El cementiri de Praga

Umberto Eco
Umberto Eco

Fragmento

1

El vianant que aquell matí gris

El vianant que aquell matí gris de març de 1897 hagués travessat, assumint-ne el risc i el perill, la place Maubert, o la Maub, tal com l’anomenaven els malfactors (ja centre de vida universitària a l’Edat Mitjana, quan acollia la massa d’estudiants que assistien a la Facultat de les Arts al Vicus Stramineus o rue du Fouarre, i més endavant lloc de l’execució capital d’apòstols del pensament lliure com Étienne Dolet), s’hauria trobat en un dels escassos llocs de París que s’havia deslliurat dels enderrocs del baró Haussmann, entre un garbuix de carrerons pudents, partits en dos sectors pel curs del Bièvre, que en aquella zona encara vessava d’aquelles vísceres de la metròpoli, on des de feia temps havia estat confinat, per abocar-se febrós, agonitzant i bulliciós al Sena proper. Des de la place Maubert, ara ja destrossada pel boulevard Saint-Germain, sortia encara una teranyina de carrerons com la rue Maître-Albert, la rue Saint-Séverin, la rue Galande, la rue de la Bûcherie, la rue Saint-Julien-le-Pauvre, fins a la rue de la Huchette, esquitxats d’hotelets sòrdids, en general portats per gent provinent de l’Alvèrnia, hostalers de cobdícia llegendària, que demanaven un franc per la primera nit i quaranta cèntims per les següents (més vint sous si també servien un llençol).

Si després hagués enfilat la que més endavant seria la rue Sauton, però que aleshores encara es deia rue d’Amboise, entre un bordell disfressat de cerveseria i una taverna on se servia, amb un vi pèssim, un menjar de dos sous (ja aleshores ben poca cosa, però tot el que es podien permetre els estudiants de la Sorbona), un carreró sense sortida, que a l’època ja s’anomenava impasse Maubert, però que abans s’anomenava cul-de-sac d’Amboise, i anys abans encara acollia un tapis-franc (en el llenguatge de la mala vida, una pensió, un hostal de rang ínfim, normalment portat per un expresidiari, i on acudia gent necessitada acabada de sortir de presidi), i que també s’havia fet tristament famós perquè al segle XVIII hi havia hagut un laboratori de tres emmetzinadores famoses, que un dia algú va trobar asfixiades per les exhalacions de les substàncies mortals que destil·laven en els seus fogons.

Al final d’aquell carreró hi havia l’aparador d’un brocanter que un cartell descolorit lloava com a «Brocantage de Qualité», un aparador molt poc transparent a causa de la pols espessa que n’embrutava els vidres, els quals deixaven veure ben poc les mercaderies exposades a l’interior, perquè cadascun era poc més que un requadre de vint centímetres de costat, units entre si per una estructura de fusta. Al costat d’aquell aparador hi hauria vist una porta, sempre tancada, i, al costat de la corda d’una campaneta, un cartell que avisava que el propietari era fora momentàniament.

I si, com succeïa de tant en tant, s’hagués obert la porta, qui hi hagués entrat hauria entrevist en la llum incerta que il·luminava aquell antre, disposats damunt de pocs prestatges que trontollaven i d’algunes taules igualment poc estables, un amuntegament d’objectes que, si bé a primer cop d’ull eren atractius, una inspecció més acurada els hauria mostrat del tot inadequats per a qualsevol intercanvi comercial, encara que haguessin estat oferts a preus també rebentats. Objectes com ara un parell de capfoguers que haurien desprestigiat qualsevol llar de foc, un rellotge de pèndol d’esmalt blau tot escrostonat, coixins potser en altres temps brodats amb colors vius, gerros de flors alts amb angelets de ceràmica esquerdats, tauletes inestables d’estil imprecís, un cistellet de posar targetes de ferro rovellat, capses pirogravades, ventalls de nacre horribles decorats amb motius xinesos, un collaret que semblava d’ambre, dues sabates de llana blanca amb sivelles incrustades de diamants d’Irlanda, un bust de Napoleó tot escantonat, papallones de vidre esquerdat, fruita de marbre policromat dins una campana que havia estat transparent, nous de coco, àlbums vells amb aquarel·les de flors, algun daguerreotip emmarcat (que a l’època no tenia ni l’aspecte d’una cosa antiga), de manera que qui s’hagués encapritxat d’alguna d’aquelles sobres vergonyoses d’antigues pignoracions de famílies vingudes a menys, s’hauria trobat davant el ben sospitós propietari i n’hagués demanat el preu, hauria sentit pronunciar una quantitat que hauria fet desdir fins i tot el més pervers dels col·leccionistes de teratologies antiquàries.

I si a la fi el visitant, en virtut d’algun permís, hagués traspassat una segona porta que separava l’interior de la botiga dels pisos superiors de l’edifici, i hagués pujat els graons d’una d’aquelles escales de caragol insegures que caracteritzen aquelles cases parisenques de façana tan ampla com la porta d’entrada (allà on s’amunteguen obliqües l’una al costat de l’altra), hauria penetrat en un saló espaiós que semblava allotjar no el bric-à-brac del pis de baix, sinó una col·lecció d’objectes de factura ben diversa: una tauleta imperi de tres potes adornada amb caps d’àliga, una consola aguantada per una esfinx alada, un armari del segle XVIII, una prestatgeria de caoba que mostrava un centenar de llibres ben enquadernats amb marroquineria, un escriptori d’aquells que s’anomenen a l’americana, amb porta de persiana i molts calaixets, com un secrétaire. I si hagués passat a la cambra del costat, hi hauria trobat un llit amb baldaquí de luxe, una étagère rústica plena de porcellanes de Sèvres, un narguil turc, una gran copa d’alabastre, un vas de cristall, i a la paret del fons plafons pintats amb escenes mitològiques, dues grans teles que representaven les muses de la història i de la comèdia, i, penjats a la paret de diferents maneres, barragans àrabs, vestits orientals de caixmir, una antiga cantimplora de pelegrí, i després un peu de rentamans amb un prestatge carregat d’objectes de neteja personal de materials preuats; en definitiva, un conjunt estrambòtic d’objectes curiosos o cars, que potser no donaven testimoniatge d’un gust coherent i refinat, sinó més aviat d’un desig d’opulència ostentosa.

Un cop tornat a la sala de l’entrada, el visitant hauria vist, davant l’única finestra per on entrava l’escassa claror que il·luminava el carreró, assegut a la taula, un home vell embolcallat amb una camisa de dormir, el qual, pel que el visitant hauria pogut veure de reüll mirant per damunt de les seves espatlles, estava escrivint allò que ens disposem a llegir, i que algunes vegades el Narrador resumirà, per no avorrir massa el Lector.

Que el Lector no esperi que el Narrador li reveli que s’hauria quedat parat en descobrir en el personatge algú ja anomenat, perquè (aquesta història comença ara) ningú no hi ha estat anomenat, i el mateix Narrador encara no sap qui és el misteriós escrivent, i es proposa de saber-ho (junt amb el Lector) mentre l’un i l’altre tafanegen i, intrusos, segueixen els signes de la ploma d’aquell que està escrivint en aquells papers.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos