ja havia conegut altres nois abans. No gaires, és veritat —si no es tenia en compte la festa tradicional de l’arribada de l’estiu, els seus pares eren coneguts per ser molt reservats i per preferir la companyia mútua—, però de tant en tant havia aconseguit intercanviar furtivament algunes paraules amb els nois del poble, o amb els fills dels grangers arrendataris, que es treien la gorra d’una estrebada, abaixaven els ulls i seguien els seus pares per la finca. Això, en canvi, era... bé, era diferent, i ella era conscient que ho deia amb la veu entretallada, i que s’assemblava terriblement a les coses que podia dir la seva germana gran, la Deborah, però resultava que era veritat.

Es deia Benjamin Munro. Va articular les síl·labes en silenci, Benjamin James Munro, de vint-i-sis anys, procedent de Londres. No tenia cap càrrega familiar, era molt treballador i gens propens a parlar per parlar. Havia nascut a Sussex i s’havia criat a l’Extrem Orient, era fill d’arqueòlegs. Li agradava el te verd, la fragància del gessamí i els dies calorosos que acabaven amb un ruixat.

Tot això no l’hi havia explicat ell. No era d’aquells homes pretensiosos que xerren sense parar de si mateixos i dels seus èxits com si una noia només fos una cara bufona posada entre dues orelles atentes. El que havia fet l’Alice era escoltar, observar i esbrinar, i, quan se li havia presentat l’oportunitat, havia entrat dissimuladament al magatzem per consultar el llibre de personal contractat del jardiner en cap. Ella sempre s’havia imaginat a si mateixa com una detectiu i, efectivament, adjuntada amb un clip darrere de les meticuloses anotacions del senyor Harris sobre les plantacions, havia trobat la sol·licitud d’en Benjamin Munro. La carta era breu, escrita amb una lletra que la mare hauria trobat deplorable, i l’Alice la va examinar de cap a peus, memoritzant les dades importants, emocionant-se per la manera com les paraules donaven profunditat i color a la imatge que se n’havia format i guardat per a si mateixa, com una flor assecada entre les pàgines d’un llibre. Com la flor que ell li havia regalat just el mes passat.

—Guaita, Alice... —La tija es veia verda i fràgil sobre la seva mà ampla i forta—. La primera gardènia de la temporada.

Ella va somriure en recordar-ho i es va ficar la mà a la butxaca per acaronar la superfície suau del seu quadern de tapes de pell. Era un costum que havia conservat des de la infantesa i amb el qual havia fet parar boja la mare des que li havien regalat el primer quadern el dia que va fer vuit anys. Com li encantava aquell quadern petit de color marró avellana! Quina vista que havia tingut el seu pare quan el va triar. Ell també escrivia un diari, li havia dit, amb un to seriós que l’Alice havia admirat i agraït. Hi havia escrit el seu nom sencer —Alice Cecilia Edevane— a poc a poc, sota la mirada atenta de la seva mare, a la ratlla de color sèpia clar del frontispici, i immediatament havia tingut la sensació que era una persona més real del que ho havia estat fins llavors.

A la mare no li agradava el costum que tenia d’acaronar el quadern que duia a la butxaca perquè li donava un aire «murri, com si tramés alguna malifeta», una descripció a què ella havia decidit no fer gens de cas. La desaprovació de la seva mare era simplement una gratificació; l’Alice hauria acaronat el quadern encara que aquell gest no fes arrufar una mica la cara preciosa de l’Eleanor Edevane; ho feia perquè el quadern era una pedra de toc, un recordatori de qui era ell

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos