L'intercanvi

Rebecca Fleet

Fragmento

cap-1

 

La clau entra i gira dins el pany, suau i relliscosa com un peixet de plata. Ahir a la nit, mentre mirava des del llit com les ombres tremoloses de les branques fregaven la finestra, vaig pensar en aquest moment. I em vaig imaginar que seria més difícil. Vaig suposar que el metall xerricaria, que el pany es resistiria. Després de tot el que m’ha dut fins aquí, sembla que hauria de costar més. Però és fàcil, gairebé un anticlímax. Una closca d’ou que se t’esclafa a la mà i que ha s de llençar.

La porta s’obre i el parquet de fusta de pi del passadís es desplega davant meu, polit i brillant. Just a l’entrada, unes quantes branques verdes i rígides amb unes baies com de plàstic surten de la boca d’un gerro. Reflectides al mirall, veig una filera de fotografies emmarcades a l’altra paret. Entro, tanco la porta suaument al meu darrere i avanço de pressa pel passadís, d’esquena a la paret. No vull mirar les fotos, encara no. Aviat.

La cuina, d’estil rústic, sembla fora de lloc en aquesta tercera planta d’un edifici urbà. A les parets, de color verd pàl·lid, hi ha unes quantes cassoles i uns quants rams d’herbes seques penjats amb molt bon gust. Damunt la taula de roure veig un full arrencat d’algun lloc, amb lletres escrites amb tinta fosca. Benvinguts!, hi diu. Les instruccions de tots els aparells són a la carpeta verda de la cuina. A la nevera hi ha pa, llet, etc.: serviu-vos. No dubteu a trucar si necessiteu res. Que tingueu una bona estada i feu com si fóssiu a casa vostra! Caroline. Em quedo una bona estona mirant el seu nom. El traç de la C denota confiança, mentre que el punt de la i està esborrallat. Toco la taca de tinta amb el capciró del dit gros, esperant que se’m quedi a la pell, però, evidentment, ja fa temps que s’ha assecat.

Finalment, m’aixeco i em preparo un cafè. Faré cas del suggeriment de la Caroline. Faré com si fos a casa meva. Em prenc el cafè a la taula mentre m’imagino les habitacions que em queden per explorar. Els secrets que hi deu haver amagats, ficats dins les seves pertinences i a punt per ser revelats. Recordo la guineu que he vist aquest matí amb el cotxe, arrupida al costat de la carretera, remenant el cadàver d’algun animal... Torno a veure les potes ensangonades arrencant el que volien de la presa... Això serà així. Brut, desagradable. Així és com ha de ser. Com vull que sigui. És l’única manera d’arribar sota la pell.

cap-2

A casa

Caroline, maig del 2015

 

 

Quan entrem al carrer, el primer que em ve al cap és que totes les cases d’aquesta zona semblen iguals. Un seguit de rectangles ben definits i emblanquinats, amb unes finestretes quadrades i uns sostres no gaire inclinats. Gairebé totes tenen unes jardineres posades als ampits de les finestres més baixes, plenes de pensaments de color blanc i lila, com si seguissin una mena de codi de vestir. Hi ha potser una trentena de cases així, totes acabades de sortir de la cadena de muntatge.

—Benvinguda als barris residencials —diu en Francis, aclucant una mica els ulls per culpa del sol ponent que toca al parabrisa mentre avancem amb el cotxe pel carrer—. Espero que estiguis contenta. —Ho diu en un to volgudament malhumorat i sorneguer.

—No està tan malament.

La resposta és automàtica. M’ha sortit abans que m’hagi pogut plantejar si ho dic seriosament o no. Últimament, aquesta mena de converses breus i succintes són molt habituals entre nosaltres. Un estira-i-arronsa, endavant i endarrere. Una confrontació, però sense amenaces, com dues criatures que es burxen una mica al pati. En Francis em mira de reüll i fa una ganyota.

Miro per la finestra, fixant-me en la filera de cases mentre avencem pel carrer estret. Ara que les miro amb més atenció, puc veure els lleus tocs d’originalitat que alguns propietaris els han intentat donar. Una porta de garatge pintada d’un color llampant, una placa daurada una mica més distingida. Una de les cases, la número 14, no és tan elegant com les altres. Té la façana una mica empolsegada i la gespa més llarga i deixada, amb herbes pel mig.

—Aquests estan fallant —dic, fent un gest cap a l’altre costat de la finestra—. L’associació de veïns els cridarà l’atenció.

En Francis somriu lleument, sense escoltar gaire.

—El número vint-i-u, oi? —pregunta, enfilant el camí d’entrada.

Examino la casa, buscant-hi alguna característica particular, però no n’hi trobo cap. La gespa està tallada amb precisió, i les finestres estan emmarcades pels petits feixos que formen unes cortines blanques i immaculades. A dins, els llums estan apagats. Per un moment, veig el reflex del cotxe a la finestra de baix, il·luminada per la llum dels fars. Dins el cotxe, les nostres ombres fosques estan retallades l’una al costat de l’altra. No sé per què, la imatge em provoca una sensació d’inquietud, una esgarrifança irracional que s’esvaeix tan de pressa com ha vingut.

—No fa mala pinta —dic, descordant-me el cinturó, i tot seguit obro la porta del cotxe.

A fora fa més fred del que em pensava. El vent m’eriça els cabells del clatell. En Francis surt del seient del conductor, fent uns gestos exagerats per mostrar que li fan mal les cames. El trajecte des de Leeds ha durat una mica més de quatre hores. No és res de l’altre món, però ha estat prou llarg per tenir la sensació d’haver passat massa temps tancats i sense moure’ns. Abans, hauríem fet torns al volant, però poc després que jo deixés d’oferir-ho, ell va deixar de preguntar-ho.

—No, de moment no —diu en Francis amb un somriure—. Ara, amb un parell d’hores més, hauríem pogut arribar a París... —afegeix, planyent-se—. Hauríem pogut anar a fer una passejada romàntica pels Camps Elisis. I una tassa de cafè amb llet i un croissant m’haurien anat de primera.

—Ja ho sé —reconec—, però em va semblar massa complicat, i una mica massa lluny, deixant l’Eddie i tot plegat. Aquesta vegada pren-t’ho com una prova, per veure com va. Potser l’any que ve.

No és la primera vegada que en parlem. Des del principi, els plans d’en Francis per a aquesta setmana de vacances havien estat més ambiciosos que els meus. Tot i així, el seu entusiasme va emergir d’algun lloc desconegut quan vaig suggerir la idea d’un intercanvi de cases, i va passar de l’apatia a una energia frenètica en qüestió de segons. Va apreciar tant el que va veure com una iniciativa meva que em vaig estar d’explicar-li la veritat: que m’havia inscrit mig per caprici a la web d’intercanvi de cases ja feia uns quants mesos i que me n’havia oblidat per complet. Només havia vist la notificació per casualitat, revisant la carpeta del correu brossa buscant el missatge d’una amiga que s’havia extraviat. Hi ha algú que vol fer un intercanvi amb tu! Aquest ganxo em va intrigar i em va fer tirar endavant. Vaig clicar l’enllaç i vaig trobar un missat

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos