1
Barcelona, dimecres 26 de gener de 2005
Cap a les dotze del migdia de diumenge passat, la impertinència del telèfon em va arrencar dels pensaments en què em trobava enclotada des de feia estona. Tot i que em va contrariar que em destorbessin d’aquella manera tan abrupta, sentir la veu de la Llum em va alegrar moltíssim; feia molt de temps que no parlàvem.
Vaig escarxofar-me al sofà amb una poma a les mans, les cames ben estirades, i em vaig deixar anar, disposada a passar-m’hi una bona estona; amb ella sempre és així. Des d’allí estant, veia com el sol entrava a raig pel balcó del menjador i il·luminava la fotografia emmarcada en fusta blanca que tant m’agrada: la Llum, la mare i jo, protegides amb barrets i ulleres de sol, somrient a la càmera, tot fent ganyotes, en una terrassa del Port Olímpic de Barcelona. Eren bons temps.
—Ja feia dies que et volia trucar, Maria, però he necessitat una empenteta… —em va dir.
En pocs minuts, la Llum em preguntava per nosaltres, pels projectes que jo estava portant a terme, em posava al dia de les seves novetats editorials… Xerrava molt, i molt de pressa, però, malgrat l’entusiasme característic del seu tarannà, aquell dia li notava un no sé què estrany a la veu… Com si frisés per explicar-me alguna cosa concreta.
Havia conegut la Llum Timoneda feia cinc anys. Aleshores, ella vorejava els trenta-cinc i era una escriptora poc coneguda, dedicada en cos i ànima a denunciar temes espinosos, donar suport a causes perdudes i investigar sobre el passat històric d’aquest país. Aquells dies, estava embolicada en un article sobre dones milicianes, compromeses amb els seus ideals, que havien fet la guerra i n’havien patit les conseqüències, dones que havien plantat cara a una dictadura sense arronsar-se mai. Remenant documents insòlits, havia localitzat la història de la mare d’una manera casual, una història molt lligada a la terra natal de la Llum: Alacant.
La veu de la meva amiga anava fent, serpentejava d’un tema a l’altre.
—Que t’he d’explicar a tu, oi, nena? Però, mira, millor que sigui així perquè…
I jo em deixava bressolar per la musicalitat de les seves paraules i anava dient que sí amb el cap, com si la Llum fos capaç de veure’m. De tant en tant, fins i tot aconseguia introduir algun monosíl·lab; com sempre, em sentia rendida al seu entusiasme.
L’article de l’escriptora havia anat creixent i havia acabat convertit en un llibre titulat Dones republicanes del 36. Crònica d’una llibertat robada, i un posterior documental d’una certa repercussió mediàtica. Mentre va durar el projecte, totes tres vam teixir forts llaços de complicitat. Sé que la Llum havia patit molt la notícia de la malaltia de la mare.
—Però parla’m d’ella. Com es troba?
Mentre la posava al dia, em podia imaginar la tristesa de la seva mirada i el seu dolor.
—Mira, et seré sincera —va etzibar-me per fi—, a banda de saber coses de vosaltres, t’he trucat per un tema que crec que és important. Ahir va passar una cosa… Em va telefonar algú que… com t’ho diria? Va ser una trucada molt estranya. És una dona que té interès a coneixe’t. Em va semblar una persona seriosa i té una història increïble per explicar-te. Penso que l’has d’escoltar.
D’aquella conversa, avui en fa tres dies.
El matí s’ha aixecat tapat, plujós i fred, carregat d’humitat, d’aquelles humitats que s’enganxen als ossos, com una segona pell, i no aconsegueixes apaivagar-la ni amb tota l’escalfor del món. Odio l’hivern: m’entristeixen els dies curts, l’absència del sol, el fred i la pluja que sovint cau sobre la ciutat, xopant-t’ho tot.
Com avui.
Des d’on sóc, al pis de baix del Zurich, controlo tota la cafeteria. A la meva esquerra, un dels grans finestrals deixa passar la llum esmorteïda d’aquest dia sense encís que s’entossudeix a afegir més neguit al que sento des de la trucada de la Llum. Torno a mirar el rellotge: tres quarts de deu. He arribat amb massa temps.
Fa estona que m’entretinc veient passar la gent amunt i avall, a l’altra banda dels vidres; van a corre-cuita, fugint del fred i de la pluja. Per sort, els paraigües oberts, en contrast amb l’asfalt gris i emmirallat, donen un to multicolor a la tristor del dia. Sempre m’ha agradat imaginar-me les vides de la gent que observo: cap a on deuen anar, d’on deuen venir, com es deuen dir, quins interessos els ajuden a llevar-se cada matí… Contra la paret, els turistes, protegits pel tendal de la cafeteria, prenen alguna cosa amb el plànol de la ciutat obert, aliens a la baixa temperatura; mai no he deixat d’admirar la seva immunitat climàtica, em pregunto de quin país glaçat deuen ser nadius perquè la gelor no els afecti.
Però els esforços són debades. Per molt que intento distreure’m, no aconsegueixo espolsar-me el neguit que se m’ha enganxat com una plepa.
Encara em sembla sentir, a l’altra banda del fil, les paraules pronunciades per aquella dona que, amb veu greu i un to molt educat, em van corprendre: «M’agradaria parlar amb vostè. És amb referència a la seva mare… Sí, sí, m’han posat al corrent de la seva malaltia. Ho sento molt, molt més del que es pot imaginar… No, per telèfon no és possible. És massa delicat. Li agrairia que quedéssim per veure’ns i per explicar-l’hi amb més detall. És complicat. Sé que és difícil d’entendre, però és molt important per a mi. Li agrairia si… Dimecres? A les deu? D’acord. De debò, moltes gràcies. Portaré…».
No en vaig treure l’aigua clara, ni aleshores, ni ara.
La conversa, curta, no sé per què, em va trasbalsar; em va deixar un forat al pit i un fred interior que conec bé i, justament per conegut, em fa por; sorgeix del no-res, m‘oprimeix l’estómac i se m’enfila fins a la gola. Encara no en sé el motiu, però estic segura que alguna cosa inevitable està a punt d’arribar. És la mateixa sensació d’angoixa que he experimentat en dues ocasions anteriors: poc abans que el pare morís, de manera sobtada, ja fa vint-i-vuit anys, i també quan, en fa sis, la mare i jo esperàvem els resultats de les proves mèdiques que li havien fet i totes dues sabíem que alguna cosa no funcionava, però rèiem recordant velles anècdotes, mentre sucàvem uns melindros a la xocolata desfeta que tant li agrada, a la granja del carrer Petritxol, i jo segur, i crec que ella també, fèiem veure que no passava res.
Però sí que passava.
I tant que passava!
No m’acostumo a la seva absència… Com la trobo a faltar! Tant de bo pogués explicar-li les meves pors, com abans. Veure-la així, perduda dins d’aquesta boira que no la deixa trobar el camí de tornada a la realitat, em trenca el cor.
Torno a obrir El País, rellegeixo el mateix titular una vegada i una altra, però el cap no deixa de barrinar: «Al voltant de seixanta anys, estatura mitjana, cabellera curta de cabells negres, complexió prima, portaré un barret de pelfa gris i un abric del mateix color, amb una agulla de color sang, sabates…». Els ulls se m’escapen a la porta… Insisteixen a trobar-hi la figura, però no, no ha entrat ningú que concordi amb aquesta descripció.
Amb un gest, demano un altre cafè amb llet al cambrer. Uns minuts després de prendre-me’l, però, segueixo gelada