Història d'un canalla

Julia Navarro

Fragmento

cap-2

 

M’estic morint. No, no tinc cap malaltia terminal, i els metges no m’han pas desnonat. L’última vegada que em van visitar va ser per dir-me que em trobaven bé, sobretot després de l’infart i de l’operació per canviar-me les vàlvules del cor. Això sí, tinc el sucre i el colesterol una mica alts, i la tensió al límit, però diuen que no és res que no es pugui arreglar amb unes quantes pastilles cada dia, fent dieta i prescindint del tabac i l’alcohol.

—Camini, camini, que li convé molt. És la millor medecina. Ja voldria molta gent tenir el seu aspecte —em va dir el doctor per intentar animar-me.

Però no li vaig dir res. Què en trauria? Jo sé que m’estic morint, més enllà dels resultats de les anàlisis de sang o del cardiograma. Que com ho sé? Ho sé perquè em miro al mirall cada matí i observo les taques marronoses que m’han sortit per tot el cos. Semblen pigues, però en realitat són el senyal que la pell es mor. No hi ha ni un centímetre de l’epidermis que no hagi perdut elasticitat.

Em miro les mans i què hi veig? Uns fils blaus que es transparenten sota la pell. Els mateixos fils blaus que recorren les cames. Són les venes que adquireixen la rigidesa de la pedra.

«Fas més goig ara que quan tenies vint anys», sento que em diuen alguns hipòcrites. Menteixen. Sobretot les dones. L’única cosa que fa goig entre el que tinc és el compte corrent i figurar a la llista de Who’s Who.

Ja fa temps que vaig descobrir que els altres no et veuen tal com ets sinó segons el que tens o representes. Aquests mateixos cabells blancs, aquesta mateixa pell grisenca, s’ho mirarien tot amb indiferència si jo fos un d’aquests éssers anònims que et trobes en qualsevol racó de món.

Quant temps em queda de vida? Un dia, una setmana, cinc, sis, deu anys… Qui sap si demà em despertaré amb una fiblada de dolor al pit, o si em trobaré un bony mentre em dutxi, o si em marejaré i perdré el coneixement. Llavors el mateix metge afalagador em dirà que tinc càncer de pulmó, de pàncrees o del que sigui. O potser em dirà que el meu cor cansat torna a fallar i necessita una vàlvula nova. Qualsevol cosa per justificar que de la nit al dia la mort em planti cara.

Però a mi no em cal que em surti un bony, ni marejar-me, ni que em bategui el cor a tota brida. Jo sé que m’estic morint perquè he arribat a aquella edat en què no s’hi val a enganyar-se, i intueixes que comences a viure en temps de descompte.

Aquesta nit la mort em ronda pel cap, i he començat a pensar com serà l’últim minut de la meva vida. Em fa por que sigui al llit d’un hospital i que no pugui decidir la pròpia existència. M’imagino incapaç de moure’m i potser de parlar, comunicant-me només amb gestos o amb la mirada i que ningú no em pugui entendre ni compartir el meu patiment.

No escollim on ni quan naixem, però si més no hauríem de poder decidir com afrontem l’últim minut de la nostra vida. Tanmateix, fins i tot això se’ns nega.

Com que sé que ha arribat el moment en què la mort se’m presentarà, intento fer-me una idea de com rebre-la, com esquivar-la durant un temps, però sobretot com iniciar el camí cap a la no-existència.

Per això, aquesta nit, mentre espero la visita traïdora, m’assalten els records del que he viscut i em deixen un regust amargant com la fel.

Sóc un canalla, sí, tota la vida, i no aconsegueixo penedir-me de ser-ho, d’haver-ho estat. Tot i que, si és cert que el temps no existeix, com diuen els físics, hauríem de tenir la possibilitat de recular i viure la vida que haguéssim pogut viure i no hem viscut.

M’equivoco si penso i afirmo que tots canviaríem coses del nostre passat? Que faríem les coses d’una manera ben diferent de com les vam fer? Si poguéssim refer els nostres passos… potser fins i tot jo les faria anar d’una altra manera.

Hi ha qui diu ben fort: «No em penedeixo de res». No m’ho crec. Mal que els pesi, la majoria de les persones tenen consciència. Això no obstant, jo vaig néixer sense, o si més no, mai no l’he trobada, la consciència, tot i que potser aquesta nit truca a la porta. Així i tot, em resisteixo a deixar-la passar, perquè res no pot modificar el que ens turmenta.

Aquesta nit, mentre miro la mort de cara, passo comptes amb el temps viscut. Sé què vaig fer i també sé què hauria hagut de fer.

cap-1

INFANTESA

cap-3

1

Devia tenir set o vuit anys i caminava al costat de la dona que ens cuidava, a mi i al meu germà. Crec que era mitja tarda, l’hora que sortíem d’escola. Jo estava de mal humor; la mestra m’havia renyat perquè, segons ella, tenia el cap a tres quarts de quinze i no l’escoltava quan ella explicava no sé què.

El meu germà caminava agafat de la mà de la María, però jo m’estimava més anar al meu ritme. A més, a la María li suaven les mans i em molestava el contacte de la seva mà humida amb la meva.

Jo corria d’un costat a l’altre sense escoltar les queixes de la dona.

—Ho penso dir a la teva mare. Cada dia em fas el mateix, et deixes anar de la mà i a sobre no vols que t’agafi quan hem de creuar el carrer. I no mires si vénen cotxes. Un dia ens en passarà una de grossa.

La María rondinava però jo no li feia gaire cas. Em sabia de memòria aquella rastellera de retrets. Tot d’una em va cridar l’atenció un petit embalum al costat de la vorera. M’hi vaig atansar per veure què era. El vaig bellugar amb el peu i vaig tenir una gran sorpresa en trobar-hi un ocell, un d’aquells pardals que poblen els arbres de la ciutat. Pensava que estava mort i li vaig etzibar una puntada de peu que el va fer caure a la calçada. M’hi vaig atansar encuriosit per veure on havia anat a parar i vaig descobrir que es bellugava molt feixugament, com si deixés anar l’última ranera. Vaig baixar de la vorera i li vaig engegar una segona puntada. El pardal va doblegar el cap.

—Què fas que baixes de la vorera?! Avui sí que ho penso dir a ta mare, n’estic ben tipa!

La María em va engrapar la mà i em va obligar a caminar al seu costat. No em va agradar gens que m’agafés d’una estrebada, i a la mínima distracció li vaig clavar un cop de peu al tou de la cama.

No em penedeixo del cop que vaig donar aquell dia a la María, però no puc oblidar el cos inert del pardal. Vaig ser jo qui li va arrabassar l’últim alè.

—Ets un bèstia! —va exclamar en Jaime amb mirada reprovadora, no sé si per la puntada de peu a la María o per la que li havia etzibat al pardal.

—Tu calla o també rebràs —vaig respondre enfadat.

En Jaime no va contestar. Sabia que a la mínima que badés també hauria d’encaixar una de les meves puntades de peu o fins i tot un cop de puny als ron

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos