La sang dels innocents

Julia Navarro

Fragmento

1

Llenguadoc, mitjan segle XIII

Sóc espia i tinc por. Tinc por de Déu, perquè en nom seu he fet coses terribles.

Però no, no el culparé a Ell de les meves misèries perquè la culpa no és seva sinó meva i de la meva senyora. En realitat la culpa és d’ella i només d’ella perquè sempre s’ha comportat com si fos omnipotent amb els que som al seu costat. No hem gosat mai contradir-la, ni tan sols el seu espòs, el meu bon senyor.

Moriré, ho noto a les entranyes. Sé que m’ha arribat l’hora, tant se val que el físic m’asseguri que encara viuré molt de temps perquè el mal que m’afecta no és mortal. Ell només m’estudia el color de l’iris i de la llengua i em sagna per treure’m els mals humors del cos, però no m’alleuja el dolor permanent que tinc a la boca de l’estómac.

El mal que em consumeix el tinc a l’ànima perquè no sé qui sóc ni quin Déu és el veritable. I per més que els serveixi tots dos, els acabo traint.

Escric per alleujar la meva ment, només per això, tot i saber que si aquestes pàgines caiguessin en mans dels meus enemics, o fins i tot dels meus amics, signaria la meva sentència de mort.

Fa fred i no em puc escalfar els ossos per més que m’embolcallo amb la capa, potser perquè tinc l’ànima glaçada.

Aquest matí, quan fra Pèire m’ha dut un brou calent, ha mirat d’animar-me anunciant que s’acosta Nadal. Diu que fra Ferrer em visitarà més tard, però li he demanat que em disculpi davant l’inquisidor. Els ulls de fra Ferrer em causen vertigen i la seva veu pausada, terror. Tinc malsons en què m’envia a l’infern, i fins i tot allà tinc fred.

Però desvariejo, a qui li importa que tingui fred?

Els germans no desconfien quan em veuen escriure. És el meu ofici. Sóc notari de la Inquisició.

Els altres germans tampoc no sospiten. Saben que la meva senyora m’ha demanat que escrigui una crònica del que passa en aquest racó de món. Vol que algun dia els homes coneguin la iniquitat dels que afirmen ser representants de Déu.

Quan alço els ulls cap al cel, apareix Montsegur entre la boira, i la seva imatge borrosa m’omple de neguit.

M’imagino les anades i vingudes de la meva senyora donant ordres a tort i a dret. Perquè per més que Na Maria s’hagi convertit en perfecta, manar forma part del seu caràcter. No vull pensar en quins embolics ens hauria ficat si fos home.

De tant en tant, a través del gruixut teixit de la tenda, es filtra la veu rotunda del senescal. Sembla que Hugues des Arcis no està de bon humor aquest matí, però qui ho està? Fa fred i la neu cobreix la vall i les muntanyes. Els homes estan cansats, som aquí des del maig i temen que el senyor Pere Roger de Mirapeis aguanti el setge uns quants mesos més. El senyor de Mirapeis té la complicitat dels habitants de la contrada, que, a les barbes del senescal, són capaços d’anar i venir de la fortalesa portant provisions i noves de parents i amics.

Ahir vaig rebre una missiva de la meva senyora Na Maria que m’instava a trobar-nos aquesta nit. Potser el desassossec em ve d’haver d’acatar aquesta ordre.

Un dels camperols de la regió, que forneix de formatge de les seves cabres el senescal, es va poder esmunyir a la meva tenda per lliurar-me la carta de Na Maria. Les instruccions són precises: quan es faci fosc he d’abandonar el campament i anar fins a l’entrada de la vall. Allà algú em guiarà pels passos secrets que sé que duen a Montsegur. Si Hugues des Arcis sabés que existeixen em pagaria bé la informació, o potser em faria ajusticiar per no haver-ho revelat fa temps.

La tarda se’m fa eterna. Sento passos, qui deu ser?

—Esteu bé, Julià? Fra Pèire m’ha alarmat dient que teniu febre. El frare es va alçar d’un bot i va abraçar l’home alt i robust que acabava d’entrar a la tenda sense demanar permís. Era el seu germà. Per un instant es va trobar millor, com quan era petit i se sentia protegit per la figura imponent de Ferran, capaç de tombar d’una plantofada qualsevol que se’ls acostés. Però era sobretot la mirada serena i plena de confiança el que desarmava els adversaris i feia que els seus amics se sentissin segurs.

—Ferran, quina alegria! Sou aquí! Quan heu arribat?
—Fa amb prou feines una hora que hem arribat al campament. —Que heu arribat?
—Sí, vaig amb cinc cavallers més. El bisbe d’Albí, Duran de Bellcaire, ha demanat ajuda al gran mestre. El nostre germà Artur és un hàbil enginyer, igual que el bisbe.

—Fa dies que van arribar els reforços que el bisbe ha enviat al nostre senyor Hugues des Arcis. Però no sabia que també demanaria ajuda al Temple. És un home de Déu a qui agrada la guerra, és capaç d’imaginar tota mena de màquines i artefactes per destruir l’enemic.

—Suposo que deu tenir altres virtuts... —va respondre Ferran amb un somriure.

—Ja ho crec! Arenga els soldats millor i tot que el senyor Des Arcis.

—Bé, no està gens malament per ser un bisbe —va fer broma Ferran.

—I digueu-me, els templers voleu acabar amb els bons homes? Segons els rumors no us agrada perseguir cristians.

Ferran va trigar a respondre. Després va sospirar i va dir en veu baixa:

—No feu cas dels rumors.
—Això no és cap resposta. No confieu en mi?
—És clar que sí! Sou el meu germà! Bé, us donaré una resposta: els cristians tenim adversaris poderosos, massa per malbaratar l’energia combatent entre nosaltres. Quin mal fan els bons homes? Viuen com vertaders cristians, donant testimoni de pobresa.

—Però reneguen de la Creu! No hi veuen Nostre Senyor. —Avorreixen la Creu com a símbol, com el lloc on va ser crucificat. Però jo no sóc teòleg, sóc un simple soldat.

—I també sou monjo.
—Compleixo amb Déu com em mana la Santa Mare Església, encara que això signifiqui que no pugui pensar. No m’agrada perseguir cristians.

—Ni a vós ni al vostre orde —va remarcar Julià.
—I a vós, us agrada veure dones i nens cremats a les fogueres? La pregunta de Ferran li va provocar nàusees.
—Que Déu els empari! —va exclamar Julià tot senyant-se. —L’Església assegura que són a l’infern —va asseverar Ferran en to burleta—. No ens afligim i acceptem les coses com són. Ni a vós ni a mi no ens agraden les morts d’innocents. Pel que fa al Temple..., som fills obedients de l’Església, ens han reclamat i hem acudit. Una altra cosa és el que fem.

—Lloat sia Déu! Així doncs, heu vingut però és com si no... —Més o menys.
—Aneu amb compte, Ferran, entre nosaltres hi ha fra Ferrer, que veu l’heretgia fins i tot en el silenci.

—Fra Ferrer? Us confesso que les notícies que m’han arribat d’ell són inquietants. Què hi fa aquí?

—Dirigeix el nostre orde i ha jurat fer justícia enviant a la foguera els assassins dels nostres germans.

—Us referiu als dominics assassinats a Avinyonet? —Efectivament. Van arribar a la ciutat buscant heretges. Els acompanyaven vuit escrivans que van ser víctimes d’un complot. Ramon d’Alfaro, l’administrador del comte de Tolosa a Avinyonet, en va consentir l’assassinat.

—Però no s’ha demostrat —va protestar Ferran.
—En dubteu, senyor? —van sentir al seu darrere.

Julià i Ferran es van girar, sorpresos. Fra Ferrer acabava d’entrar a la tenda i havia sentit les últimes paraules.

Ferran no es va immutar malgrat la mirada carregada de retrets amb què l’examinava l’inquisidor.

—I vós sou...?
—Fra Ferrer —va respondre el dominic—, i us preguntava si dubteu de la complicitat de Ramon d’Alfaro en l’assassinat d

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos