Les vencedores

Laetitia Colombani

Fragmento

les_vencedores-4

1

París, avui

Tot ha passat en un tancar i obrir d’ulls. La Solène sortia del jutjat amb l’Arthur Saint-Clair. Li volia dir que no entenia la decisió del jutge ni la severitat amb què l’havia tractat. No hi ha sigut a temps.

En Saint-Clair s’ha abraonat cap a la gran barana de vidre i ha saltat.

S’ha llançat des de la galeria de la sisena planta del palau.

Durant uns instants aparentment eterns, el cos ha quedat suspès al buit. I després s’ha anat a esclafar vint-i-cinc metres més avall.

Del que ha passat després, la Solène no se’n recorda. Les imatges li apareixen en desordre, com en càmera lenta. Deu haver cridat, segurament, abans de desmaiar-se.

S’ha despertat en una habitació de parets blanques.

El metge ha pronunciat una paraula: burnout. Al principi, la Solène no ha entès si parlava d’ella o del seu client. I ha recuperat el fil de la història.

Feia molt que el coneixia, l’Arthur Saint-Clair, l’influent home de negocis a qui ara s’investigava per frau fiscal. Ho sabia tot de la seva vida: els matrimonis, els divorcis, les amants, les pensions de manutenció que passava a les exdones i als fills, els regals que els duia quan tornava d’un viatge a l’estranger. Havia visitat la vil·la que tenia a Sainte-Maxime, els seus despatxos sumptuosos, el magnífic pis del districte setè de París. Havia rebut les seves confidències i els seus secrets. Feia mesos que la Solène preparava la vista, no havia deixat res a l’atzar; havia sacrificat els vespres, les vacances i els festius. Era una advocada excel·lent; treballadora, perfeccionista, meticulosa. Les seves qualitats eren unànimement reconegudes al bufet prestigiós on treballava. Els atzars judicials existeixen, tothom ho sap. Però la Solène no s’esperava una sentència com aquesta. El jutge havia sentenciat el seu client a una pena de presó ferma i a pagar uns quants milions d’euros en concepte de danys i perjudicis. Tota una vida pagant. El deshonor, el rebuig de la societat. En Saint-Clair no ho ha suportat.

Ha preferit llançar-se al buit, a l’immens celobert del nou Palau de Justícia de París.

Els arquitectes havien pensat en tot, menys en això. Havien creat un edifici elegant, de disseny perfecte, un «palau de llum i vidre». Van triar unes façanes molt resistents per contrarestar les amenaces d’atemptats, van instal·lar-hi pòrtics de seguretat, controls a cada entrada, càmeres. Tot l’edifici està farcit de sensors per detectar possibles intrusions, portes d’accés electrònic, intèrfons i pantalles d’últim model. Però quan van fer els plànols, els dissenyadors van oblidar que la justícia l’administren homes a altres homes, i que, a vegades, aquests altres homes poden estar desesperats. Els jutjats estan repartits en sis plantes que s’alcen sobre un atri central de cinc mil metres quadrats. Amb un sostre de vint-i-vuit metres d’alçària, no és estrany que l’espai provoqui vertigen. I que doni idees a aquells que la justícia acaba de condemnar.

Les presons són plenes de reixes de seguretat per evitar suïcidis. Però aquí no n’hi ha. Les galeries acaben en una simple barana. En Saint-Clair només ha hagut de fer un pas per saltar-la i llançar-se daltabaix.

És una imatge que obsedeix la Solène, no la pot oblidar. Veu el cos del seu client desllorigat sobre les lloses de marbre del palau. Pensa en la seva família, en els fills, en els amics, en els empleats. Ella és l’última persona que hi ha parlat, que se li ha assegut al costat. La sensació de culpa l’aclapara. En quin moment s’ha equivocat? Què hauria hagut de dir o de fer? Hauria pogut anticipar-ho, imaginar-se el pitjor? Coneixia la personalitat de l’Arthur Saint-Clair, però el seu gest continua sent un misteri. La Solène no el va veure desesperat, enfonsat, no va veure que fos una bomba a punt d’esclatar.

L’impacte ha fet estralls en la seva vida. Ella també ha caigut. Passa dies sencers a l’habitació de les parets blanques, amb les cortines tirades, incapaç de llevar-se. No suporta la llum. El més petit moviment li sembla una gesta sobrehumana. Rep flors del bufet, missatges de suport dels col·legues que ni tan sols és capaç de llegir. Està avariada, com si fos un cotxe que s’ha quedat sense benzina al voral de la carretera. Avariada, l’any que en fa quaranta.

Burnout. Dit en anglès sembla menys greu, més passable. Sona millor que no pas depressió. Al principi, la Solène no s’ho creu. No és ella, això no fa per a ella. No s’assembla gens a aquelles persones fràgils que omplen les pàgines de les revistes. Sempre ha sigut una dona forta, activa, amb empenta. Algú que toca de peus a terra, o almenys és el que es pensava.

—L’estrès professional és un problema freqüent —li diu el psiquiatre amb veu tranquil·la i ben modulada.

Fa anar tot de cultismes que la Solène sent sense acabar-los d’entendre: serotonina, dopamina, noradrenalina; i noms de tots els colors: ansiolítics, benzodiazepines, antidepressius. Li recepta pastilles per adormir-se al vespre i per llevar-se al matí. Comprimits que l’ajudaran a viure.

I això que tot havia començat bé. Nascuda en un barri benestant dels afores, la Solène és una nena intel·ligent, sensible i aplicada de qui s’esperen grans coses. Creix amb uns pares professors de dret i una germana petita. Fa els estudis sense entrebancs i als vint-i-dos anys ingressa al col·legi d’advocats de París i troba feina en un bufet reputat. Fins aquí, res a comentar. Hi ha l’acumulació de feina, esclar, els caps de setmana, les nits, les vacances consagrades als casos, la falta de son, la successió de vistes, trobades i reunions, la vida que s’embala com un tren d’alta velocitat impossible d’aturar. Hi ha en Jérémy, esclar, l’home que estima més que a cap altre. El que no pot oblidar. En Jérémy no volia fills, no volia comprometre’s. L’hi va dir clarament, i a la Solène ja li estava bé. No era una dona d’aquelles que somien amb la maternitat. No s’imaginava en el lloc de les mares joves que veia pel carrer, empenyent el cotxet amb els braços esgotats. Cedia aquell plaer a la seva germana, que semblava molt contenta en el paper de mare i mestressa de casa. La Solène apreciava massa la seva llibertat, o almenys ho feia veure. En Jérémy i ella vivien cadascú a casa seva. Eren una parella moderna; enamorats, però independents.

La ruptura, la Solène no la va veure venir. L’aterratge va ser violent.

Al cap d’unes quantes setmanes de tractament, aconsegueix sortir de l’habitació de les parets blanques per anar a fer un tomb al parc. Assegut al banc, al seu costat, el psiquiatre la felicita pels seus progressos com si afalagués un nen petit. Aviat podrà tornar a casa, li diu, amb el benentès que continuarà el tractament. La Solène rep la notícia sense gens d’alegria. No té ganes de trobar-se sola a casa, sense objectius, sense projecte.

Sí, viu en un bon barri, en un pis elegant de tres habitacions, però ara el troba fred, massa gran. En un armari hi ha el jersei de caixmir que el Jérémy es va deixar i que la Solène es posa en secret. Hi ha les bosses de patates americanes d’un gust artificial que a en Jérémy li encantaven i que, sense saber per què, la Solène encara compra al supermercat. Ella no en menja, de patates. I la remor de la bossa la irritava quan veien una pel·lícula o algun

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos