La trena

Laetitia Colombani

Fragmento

9788417384258-1 9788417384258-2

A l’Olivia

A les dones valentes

9788417384258-3

Trena f. Entreteixit fet amb tres badies de cabells, de fils o de qualsevol altre material, fet entrecreuant-les alternativament per sota i per sobre.

9788417384258-4

... Simone, hi ha un gran misteri al bosc dels teus cabells.

RÉMY DE GOURMONT

Una dona lliure és exactament el contrari d’una dona fàcil.

SIMONE DE BEAUVOIR

9788417384258-5

Pròleg

És l’inici d’una història.

Una història nova cada vegada.

Pren vida aquí, sota els meus dits.

Primer de tot, hi ha el bastidor.

L’estructura ha de ser prou sòlida per suportar el conjunt.

La seda o el cotó, per a la ciutat o l’escenari. Depèn.

El cotó és més resistent,

la seda, més fina i més discreta.

Calen un martell i claus.

Cal anar a poc a poc, sobretot.

Després ve el tissatge.

És la part que prefereixo.

Al teler que tinc al davant,

tres fils de niló tensats.

Agafar els fils, del rodet, de tres en tres,

nuar-los sense trencar-los.

I tornar a començar,

milers de vegades.

M’agraden aquestes hores solitàries, aquestes hores durant les quals les meves mans dansen.

Els meus dits executen un ballet estrany.

Escriuen una història de trena i arabescs.

És la meva història.

Tot i que no em pertany.

9788417384258-6

Smita

Poble de Badlapur, Uttar Pradesh, Índia

La Smita es desperta amb una sensació estranya, una urgència plaent, una papallona desconeguda a la panxa. Avui és un dia que recordarà tota la vida. Avui, la seva filla començarà l’escola.

Ella no n’ha trepitjat mai cap, d’escola. Aquí a Badlapur, la gent com ella no hi va. La Smita és una dàlit. Una intocable. Una d’aquestes persones que Gandhi anomenava «els fills de Déu». Sense casta, fora del sistema, fora de tot. Una espècie a part, considerada massa impura per barrejar-se amb les altres, un rebuig indigne que s’ha d’apartar curosament, igual com se separa el gra de la palla. Com la Smita, hi ha milions de persones que viuen fora dels pobles, de la societat, a la perifèria de la humanitat.

Cada matí, toca el mateix ritual. Com si fos un disc ratllat repetint a l’infinit una simfonia infernal, la Smita es desperta a la barraca que li fa de casa, a prop dels camps dels jats. Es renta la cara i els peus amb l’aigua que el dia abans ha portat del pou, de l’únic al qual tenen dret. Ni pensaments de tocar l’altre, el de les castes superiors, que tanmateix és més a prop i és més accessible. Hi ha hagut qui ha mort per molt menys. Es prepara, pentina la Lalita, fa un petó a en Nagarajan. Després agafa el cistell de jonc, el cistell que la seva mare ja duia abans que ella i que li fa venir arcades només de veure’l, un cistell d’olor tenaç, acre i indeleble que ha de portar tot el dia com qui porta una creu, una càrrega vergonyosa. Aquest cistell és el seu calvari. Una maledicció. Un càstig. En una vida anterior devia haver fet alguna cosa que havia de pagar, expiar; al capdavall aquesta vida no té més importància que les anteriors, ni que les se

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist