Dues dones nues. Relats

Elisenda Roca
Elisenda Roca
Maria Ripoll

Fragmento

dones

No apaguis el llum

 

 

 

Fa calor, molta calor. La senyora Elionor no suporta la xafogor enganxosa de les nits d’estiu a la ciutat. No passa ni una mica de brisa, cap corrent d’aire, i això que té les portes de casa obertes de bat a bat. Pel seu cos amarat de suor li regalimen unes gotes coll avall que s’amaguen a l’escot. Recorda que de jove era més aviat fredolica. Acabada de casar, quan anava al llit li agradava ficar els seus peus congelats entre les cames del marit, que, sobtat, es queixava de l’ensurt. Ell era un torronet, sempre tan calentó. Ella, que era un glaçó, ara és un forn.

Asseguda a la butaca davant la tele, amb els llums apagats, només la blavor de la pantalla il·lumina la sala d’estar. Mentre pren un cafè descafeïnat amb gel, mira hipnotitzada una colla de gent que s’escridassa i s’insulta perquè l’un li ha fet el salt a l’altra i uns es posicionen a favor de l’un i els altres a favor de l’altra, i no s’acaba d’entendre què diuen perquè parlen alhora, però a ella li fan companyia.

Viu en una casa de planta baixa i pis amb terrat, al barri marítim de la ciutat. Quan es va quedar vídua, la casa li queia al damunt. Així que va decidir llogar la planta baixa i anar a viure al pis de dalt, més petit i amb una terrasseta des d’on veu el gran pati que durant tants anys havia enjardinat i que s’havia convertit en una selva. Sort n’havia tingut, de llogar-la a una noia que era un bé de Déu. Es dedicava a la fotografia, una artista! I, a banda de tenir el seu estudi fotogràfic, hi vivia i va tornar a convertir el pati en un jardí preciós. Aquest cop l’havia encertat. Els anteriors llogaters van ser uns males mans que el van destrossar. Quin disgust que va tenir la senyora Elionor, quan, després que marxessin, va entrar a veure com havia quedat casa seva. Semblava un abocador. La seva germana li havia recomanat que la llogués a turistes a través d’una immobiliària. «Paguen molts calés i no s’hi estan gaire», li havia dit. Però ella no volia forasters. Preferia trobar algú que s’estimés la casa. Aquesta noia, a canvi de no cobrar-li els tres primers mesos, li havia deixat la planta baixa nova. A més, era molt agradable. Ja li havia fet unes quantes fotos. La senyora Elionor reia perquè no entenia què coi podia trobar de bonic o interessant en una vellota com ella. Però la noia insistia que era molt bella i que el seu rostre i el seu cos tenien moltes coses a dir.

Aquesta nit de dissabte, la seva encantadora veïna fa un sopar al pati. Tan bon punt sent la remor de veus, la senyora Elionor abaixa el volum de la tele. No és que sigui tafanera de mena, però les veus d’aquell jovent li donen la vida. No ha tingut fills i s’adona que, d’alguna manera i després d’un any de convivència ideal amb la noia, l’ha acabat afillant. Totes dues tenen molt bona relació. Cada cop que queda amb amics, l’avisa.

—Elionor, avui potser farem soroll.

—Tranquil·la, és dissabte. I jo ja estic jubilada. A més, les vostres rialles m’acompanyen.

—Escolti, si vol baixar, ja ho sap. Hi està més que convidada.

—No, dona. Moltes gràcies, però la joventut no vol vells a la vora.

—S’equivoca, estimada. Tots podem aprendre’n molt, de vostè, i potser vostè de nosaltres.

Però no hi ha baixat mai. Prefereix escoltar les converses des del pis de dalt, discretament, amagada en la foscor de la nit, i, certament, aprenent coses del jovent que no coneixia. A la seva època, tothom anava lligat ben curt i hi havia coses de les quals no es parlava, sobretot de sexe.

La fotògrafa ha encès els llums del patí, col·locats estratègicament, rere unes plantes, enfocant des de terra cap amunt la paret de totxana, plena de fotos emmarcades i ceràmiques curioses. Hi ha pots de vidre amb espelmes enceses, i una corrua de bombetes de colors en una paret emblanquinada. Tot plegat fa molt goig de veure. Sobre la taula llarga, diverses ampolles de vi, copes i plats d’estils barrejats. Les amigues, tot són noies, porten coses per sopar. La senyora Elionor, d’una llambregada, veu com de seguida obren una botella de vi i torna a la tele, on ara humilien una col·laboradora per qui ella sent una gran pena, sempre l’ataquen i ella troba que és la més professional i la més educada. «Què hi deu fer aquesta periodista tan veterana entre aquesta colla de cridaners agressius que no tenen ofici i sí molt benefici. Deu necessitar diners. Et planyo, pobreta, haver d’aguantar tants insults, tant menyspreu d’aquests merda seca», pensa la dona. «Hauries d’estar jubilada, com jo», li diu mentre la periodista sembla que la mira amb els seus ulls blaus i tristos. Ara li toca el torn a la filla d’una folklòrica, que, pel que sembla, és una noia consentida i un cap verd. El presentador, amb cara de Netol, sempre riu a deshora de coses que només li fan gràcia a ell. L’Elionor pensa que deu estar ben sol i se l’imagina rient con un ximple a casa seva per rucades que només ell entén.

Una riallada conjunta puja del pati i ella no se’n pot estar. Deixa el presentador Netol, la dona escarnida, i s’asseu a la terrassa. Les quatre noies han acabat de sopar i ja han obert la tercera botella de vi.

—Lluminot! Me l’apunto! —sent que diu la seva inquilina.

—Va, no ho havíeu sentit mai? —riu una amiga seva editora, amb el cabell curt i tenyit d’un ros gairebé blanc. Li recorda la Jean Harlow.

—Què dius, tia! T’ho has inventat! —es queixa la morena, l’actriu. La senyora Elionor la coneix perquè surt al serial del migdia.

—La inventora de paraules! Hauries de fer un diccionari de neologismes pràctic; triomfaries, segur —diu la fotògrafa.

—Però, encara no ho he entès... —fa l’actriu, que sempre arriba tard a tot.

—Lluminot, un tio que brilla molt i s’apaga ràpid —tor­na a explicar l’editora.

—Aaah.... De llumí i de... I de què? —pregunta l’actriu.

—I d’homenot, oi? —diu la que és metgessa.

—Exacte! Si el vau conèixer! Era aquell tan aparentment interessant que va resultar ser un bluf. El vaig aguantar tres dies i me’n van sobrar dos. Interès zero. Pura closca i buit per dins. Ah, i no sabia follar.

—Com la majoria dels tios, no en saben.

La senyora Elionor, des de la invisibilitat de la seva tribuna superior, para l’orella.

—És aquesta educació distorsionada que rebem.

—I la tele.

—I el cinema.

—El cinema porno, vols dir.

—I el que no és porno, també.

Quan parlen ràpid confon les veus i no reconeix qui diu què. Però tant li fa. La conversa l’interessa.

—I les novel·les amb personatges femenins estereotipats.

—Això està canviant —ara sí que reconeix la veu de l’editora.

—No és veritat. No ens coneixen. O som beates, o gates maules, o putes, o aprofitades, o fluixes, o histèriques, o incapaces, o tot alhora.

—Està canviant —insisteix l’editora—. Cada vegada hi ha veus d’escriptores potents i d’escriptors que es rebel·len contra aquests estereotips.

—També hi ha dones masclistes.

—El que hi ha són dones desinformades que pensen que

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos