Tots els noms del desig

Marta Romagosa

Fragmento

cap-1

Sílvia

Vaig fer quaranta anys un dijous de tardor. No tenia vacances però vaig decidir fer festa per poder gaudir d’un dia tan assenyalat. El meu company també treballava i vam acordar que la celebració la faríem l’endemà, que era divendres, amb un sopar romàntic en un bon restaurant, dels cars de debò. El canvi de xifra em feia sentir vertigen. El quatre al capdavant, enterrava moltes il·lusions, molts desitjos no acomplerts, que amb tota probabilitat ja no veurien la llum. Amb els anys et conformes amb el que t’arriba i, sovint erròniament, deixes de lluitar pel que volies aconseguir.

No tenia una vida insulsa. No era infeliç. No buscava res que no tingués al meu entorn. No em creava cap nou objectiu perquè pensava que ja estava bé amb el que tenia. No em volia complicar la vida. Potser m’apuntaria a algun curs nou per aprendre a fer sushi a casa o a unes classes de piano; bàsicament per aprofitar el Yamaha que un dia vaig comprar vés a saber per què en un web de segona mà i que ara presidia el menjador, orfe d’unes mans que li donessin vida.

Sempre m’havia agradat fer anys. Cada vegada que els celebrava pensava que em convertia en millor persona i, fins i tot, en una dona més interessant. Al despatx de l’asseguradora em valoraven prou, em sentia part d’un equip i els meus caps mai no es van queixar de mi.

Però aquell dijous de novembre el vaig dedicar intensament a celebrar el quarantè aniversari del meu naixement.

Feia un dia assolellat, si bé començava a bufar un vent fred, i Barcelona era un formiguer de turistes que badaven pertot arreu. Mai no anava als museus ni a visitar els monuments més emblemàtics de la ciutat. Només ho havia fet una vegada, feia una colla d’anys, quan em va venir a veure una amiga danesa de joventut; recordo que la vaig portar a contemplar la inacabable Sagrada Família i també va voler anar fins a la muntanya de Montserrat «per veure núvies vestides de blanc», deia. Tret d’allò sempre havia dedicat més temps als museus de les ciutats estrangeres on viatjava cada estiu, que no pas als de la meva pròpia. I vaig pensar que ja era hora que entrés a la Casa Batlló. Sempre m’havia apassionat Gaudí i les seves sinuoses formes.

Vaig sortir de casa i em vaig encaminar cap al passeig de Gràcia. Vaig fer la cua corresponent per pagar i accedir a aquesta joia del modernisme català. Era com entrar en una casa encantada plena de gent que s’aturava a cada racó a pas de tortuga. M’hauria agradat tancar el lloc només per a mi perquè notava que tot em parlava i necessitava dedicar uns minuts a cada espai de la casa.

El sol entrava pels finestrals de colors de l’estança principal i, mentre jo observava des d’allà dalt la tirallonga de turistes que continuaven fent cua per gaudir d’aquella magnífica obra arquitectònica, vaig observar un home jove, camallarg, vestit amb un abric gris i una bufanda de colors llampants, que es treia el barret i, de baix estant, semblava que em dediqués una salutació. De sobte, em vaig quedar esborronada, sobretot la part del cos que tenia més a tocar de la finestra. Vaig pensar que era del fred. Però aleshores vaig veure que l’home en qüestió, que tornava a portar el barret posat, sortia de la cua i em feia un senyal com si m’indiqués que l’esperés. No vaig poder moure ni un petit múscul del cos. Em vaig quedar allà palplantada esperant no sé ben bé què i veient com la gent passava pel carrer, lluny dels meus quaranta anys i dels fets que podien esdevenir en els pròxims minuts de la meva vida.

Vaig tornar a la realitat perquè vaig notar una presència al darrere. L’home camallarg portava l’abric a les mans i la bufanda encara lligada al coll. S’havia posat uns guants de pell negres per entrar a la Casa Batlló i, amb un castellà italianitzat, em va demanar si m’agradava portar guants quan començava a fer fred, com el d’aquell dia de novembre —quan als mesos de novembre encara feia fred, és clar—. Nerviosa, li vaig mostrar els meus guants de pell liles que m’havia comprat feia anys, un dia xafogós d’estiu, en una petita botiga de Venècia. No se’m va ocórrer altra cosa que mostrar-li el que semblava un trofeu. No em va poder sortir cap paraula de la boca. Només un gest que va satisfer aquella persona que acabava d’irrompre en la meva intimitat sense demanar permís a ningú, ni tan sols a mi. Recordo que em va dir que es deia Marco i que quan acabés la visita m’esperaria davant de l’aparador de la joieria Bagués que hi havia just en sortir de la Casa Batlló. «Totes les dones que porten guants a la bossa tenen un deute amb mi», em va dir amb la seguretat de qui sap que et té als seus peus. Ja no vaig poder visitar cap estança més d’aquella casa museu que havia trigat tant a visitar. El meu regal dels quaranta anys acabava de canviar d’embolcall. Vaig deixar la fusteria, els vitralls, els terres de mosaic, les golfes i les escales dissenyades pel geni modernista per agafar la mà d’un desconegut que havia entrat de puntetes a la meva vida però que m’havia sacsejat l’ànima de dalt a baix. No va voler anar a fer cap cafè ni cap aperitiu. Érem al matí i el sol continuava escalfant les cares dels turistes, que només tenien adjectius excel·lents per descriure aquella façana del passeig de Gràcia. Però jo no vaig mirar més cap al cel. Vaig seguir aquelles cames llargues fins a l’hotel Majestic on s’allotjava, vam pujar a l’ascensor en silenci, va penjar el «Do not disturb» a la porta de l’habitació i em va fer posar els guants. Els guants... i res més. No vaig tenir temps ni d’apagar el telèfon mòbil, que no va parar de sonar perquè aquell dia era el meu aniversari. Tothom em volia felicitar però jo l’estava celebrant com no s’ho hauria imaginat mai ningú, ni jo mateixa. Una manera anònima i estranya, però excitant i emocionant, de posar el número «4» al capdavant de tot. Mai més res no ha estat igual. Els guants liles deuen ser en algun racó d’un apartament d’Itàlia. Després d’aquella peculiar celebració, no me’ls vaig poder emportar. No m’ho va permetre.

cap-2

Montse

Ens coneixem de fa temps però sabem poques coses l’un de l’altre. Sempre ens busquem però potser mai no ho reconeixerem cap dels dos. Si fa dies que no hi coincideixo, miro el seu whatsapp i comprovo si a aquella hora del matí ja s’ha connectat, si ha anat a dormir tard, i m’espanto si veig que fa més de vint-i-quatre hores que no és al món digital.

En algun moment del dia veig que em mira de reüll. Moltes vegades ve a trobar-me i em pregunta si estic bé. I m’abraça sense demanar res a canvi. Tanco els ulls i deixo sentir aquell cos poderós, aquelles mans enormes que m’embolcallen. És molt alt, de manera que la cara em queda a l’alçada del seu pit i aleshores li compto els batecs del cor i m’adono que és viu, com jo. Ens separem amb ganes de continuar abraçats; les mans de l’un s’aturen a les mans de l’altre. Ens acariciem els dits amb qualsevol excusa, somriem i ens desitgem un bon dia. «Hi haurà un dia que no en tindré prou amb aquesta abraçada.»

Després em miro a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos