Si ens ensenyessin a perdre, guanyaríem sempre

Albert Espinosa

Fragmento

cap-1

PRÒLEG

Si ens ensenyessin a perdre, guanyaríem sempre és el meu desè llibre, per això volia escriure unes històries diferents que obrissin el ventall del meu món. Desitjava tractar temes en els quals potser mai no he incidit abans en cap dels meus llibres, però també desitjava explicar altres històries que emergeixen del meu univers, que m’han acompanyat durant anys a la meva motxilla personal i de les quals necessitava desprendre’m.

Són relats molt especials que espero que us toquin l’ànima i us facin trobar l’energia per seguir en moments en què el combustible fluixeja.

Sempre he pensat que sobretot necessites els llibres quan et calen les paraules dels altres per poder sanar. Aquests relats els he basat en persones reals que em van regalar les seves històries. Les seves vivències són curatives i em fa la sensació que algunes d’aquestes històries us canviaran per sempre més.

Sempre he pensat que he tingut molta sort a la vida, i crec que té a veure amb el fet que caure malalt de petit t’ofereix el trencaclosques sencer sobre la vida i la mort.

Aquesta frase que presideix el llibre me la va regalar un dels primers grocs de la meva vida, una persona sàvia a la qual vaig homenatjar a Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine. Va ser el meu pare hospitalari, un home que s’acostava als vuitanta-cinc anys, l’altra pota que, juntament amb la meva mare hospitalària, més em va ajudar a entendre que les pèrdues poden convertir-se en guanys si fas el dol suficient.

A Finals que mereixen una història, el meu primer llibre de relats, ella introduïa cada conte amb alguna de les seves cites; aquest cop és ell qui introdueix cada relat amb les seves lliçons.

Com que moltes d’aquestes sàvies cites ja han esquitxat els meus llibres, he decidit extreure-les i posar-les aquí totes juntes. Els seus consells han estat el motor dels meus nou llibres i han aparegut en tots ells. Avui, finalment, he expressat tota la seva filosofia completa amb la seva veu en lloc d’ocultar-la entre els meus personatges.

Per tal d’acompanyar els seus consells he recollit les dinou cites de les quals ell sempre em parlava. Crec que li hauria encantat que les seves lliçons flanquegessin les de les seves personalitats preferides.

Us he de confessar que totes les històries que componen aquest llibre entronquen amb la meva vida, amb les meves nou novel·les, amb les meves vint-i-dues obres de teatre, amb els meus set-cents cinquanta articles de diari, amb les meves vuit pel·lícules, amb les meves dues sèries de televisió, amb les meves noranta-nou llibretes secretes i, sobretot, amb els xiuxiuejos en forma de carta o correu electrònic o missatge que m’heu regalat durant tots aquests anys de signatures i que guardo en un cofre que protegeix Cora L.V. Hatch, una autora del segle XIX, i on hi ha impresa aquesta frase: «No pots canviar la direcció del vent, però sí que pots moure les veles per arribar sempre al teu destí».

Jo sabia que en aquelles 29.000 cartes, en aquells 897.000 correus electrònics i en els gairebé 234.000 missatges directes de les xarxes socials hi hauria un dia les meves ales. Perquè reconec que vosaltres sou el vent que mou les meves veles per tal que arribi sempre al meu destí.

Vull explicar-vos també que mentre escric cada llibre poso una cançó en bucle, i amb aquest ha estat Peces de ciudad en tres versions: la d’Ana Belén, la de Joaquín Sabina i la de Rozalén.

I és que aquest llibre entronca amb el vers increïble: «Al lloc on has estat feliç, no hauries d’intentar tornar-hi». És una de les veritats més grans que existeix, i perdre aquest lloc mai no és trist, perquè sempre n’arribaran de diferents i millors.

Encara que, siguem sincers, això no ho decideixes tu, no ets tu qui no hi pot tornar, sinó que és cosa del lloc. Els cicles s’acaben per múltiples raons: el temps els modifica, la gent creix, les persones abandonen negocis, les formes canvien, la naturalesa es transforma i res no continua igual.

No ets tu, és el temps qui no et deixa tornar-hi, perquè aquell lloc ja no existeix ni tornarà a existir mai més.

És curiós: el meu pare hospitalari deia que «ningú no canvia, però tot canvia». En el seu moment no ho entenia, però ara m’adono de la raó que tenia i per això mai no m’he aferrat enlloc.

I per això vaig escollir aquesta cançó, perquè jo tampoc no desitjava tornar a llocs on ja havia estat. Volia que fos un llibre nou, atrevir-me amb gèneres que mai no havia tractat.

Espero que us agradi aquest altre món que hi ha al meu univers.

Ah!, i us he de parlar de les seqüències que trobareu entre els contes. Per a mi, cada relat és com una pel·lícula de cinema, i per això volia que poguéssiu gaudir d’uns fotogrames. L’excepcional il·lustradora Vero Navarro ha creat aquestes meravelles, que encara que sembli increïble no són fotografies sinó pintures fetes a mà.

Us deixo amb els meus relats, que us ensenyaran a perdre per tal que guanyeu sempre. Perquè, com hem après amb el coronavirus, viure és aprendre a perdre el que has guanyat. Qualsevol pèrdua, si fas el dol que cal, es transforma en un guany.

Espero que ens vegem aviat, lectors d’aquest llibre, i que ens abracem i em xiuxiuegeu més històries. Us necessito i us estimo.

ALBERT ESPINOSA

Barcelona, abril del 2020

 

imagen

imagen

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist