Les de l'hoquei: L'estiu que ens va fer créixer

Natàlia Boadas
Ona Anglada
Laura Azemar

Fragmento

cap-1

1

Berta

 

Quan arribo al pavelló, que s’aixeca impertèrrit enmig de la fosca de la nit, em sento més sola que mai. A la butxaca duc les claus que he agafat d’estranquis a la Terrats (com que em sento una mica malament, no m’atreveixo a dir-li tieta) i, a la motxilla, una ampolla de ginebra i una de rom mig plenes. I dic mig plenes i no mig buides perquè, tot i que les vaig comprar fa gairebé tres mesos, estan quasi intactes. Durant l’estiu no n’he begut perquè no he sortit de festa, amb prou feines he estat amb les meves amigues del Minerva. Potser ho hauria de posar entre cometes, així: «amigues».

Baixo de la bicicleta, l’aparco a la tanca de sempre i hi passo el cadenat. Hauria d’haver inflat les rodes abans de sortir de casa, però no ho he fet perquè no entrava dins dels meus plans, i fer-ho era acceptar la meva derrota. Mentalment, afegeixo una accepció a l’entrada del diccionari:

Bicicleta f. 1. Vehicle lleuger de dues rodes. 2. Símbol patètic del meu fracàs.

I si això confirma la imatge que teniu de mi, de rata de biblioteca i de dramàtica, m’és ben igual. Resulta que soc així, i cada intent de canviar-ho em retorna com un bumerang a la casella d’inici.

El cas és que jo tenia un pla, tot calculat i pautat, per al que havia de ser el millor estiu de la meva vida. M’havia tret el batxillerat amb matrícula d’honor i a la tardor començaria la carrera de Medicina, com sempre havia somiat. Podia ser el parèntesi ideal que posaria punt final a la meva adolescència de manera clara, concisa, neta. El meu informe mental era convincent i només tenia una nota a peu de pàgina:

Seria fàcil dir que tinc altres motius per considerar aquest estiu el punt àlgid de la meva vida: hem salvat l’equip d’hoquei del qual soc capitana, la meva tieta ha estat escollida presidenta del club i la meva mare ha sortit del centre de salut mental on residia i ha tornat a casa. Però calcular les variables de tots aquests valors és una tasca massa complexa (havia apuntat «complexa» després de ratllar «dolorosa» i «contradictòria»), així que les he ignorat convenientment a l’hora de traçar el meu full de ruta.

La primera fase d’aquest pla perfecte consistia a treure’m el carnet de conduir. Semblava fàcil, oi? Quin percentatge de joves de divuit anys es deuen treure el carnet cada any? Doncs bé, aquest és el meu fracàs i el motiu pel qual segueixo anant pel món amb bicicleta.

Començava l’estiu i jo ho tenia clar: si em treia el carnet, l’horitzó de possibilitats s’expandiria com un big-bang. Podríem fer mil i una excursions amb les del Minerva sense dependre dels cotxes dels pares i les mares, del pèssim transport públic o de fer malabarismes per traslladar-nos totes amb moto. Perquè la gent de ciutat no n’és conscient, però ser adolescent en un poble converteix qualsevol escapada en una autèntica gimcana, i jo ja n’estava cansada.

No volia més trajectes eterns amb busos que fan zigazagues per carreteres secundàries ni dependre de ningú perquè em portés. Si em treia el carnet, podria portar l’Emma, la Laila, la Raquel i la Gina amb mi. La Lorena ens seguiria amb la moto, amb la Flor de paquet. Ja ens imaginava, l’equip al complet en direcció a la platja per passar el dia estirades a la sorra com sargantanes, capbussar-nos i fer tombarelles dins del mar, jugar a cartes tot menjant meló i patates de bossa. I després, en el trajecte de tornada, inventant-nos la lletra de la música que sona a la ràdio del cotxe, que fa interferències mentre canvia d’una emissora local a una altra; i l’Emma queixant-se que estiguem escoltant la ràdio, quan ella té una llista de cançons a l’Spotify que és brutal; i la Raquel lamentant-se de no haver-se posat més crema protectora, perquè li han quedat les galtes i el nas cremat, tot i que al meu parer això encara la fa més adorable.

I també podríem anar juntes al riu, aparcar a la devesa i caminar amunt fins a aquella gorga que la Lorena sempre ens diu que ens vol ensenyar; i jo em quedaria asseguda a la roca calenta amb els peus dins l’aigua gelada mentre observo com la Flor convenç la Laila per tirar-se juntes fent la bomba, i se m’escaparia un crit de fàstic quan la Lorena se m’acostés rient amb un grapat de fulles i branquillons coberts d’aquella molsa llefiscosa que sap que no suporto. I, com que hi estaríem pràcticament soles, m’animaria a fer topless com la Gina, perquè no tindria vergonya dels meus mugrons, que no són tan petits i rosadets com m’agradaria. Ella em diria que no entén com això em pot fer sentir insegura, a mi, que vaig tenir la valentia i la seguretat de penjar fotos a l’Instagram reivindicant el meu cos, però jo li contestaria que ser valenta i estar segura de si mateixa no sempre és equivalent.

Com que sempre he sigut molt conscient del perill de fer-se il·lusions abans d’hora (quan era petita em van regalar el conte de la lletera i m’encantava que la mama me’l llegís abans d’anar a dormir i em digués que jo era tan bonica com la nena de les il·lustracions), vaig apuntar-me ràpidament a l’autoescola. El fet que només n’hi hagi una en tot el poble va facilitar bastant la meva elecció. El monopoli indiscutible de l’Autoescola Marginedes li ha permès quedar-se ancorada al passat sense que la seva clientela davallés. És com un peix que es mossega la cua: si vols anar a alguna altra autoescola has de desplaçar-te als pobles veïns, però aquesta no és una opció gaire viable si no pots conduir ni ningú t’hi pot portar. Així que et conformes amb la Marginedes i vas a classes del teòric en una aula on els pupitres tenen gravades dates de fa dues dècades i practiques exàmens de tipus test en un ordinador que encara funciona amb Windows XP.

Mentre feia el curs intensiu per treure’m l’examen teòric, em vaig adonar que passar hores en aquella autoescola no em desagradava del tot. Aquesta sensació de viure en una dimensió paral·lela, on el temps s’havia aturat en un punt inconcret de principis dels 2000, em permetia aïllar-me de la realitat, gairebé com si fes vacances de les vacances. Des que havia acabat l’institut i la temporada d’hoquei, havia començat a passar moltes més hores a casa i havia anat prenent consciència de com canviarien les coses un cop nasqués la criatura de la tieta i passéssim a conviure quatre persones en lloc de les dues que havíem sigut en els últims anys. Estava molt acostumada que fóssim només la tieta i jo, que ens coneixem molt bé i sabem perfectament l’espai que hem de deixar l’una a l’altra. Som persones independents i ens agrada fer la nostra, però alhora sabem trobar moments per estar juntes i fer-nos costat. Ara que la mama havia tornat a viure amb nosaltres i la tieta estava prenyada, era inevitable que la dinàmica familiar es capgirés per complet. El més estrany serien aquests primers mesos, avançant a cegues mentre ens inventaríem a empentes i rodolons els fonaments de la nostra nova llar.

Jutgeu-me, si voleu, per dir que preferia passar els dies a l’autoescola del poble en lloc de ser a casa amb la meva mare. Penseu el que us doni la gana, però heu de saber que jo la mama me l’estimo per sobre de totes les coses i que només vull el millor per a ella. I a

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos