1

No vaig saber veure cap on anaven les coses, ni d’on venien. El meu exmarit, en Rob, feia servir el seu encant com a arma, i al capdavall li era ben igual de qui era el cor que trencava, o de qui era la vida que destrossava. També li era igual de qui era el llit on es despertava. La meva mare hauria dit: «Mira, Jasmine, els penis americans són així. T’hauries d’haver casat amb un bengalí. Fidel, bo i lleial a la seva cultura». Les seves paraules conjuren la imatge d’un penis bengalí reial guarnit amb la xuridar kurta tradicional, traient el caparró d’una kurta de seda blanca brodada amb fil d’or en un casament indi tradicional. Però la meva mare no tindrà el que desitja; no em tornaré a casar.

Ara que el divorci és definitiu, necessito perdre de vista Los Angeles una temporada i també l’exmarit errant que una vegada em va semblar perfecte. Estic tota sola al ferri que va a l’illa de Shelter, una taca verda de foscor amarada de pluja al bell mig de l’estret de Puget. A la coberta del vaixell, el vent em fueteja els cabells, em recorda que encara sóc viva, que encara puc sentir el fred. El número d’en Robert apareix a la pantalla del mòbil… els dígits verds que he arribat a odiar. Ignoro la trucada i l’envio a la terra erma de la bústia de veu. Que s’enfronti tot sol a l’agent immobiliari i els voltors que planegen sobre el nostre pis. Jo fujo per un temps cap a la solitud.

A mesura que ens acostem a l’illa, la costa oriental emergeix d’un mur de boira. Arboços i avets es precipiten fins a les platges pedregoses i salvatges; turons coberts de boscos s’alcen sobre cels de peltre i sembla que el poble de Fairport abraci el moll amb els seus edificis antics acaramullats i les llums espurnejants. El cor em batega amb força. Què hi faig, aquí? No trigaré gaire a veure com em creix molsa entre els dits, als plecs del nas i a les butxaques de la gavardina prima on tinc la carta de la tieta, la seva petició urgent que m’ha fet tornar a casa.

En l’era del correu electrònic, ella prefereix escriure a l’antiga. Trec la nota del seu amagatall i ensumo el paper: una lleugera fragància de roses. Cada cop que desplego la carta, l’aroma canvia. Ahir era sàndal; abans-d’ahir, gessamí. Però les paraules són les mateixes, escrites amb la lletra esbiaixada i daurada de la tieta.

Me n’haig d’anar a l’Índia. Necessito que portis la llibreria mentre sóc fora. Només tu ho pots fer.

Quan li vaig trucar per preguntar-li «Per què jo?», només em va dir que havia de «recuperar la salut» a Calcuta. No volia deixar anar res més, però, com podia dir jo que no a la meva fràgil tieta? Em va prometre un refugi entre els clàssics, tot i que fa anys que no tinc temps de llegir una novel·la. Les proves s’amaguen a la meva bossa de mà de mida extragran: un exemplar enrotllat de la revista Forbes i un mòbil, una blackberry i un netbook. El pes de la tecnologia fa que la tira de la bandolera se’m clavi a l’espatlla. Amb prou feines tinc lloc per al material habitual: maquillatge, pintallavis, mocadors de paper, aspirines, píndoles per a l’al·lèrgia, targetes de crèdit, rebuts, i un manyoc de claus, inclosa la que obre la sala de gimnàstica de l’oficina. Ni una sola novel·la, però… què hi puc perdre? Tan difícil és vendre l’últim de la Nora Roberts o de la Mary Higgins Clark?

Un mes a l’illa, asseguda a la llibreria, és un petit sacrifici que faré de gust per a la meva estimada tieta. M’he emportat feina per mantenir-me ocupada, inclòs un feix de registres que encara no he tingut temps de repassar.

Quan el ferri atraca, una ràfega de vent m’arrenca de la mà la carta de la tieta. El paper rosa vola i cau a l’aigua i per un moment la lletra manuscrita resplendeix a la llum del capvespre, després es dissol entre guspires a mesura que la carta s’enfonsa. Em plantejo la possibilitat de llançar-m’hi al darrere… Ofegar-me seria una bona manera de posar punt final al dolor. Però sento el crit d’una gavina que m’insta a aixecar el cap, a desafiar en Rob.

Tiro les espatlles enrere, dreço l’esquena i m’afegeixo al ramat de passatgers que baixen per la rampa cap a Harborside Road. Puntuat amb fanals de ferro colat i pollancres gegants molt i molt vells, el carrer ressegueix la vora de l’aigua i desapareix enmig d’una boira platejada. M’imagino entrant en aquella boira i sortint-ne en un món nou on els homes no tenen aventures amoroses, on dues persones poden rebobinar el temps, tornar-se a enamorar i no fer-se mal l’un a l’altre, però sé que això és impossible. El temps es mou només en una direcció. Haig de continuar enfilant el camí cap a la llibreria de la tieta, tot i que els meus talons no estiguin fets per a les voreres de maons i el meu abric és massa prim per al temps que fa.

El poble no ha canviat gens en l’any que ha passat des de l’última vegada que vaig ser-hi. La botiga de bicicletes, el quiropràctic, l’oculista. Un negoci local per a cada necessitat humana. Si el que vols és triar, estàs de mala sort. Un rètol escrit a mà que anuncia una venda de pastissos organitzada pel Rotary bat enganxat a la finestra del cafè Fairport on els veïns s’apleguen per compartir xafarderies i receptes.

No recordo l’última vegada que vaig tenir temps d’obrir un llibre de cuina. A Los Angeles en Rob i jo subsistíem a base de menjar per emportar, un secret que faria enrabiar la mare. Ella pensa que tota bona filla bengalina hauria de ser com la meva germana, la Gita, que prepara un peix al curri excel·lent. Jo amb prou feines recordo com es bull l’aigua. Ara que m’estaré a casa els pares, em costarà força més amagar les meves mancances.

Enfilo cap a la llibreria de la tieta, sis blocs de cases cap al nord a la vora de l’aigua: una casa victoriana d’estil reina Anna de tres plantes, pintada de color terra d’ombra torrada i blanc. Quan m’hi acosto, una nena surt corrents per la porta, plorant, seguida de la seva mare.

—Però jo volia Jordi el Curiós! —gemega la nena.
—… la pròxima vegada —diu la mare, i l’entafora dins un Volkswagen escarabat.

M’aturo a la vorera davant la llibreria i el cor se m’accelera. No estic preparada per a nens cridaners. I havia oblidat com n’arriba a ser, de gran, la casa, i també la seva complexitat, un reguitzell de finestres balconeres, torres i un porxo que la cenyeix. De prop, els desperfectes es fan evidents aquí i allà. La pintura de la barana es pela; unes quantes teules s’han deixat anar. La tieta hauria de fer-hi reformes, pintar-la i posar un rètol de neó a l’aparador.

Respiro fondo i arrossego la maleta pels estrets esglaons que duen a la porta del darrere, que ara és l’entrada principal de la llibreria. Un caminet ben fressat fa la volta a la casa fins a l’ornada porta principal, a primera línia de l’aigua, record d’una època antiga en la qual les visites importants arribaven per mar. Ara dubto que cap persona important traspassi aquest portal.

Quan empenyo la porta del darrere, unes veus suaus em vénen a rebre. Les paraules es fonen, llavors canvien d’idea i se’n van flotant. Dins el vestíbul, em submergeixo en la penombra, trencada per la lluor somorta i taronja d’un llum de Tiffany. Hi afegiré uns quants llums brillants, a aquesta entrada.

La porta, pesant, es tanca de cop darrere meu deixant el món a l’altra banda. L’olor de llimona de la cera per a mobles sura entre la pols; a l’aire se sent la fortor de la naftalina. No podré sobreviure un mes en un lloc tan asfixiant, entre antiguitats inútils i llibres descatalogats.

I tot tan atapeït. La tieta no deixa cap superfície sense omplir. A la meva esquerra, una catifa polsosa de caixmir penja a la paret, representa l’arbre de la vida en tons subtils de vermell i or. Quan m’hi acosto, els colors canvien a verd i groc. Potser la llum ha canviat, o potser el déu hindú amb cap d’elefant, Ganeix, m’ha fet una broma. Està assegut a la meva dreta, una figura de llautó que s’espera aquí per espantar els clients. La tieta hi hauria de tenir els èxits de vendes, en aquest lloc, i no pas una figura.

Però abans de poder-ho evitar, allargo la mà per fregar la panxa enorme de Ganeix. Em maleirà per no agenollar-me a tocar-li els peus. Al capdavall, és poderós, temperamental i imprevisible.

—Potser podries maleir en Rob, fer que li caigués el penis —xiuxiuejo a Ganeix. Ell no em contesta.

Deixo l’equipatge al seu costat i gairebé topo amb un home, sembla com si s’hagués materialitzat del no-res. Veig una cara aspra, uns ulls a l’ombra, cabells foscos i esbullats pel vent. Darrere seu hi ha una lluor blava tènue que n’accentua la silueta. Va vestit de manera informal, amb una jaqueta amb caputxa, pantalons mar rons plens de butxaques i botes de camp. Porta una pila de llibres sota el braç. Es veu que deu tenir molt temps per llegir.

—Això deu fer mal —diu. La seva veu ressona: una veu profunda de baríton que em posa la pell de gallina. Desprèn olor de pins i d’aire fresc.

—El què, deu fer mal? —No puc avançar amb ell al mig. No em deixa passar i no sembla que tingui cap intenció de moure’s.

—Perdre allò que no sona.
—Oh, ha sentit el que he dit. —La sang em puja a les galtes. —Sort que no sóc aquest tal Rob. —L’espectre d’un somriure li balla als llavis. Es riu de mi.

—Cregui’m, si fos en Robert, ja seria mort.

Miro d’esquitllar-me pel seu costat i gairebé ensopego amb un plec de la catifa. Ell s’aparta cap a una banda.

—Renoi, quina pressa! —exclama.
—Em moc a velocitat normal. No vaig al ritme de l’illa.

La seva mirada és ferma, sense cap vergonya.
—D’on és, vostè?
—De Los Angeles. Sóc aquí per ajudar la meva tia… temporalment.

Necessito una dutxa calenta i un bon cafè.
—La seva tia. Aquella senyora encantadora del sari.
—Sí, és ella.

O sigui que encara atrau l’atenció dels homes més joves que ella. I encara porta sari.

—La bellesa deu ser cosa de família —diu ell.

Les orelles em cremen. Me n’alegro de tenir-les amagades sota els cabells. Fa molt de temps que no em sento bonica.

—Vostè és molt llançat, oi, senyor…?
—Hunt. Connor Hunt. I vostè deu ser la Jasmine.
—Com sap el meu nom?
—He sentit la seva tia parlar de vostè. La descriu com una persona molt intrigant.

Jo, intrigant? No ho he estat mai, intrigant.
—Ha sentit la meva tia xafardejar sobre mi? Què ha dit? Ara em sentirà.

—Ha dit que vostè treballaria per a ella.

—I res més? Això no és intrigant.
—Ha dit que fugia.
—Que jo fugia? —La veu em puja de to i se’m fa un nus rere la gola—. Això no és cosa seva, i jo no estic fugint. Només per deixar les coses clares.

Ell aixeca la mà.
—Cap problema.
—Tinc molta feina acumulada, si no li fa res hauria d’anar a veure la meva tia.

—Té temps de fer un cafè? O un te?

Aquest paio és increïble.
—No tindré temps per sortir amb ningú, mentre sigui aquí. «I encara menys amb homes com tu. Homes que proven de lligar amb desconegudes. Homes com en Robert.» —Qui ha dit res de sortir? —Ell se m’acosta i jo reculo. —Què seria, doncs? Sempre s’insinua a les dones que troba a les llibreries?

—Només a vostè. La puc fer canviar d’idea?
—De cap de les maneres.

Tinc ganes de fer-lo fora a empentes. És exactament igual que en Robert, que segurament flirtejava amb totes les fèmines que trobava. No penso tornar a emprendre aquesta ruta. M’he convertit en el castell fortificat de Jasmine.

Ell es frega la cella amb el dit.
—No sé dir mentides. Em sap greu. Però espero tornar-la a veure.

Se’n va cap a la porta, surt de la llibreria i desapareix en direcció al capvespre rúfol.

on vent.

Quina barra, insinuar-se així a una desconeguda. Segur que té la dona a casa, potser fills i tot.

Quan en Robert va conèixer la Lauren, li va somriure amb la mateixa innocència i li va demanar de sortir? Es va treure l’aliança del dit i se la va ficar a la butxaca? Va fer veure que s’interessava per ella?

Els homes obeeixen els impulsos de la testosterona. Es pensen que poden arreplegar qualsevol dona que vulguin. Però a mi ningú no m’arreplegarà mai més. Haig de fer una trucada al despatx, per estar segura que l’empresa no ha fet fora ningú més. Per estar segura que tinc una feina a la qual puc tornar.

Penjo la gavardina a l’armari del vestíbul i entro a l’habitació atapeïda de la dreta. Giro la meva blackberry en tots el