La teva segona vida comença quan t'adones que només en tens una

Raphaëlle Giordano

Fragmento

cap-1

1

Les gotes, cada vegada més denses, s’estavellaven contra el vidre del cotxe. L’eixugaparabrises grinyolava i jo, amb les mans crispades al volant, també grinyolava per dins... Ben aviat va descarregar una tromba d’aigua amb tanta força que, instintivament, vaig aixecar el peu de l’accelerador. L’última cosa que em faltava era tenir un accident! Que potser els elements havien decidit aliar-se contra mi? Toc, toc, Noè, a què treu cap aquest diluvi?

Per evitar els embussos de trànsit de divendres al vespre, vaig decidir tallar per vies secundàries. M’estimava més això que no pas ficar-me a les carreteres sobresaturades de cotxes i haver de suportar la tortura de circular sota l’efecte acordió! No tenia cap ganes de convertir-me en la Yvette Horner, l’acordionista que va acompanyar tants anys la caravana del Tour de França! Els meus ulls intentaven en va desxifrar els cartells mentre, des del cel, la tropa de déus s’ho passava d’allò més bé entelant-me els vidres perquè em trasbalsés encara més. I per si no fos prou, de cop i volta el GPS va decidir, en plena foscor i boscúria, que ell i jo no continuaríem el viatge plegats. Un divorci tecnològic amb efecte immediat: jo anava en línia recta i ell vinga fer el boig. O més aviat: vinga pensar en les musaranyes!

Val a dir que en aquells moments jo tornava d’un lloc on els GPS s’hi deixaven la vida; o com a mínim no en sortien indemnes. Jo venia de la mena d’indret que no comptava per als mapes, on el simple fet de ser-hi significava no ser enlloc. I no obstant això, hi havia un petit nucli d’empreses, un conglomerat remot de Societats Lucratives Qui sap Com (SLQC) que devia representar per al meu cap un potencial comercial prou important per justificar el meu desplaçament. Potser hi havia una raó menys fonamentada. Des que m’havia concedit la reducció d’un terç de jornada, tenia la desagradable impressió que m’ho feia pagar encarregant-me les missions que els altres no volien. Per això, en aquells moments, em trobava dins d’un armari amb rodes, recorrent amunt i avall les carreteres dels grans suburbis de París, ocupada en feinetes absurdes.

«Vinga, Camille... Deixa de donar-hi voltes i centra’t en la carretera!»

De sobte, es va sentir una explosió. Un soroll tan esgarrifós que el cor se’m va disparar a vint pulsacions per minut, i vaig donar un cop de volant descontrolat. Vaig picar amb el cap contra el parabrisa i, curiosament, vaig constatar que no, que allò que deien que la vida et passa per davant en dos segons no eren històries. Després d’uns quants segons d’atordiment, vaig recuperar la consciència i em vaig tocar el front. No hi tenia res viscós. Només un bon nyanyo. Revisió llampec... No, cap lesió més a la vista. Per sort, més que no pas dolor m’havia endut un bon ensurt!

Vaig sortir del cotxe i, tapant-me com vaig poder amb la gavardina, vaig avaluar els danys: una roda punxada i el parafang abonyegat. Un cop passat el primer ensurt, la por va obrir pas a la ira. «Mecàgon tot!» Era possible que en un sol dia es poguessin encaixar tants cops? Vaig llançar-me damunt del mòbil com si fos el meu salvavides. Però, és clar, no hi havia cobertura! Tot i que tampoc no em va sorprendre gaire de tan resignada com estava a tenir mala sort.

Els minuts passaven. Res. Ningú. Sola, perduda en aquella boscúria deserta. L’angoixa es va començar a imposar, i encara em va assecar més la gola, deshidratada.

«En comptes de cagar-te de por, fes alguna cosa! Segur que aquí a la vora hi ha alguna casa...»

Vaig sortir de les quatre parets protectores decidida a plantar cara als elements, enfundada en una armilla reflectora que no m’afavoria gens. Però quan toca, toca! A més, sincerament, i ateses les circumstàncies, el meu grau de glamur m’importava ben poc...

Al cap d’uns deu minuts que em van semblar una eternitat, vaig topar amb el reixat d’una casa. Vaig prémer el timbre del videòfon com qui truca al telèfon d’urgències.

Em va respondre un home amb la veu de qui, des de darrere la porta, t’observa amb l’ull encastat a una espiera reservada als pesats de torn.

—Hola. Què vol?

Vaig encreuar els dits: tant de bo la gent d’aquell racó de món fos acollidora i una mica solidària!

—Bona nit, senyor... Perdoni que el molesti, és que he tingut un accident de cotxe al bosc, justament darrere de casa seva... Se m’ha rebentat la roda i no tinc cobertura amb el mòbil... No he pogut trucar als del serv...

La porta de ferro forjat va xerricar i vaig fer un bot. Com era que aquell bon home m’havia donat asil? Era per la meva mirada de cocker desconsolat o per la pinta de nàufraga? Tant era; vaig esmunyir-me per la porta sense fer-me més preguntes, i vaig descobrir una magnífica casa de disseny, envoltada d’un jardí tan ben estudiat com cuidat. Una veritable palleta d’or dins d’una muntanya de sorra aurífera!

cap-2

2

L’escalinata es va il·luminar i la porta de la casa es va obrir al final d’un sender. Una silueta masculina de talla alta va venir cap a mi aixoplugada sota un paraigua colossal. Quan la vaig tenir a dos pams, vaig poder veure la cara allargada i harmoniosa d’un home de faccions més aviat marcades. Era d’aquells rostres que milloren amb la maduresa, un Sean Connery a la francesa. Vaig notar la presència de dos clotets que, com dues cometes, tancaven una boca en aposició ressaltada per unes comissures alegres, un tret que aportava un aire simpàtic a la sintaxi de la seva fesomia. Un aire que convidava al diàleg. Devia haver arribat a la seixantena com qui arriba a la casella «cel» de la xarranca: amb els peus junts i serè. Els ulls, d’un bonic gris tènue, brillaven amb un esclat entremaliat, talment com dues bales de vidre enllustrades recentment en mans d’un nen. Els cabells, ara negres ara blancs, sorprenentment espessos per a la seva edat, només li reculaven tímidament al davant, com si li haguessin dibuixat al front una fina clau de puntuació. Una barba arran de pell, tan ben retallada com el jardí que l’envoltava, obria les cometes d’un estil cuidat que s’estenia a tota la seva persona.

Ell em va convidar a passar dins i a seguir-lo. Jo el vaig sotmetre a un examen silenciós que va durar el temps de tres punts suspensius.

—Entri! Està xopa!

—Gr... Gràcies! És molt amable. Un cop més, perdoni que el molesti...

—Estigui tranquil·la. No s’hi amoïni. Tingui, segui, li aniré a buscar una tovallola perquè s’eixugui.

En aquell moment, una dona elegant, que vaig suposar que era la seva esposa, ens va venir a trobar. Tenia una cara bonica i afable, però en veure’m entrar a casa seva una arrufada de celles reprimida en va trencar l’harmonia.

—Tot bé, amor meu?

—Sí, sí. És que aquesta senyora ha tingut un accident de cotxe i no tenia cobertura al bosc. Només ha de fer una trucada i recuperar-se una mica.

—Ah, sí, i tant...

En veure’m glaçada, em va oferir te, que vaig acceptar sense fer-me pregar.

Mentre ella desapareixia a la cuina, el seu home baixava pe

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos