L'avi que va tornar per salvar el món

Jonas Jonasson

Fragmento

9788417384692-1

Sumari

Portada

Pròleg

Indonèsia

Indonèsia

Indonèsia

L’oceà Índic

L’oceà Índic

El Congo

Corea del Nord

Estats Units, Corea del Nord

L’oceà Índic

L’oceà Índic

Tanzània

Corea del Nord

Corea del Nord

Corea del Nord

Corea del Sud

Corea del Nord

Estats Units

Suïssa, Estats Units

Corea del Nord

Corea del Nord

Estats Units

Estats Units

Estats Units

Estats Units, Suècia

Suècia

Indonèsia

Suècia

Suècia

Suècia

Estats Units

Suècia

Rússia

Suècia, Alemanya

Alemanya

Dinamarca, Suècia

Rússia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Rússia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia

Suècia, Dinamarca

Rússia

Dinamarca

Suècia

Dinamarca, Suècia, Alemanya

Alemanya

Rússia

Tanzània

El Congo

Tanzània

Tanzània, Kenya

Tanzània, Kenya

Kenya

Kenya

El Congo

Kenya

Kenya

Indonèsia

Kenya, Alemanya

Kenya

Kenya, Madagascar

Kenya, Alemanya

Alemanya

Kenya

Suècia

Madagascar, Corea del Nord, Austràlia, Estats Units, Rússia

Suècia, Estats Units, Rússia

Kenya

Un agraïment especial a:

Crèdits

9788417384692-2

Pròleg

Em dic Jonas Jonasson i us vull donar explicacions.

Mai no m’havia passat pel cap escriure la seqüela de la història de l’avi de cent anys que es va escapar per la finestra. Molta gent m’ho demanava, sobretot el protagonista, l’Allan Karlsson, que no parava de papallonejar dins el meu cap i em reclamava atenció sempre que li venia de gust.

«Senyor Jonasson», em deia, sense que vingués a tomb, mentre jo estava ocupat en les meves coses. «Que ja ha canviat d’opinió, senyor Jonasson? No li ve de gust un segon assalt abans que em faci vell de veritat?»

Doncs no, no em venia de gust. Ja havia explicat tot el que podia explicar sobre el que, possiblement, havia estat el segle més depriment de la història. Vaig escriure aquella novel·la amb la idea que, si recordàvem entre tots els errors comesos al llarg del segle XX, potser tindríem més memòria i menys tendència a reincidir, com a mínim en aquells errors en particular. Vaig acompanyar el missatge de tendresa i humor. Aviat el llibre es va esbombar pel món.

Però no va aconseguir que el món es convertís en un lloc millor, ni de conya.

El temps va anar passant. El meu Allan interior va deixar de donar senyals de vida. Mentrestant, la humanitat continuava avançant, i no necessàriament cap endavant. Amb cada esdeveniment m’envaïa la sensació que el món era més incomplet que mai. I durant tot aquell temps, jo em limitava a mirar-me’l de lluny.

De mica en mica, vaig tornar a sentir la necessitat d’alçar la veu. O la de l’Allan. Un dia em vaig sorprendre preguntant-li directament si encara hi era.

—Sí, soc aquí —va fer l’Allan—. Què li ronda pel cap, senyor Jonasson, després de tant de temps?

—El necessito —li vaig dir.

—Per què?

—Per explicar les coses tal com són i, de passada, com haurien de ser.

—Ho vol explicar tot?

—Sí, més o menys.

—Senyor Jonasson, és conscient que l’esforç serà inútil, oi?

—Sí, en soc conscient.

—Perfecte. Compti amb mi, doncs.

•

Ah, sí. Una altra cosa. Aquesta novel·la aborda fets recents i actuals. En la trama hi faig aparèixer figures públiques, tant polítics com persones del seu entorn immediat. La majoria dels personatges del llibre conserven el seu nom real. D’altres, me’ls he estalviat.

Com que aquests líders acostumen a mirar la resta de persones amb desdeny en comptes d’admirar-les, em sembla just fer-los una mica la punyeta. Però això no els fa menys humans i, com a tals, mereixen una quantitat de respecte relativa. A tots aquests alts càrrecs m’agradaria dir-los: «Ho sento.» I: «Posin-s’hi fulles. Hauria pogut ser pitjor.» I també: «I què, si realment fos pitjor?»

JONAS JONASSON

9788417384692-3

Indonèsia

Una vida de luxe en una illa del paradís hauria de resultar satisfactòria per a qualsevol. Tot i això, l’Allan Karlsson mai no havia estat un qualsevol i no tenia intenció de començar a ser-ho en el seu cent unè any de vida.

Durant una temporada, allò d’ajeure’s en una gandula sota un para-sol i que li anessin servint begudes de coloraines sempre que ho demanés li havia semblat magnífic, especialment tenint al costat el seu millor i únic amic, el lladregot incorregible Julius Jonsson.

Però aviat el vell Julius i l’encara més vell Allan es van atipar de no fer res més que malgastar els milions del maletí que havien carregat des de Suècia per una estranya casualitat.

Malgastar no tenia res de dolent, però tot plegat s’havia tornat massa monòton. En Julius, fins i tot, havia llogat un iot de quaranta-cinc metres d’eslora amb tota la tripulació a bord, només perquè ell i l’Allan poguessin seure a proa, amb les canyes de pescar a les mans. I s’ho haurien passat d’allò més bé si els hagués agradat la pesca. O, no cal dir, si, com a mínim, els hagués agradat el peix. Però, al final, en les seves sortides amb iot acabaven fent el mateix que havien après a fer a la platja, és a dir, res de res.

I parlant de tenir molts diners i poca feina, l’Allan s’havia entestat que en Harry Belafonte agafés un avió des dels Estats Units per cantar tres cançons el dia de l’aniversari d’en Julius. En Harry també s’havia quedat a sopar, malgrat que no li havien donat propina per fer-ho. Entre naps i cols, aquella nit havien aconseguit sortir de la rutina.

A l’hora d’explicar per què havia triat en Belafonte en comptes de qualsevol altre músic, l’All

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos