La dona de paper

Rabih Alameddine

Fragmento

Us preguntareu on tenia jo el cap quan em vaig rentar els cabells i em van quedar blaus, i pensareu que dues copetes de vi tampoc no ajuden gaire a posar-hi els cinc sentits.

Deixeu que m’expliqui.

Primer de tot, heu de saber una cosa de mi: a casa meva només hi tinc un mirall i, a més, brut. Netejo la casa a consciència, fins i tot es podria dir que la meva actitud té alguna cosa de malaltissa —la pica és d’un blanc immaculat i les aixetes de bronze centellegen—, però poques vegades em recordo de passar el drap pel mirall. No crec que calgui consultar Freud ni cap dels seus deixebles per detectar que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla.

Començo aquest relat amb un reflex de llum esbiaixat. Una de les dues bombetes que hi ha al lavabo s’ha mort. Sóc a mig ritual nocturn —m’estic rentant les dents i m’estic mirant al mirall esmentat— i, de sobte, se’m forma una aurèola blava al cap, que m’acapara tota l’atenció. A la mà dreta tinc el raspall de dents que encara puja i baixa i va d’un costat a l’altre; la mà esquerra s’estira per agafar les ulleres, que descansen sobre la tauleta que queda al costat del vàter. Un cop posades sobre el pont del nas comprovo que no sóc ni una santa ni angelical sinó més aviat Elisabet II d’Anglaterra; bé, sóc la imatge de la Reina Mare difuminada per la goma d’esborrar d’una col·legiala. No hi ha cap aurèola, aquesta anomalia blava són els cabells, que els tinc humits. Al capdamunt del cap es lliura una lluita aferrissada de pigments, com dues rivals mal avingudes que s’arrenquen el monyo.

Em toco un ble de cabells que encara és humit per veure-hi la permanència del tint blau i hi acabo deixant un grumoll enganxifós de pasta de dents. Ja podeu intuir amb tot l’encert que fer quatre coses a l’hora no és el meu fort.

M’atanso a la banyera, agafo el xampú Expert Silver per a cabells blancs que vaig comprar ahir. Llegeixo la lletra menuda i, tot i dur les ulleres posades, aprimo els ulls. Efectivament, quan m’he rentat els cabells hi he abocat deu vegades més de la quantitat recomanada. M’he fet una bona ensabonada. Pel que sembla llegir les instruccions tampoc no és el meu fort.

És curiós. Les rajoles del bany són blanques i rectangulars amb dues tulipes blau cel entrellaçades, i quasi tenen la mateixa tonalitat que el meu nou tint. Per sort, aquest blau no és com el de la bandera d’Israel. Us ho imagineu? Llavors sí que les rivals mal avingudes s’arrencarien els ulls!

En general, no em preocupa la vanitat, no m’afecta gaire. Però l’altre dia vaig sentir com les tres bruixes de l’escala xerraven de la implacable blancor dels meus cabells. La Joumana, la veïna de dalt, va comentar que, si utilitzés xampú com l’Expert Silver, no tindria un blanc tan apagat. Ja ho veig, ja!

Pel que he entès, i potser m’equivoco com sempre, amb l’edat a tots se’ns van deteriorant els cons de la retina que reben les longituds d’ona més curtes, i això fa que ens costi més distingir el color blau. Per això hi ha gent que a una certa edat tenen els cabells d’un to blavós. Si no se’ls tenyeixen, veuen els cabells d’un color groc pàl·lid o més aviat salmó. Una perruquera explicava un dia a la ràdio com s’ho havia fet per fer-li entendre a una àvia que tenia els cabells massa blaus. I si bé al final ho va aconseguir, la clienta es va negar a canviar de color. Per a la dona el més important era que ella es veiés amb uns cabells de color natural; l’altra gent tant li feia.

Penso que jo m’entendria millor amb la clienta que no pas amb la perruquera.

Jo també sóc gran, però encara falta temps perquè se’m deteriorin els cons de longituds d’ona curta. Ara mateix distingeixo el blau i massa bé i tot.

Permeteu-me, estimats amics, que justifiqui un xic aquesta badada. Resulta que quan l’any s’acaba, abans d’endinsar-me en un nou projecte, llegeixo la traducció que he finalitzat. Hi faig quatre correccions finals, arranjo bé la impressió i la deso a la caixa. Aquesta és només una part del ritual que inclou beure dues copes de vi negre. Reconec que l’última lectura em permet congratular-me, felicitar-me pel projecte acabat. Aquest any he traduït una gran novel·la, Austerlitz; és la segona traducció que faig de W. G. Sebald. Avui l’he estat llegint i, vés a saber per què, possiblement per la crida a la desesperada de la protagonista, no podia parar de pensar en la Hannah, no podia, com si la novel·la, o la meva traducció a l’àrab, m’empenyés cap al món de la Hannah.

Recordar la Hannah, la meva íntima amiga, mai no és fàcil. Encara la veig a la cuina, davant meu, amb el plat ben escurat, la galta de la dreta descansant sobre el palmell de la mà, el cap mig inclinat, escoltant, oferint-me un d’aquests regals tan inusuals: una atenció absoluta. La meva veu no tenia casa fins que la va trobar a ella.

Amb setanta-dos anys que tinc, ella ha estat l’única persona a la meva vida per qui m’he preocupat, l’única a qui he xerrat massa coses: orgulls personals, odis, alegries, decepcions cruentes o un garbuix de tot plegat. Ja no penso en ella com solia ferho, però ara i adés apareix com per art de màgia en els meus pensaments. L’empremta que la Hannah m’ha deixat ja no s’esborra.

Si fas bullir a l’olla els records, el vi, el xampú de dona gran i ho barreges tot ben barrejat, el resultat són uns cabells blaus.

Al matí em tornaré a rentar els cabells, però aquesta vegada amb un xampú infantil «no més llàgrimes». Esperem que el blau em baixi. No vull ni imaginar-me què diran ara les veïnes.

Quasi tota la meva vida, des que tenia vint-i-dos anys, he començat una traducció nova l’1 de gener. Sé que és un dia festiu i un dels més escollits per celebrar; la majoria de la gent no es planteja treballar el primer dia de l’any. Un dia estava fullejant les partitures de les sonates de Beethoven i em vaig adonar que només la penúltima, la fantàstica Opus 110 en la bemoll major, duia la data a dalt a mà dreta, com si el compositor ens volgués fer saber que el dia de Nadal de l’any 1821 estava enfeinat. Jo també he triat estar enfeinada quan són vacances.

En aquests cinquanta anys he traduït vora quaranta llibres; trenta-set si no em fallen els càlculs. Hi ha llibres als quals vaig dedicar més d’un any, d’altres que vaig rebutjar traduir-los, i un o dos que em vaig morir d’avorriment; no pels llibres, sinó per la traducció. És difícil que els llibres per si mateixos siguin avor rits, excepte quan són les memòries dels presidents dels Estats Units (no, no, Nixon); bé, de fet les memòries de tots els nordamericans. És la síndrome del «Visc en el país més ric del món, però pobre de mi perquè vaig créixer amb els peus plans i la vagina pudenta, però al final acabo triomfant». Ecs!

Llibres en caixes, en caixes de paper, de fulls i més fulls traduïts. Aquesta és la meva vida.

Fa temps que em vaig abandonar a una passió cega pel món de l’escriptura. La literatura és el meu sorral. Aquí hi jugo, hi construeixo fortaleses i castells, i hi passo l’estona la mar de bé. Els problemes em vénen fora d’aquesta zona d’esbarjo. M’he anat adaptant dòcilment a aquest món tangible, tot i que no de la manera més convencional, així que em puc refugiar sense gaires inconvenients en el meu món de llibres. Continuant amb la metàfora, si la literatura és el meu sorral, aleshores el món real és el meu rellotge d’arena; un rellotge d’arena que va desgranant un gra rere l’altre. La literatura em dóna vida, i la vida em

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos