Homenatge als caiguts

Albert Sánchez Piñol

Fragmento

homenatge

 

Una eternitat ínfima

Devia ser l’estiu del 2006 quan em va trucar l’Antoni Bassas: «M’agradaria que fessis una secció a la ràdio», em va dir. Tothom coneixia en Bassas, el periodista probablement més respectat i popular del país. El programa que dirigia a Catalunya Ràdio, Els matins, era líder d’audiència i, si m’ho permeteu, era molt més que un programa de ràdio: era el despertador del país. Cada matí, a les set en punt, la veu d’en Bassas s’escampava per les ones, i ho feia amb aquell to tan seu: «Bon dia, Catalunya!».

O sigui, que em demanaven una col·laboració. Però de quina mena? «Es tracta que preparis un text molt breu i el llegeixis en directe.» Era una petita secció a Els matins que es deia «La Contraportada», i que consistia en això mateix, que algú llegís un text breu de producció pròpia. Amb un afegit: l’hora en què es llegia «La Contra» era el moment de màxima audiència del programa. Per un motiu ben senzill: s’emetia just quan tothom anava a la feina i mentre feia el trajecte duia la ràdio encesa al cotxe, o l’auricular a l’orella. Unes 750.000 persones tenien la ràdio posada en aquell moment. «La Contra» s’emetia de dilluns a divendres, cada dia era el torn d’un autor diferent, i a mi em van proposar els dijous.

Recordo que en Bassas va insistir en la necessària brevetat del text, que no podia excedir els dos minuts per la simplíssima, demolidora raó que abans i després anava la publicitat. A mi dos minuts em semblaven molt poc, poquíssim. Recordo que ell va riure i va dir: «A la ràdio dos minuts són una eternitat».

Què es pot dir en només dos minuts? La primera resposta a aquesta pregunta era molt simple. En tenia prou de fer com els tertulians de sempre: explicar el que pensava de qualsevol cosa i de qualsevol tema. O sigui, opinar. El meu problema era que odiava els opinadors, si més no els opinadors públics. És més, normalment les meves opinions no m’interessaven ni a mi mateix. Però a l’hora de plantejar «La Contra» tenia una altra opció: si jo era un narrador, i no un opinador, el que havia de fer era narrar. Explicar històries, que era el que sempre havia fet.

El gran problema és que una opinió sempre es pot condensar. Un relat també, però és mes difícil. Una bona història sempre tindrà tres actes: nus, plantejament i desenllaç. I això requereix un cert desplegament narratiu. A la ràdio, dos minuts potser són una eternitat, però en narrativa sempre seran un lapse ínfim. Així que cada setmana, durant dos anys, vaig haver d’afrontar aquest curiós repte: explicar una història, i fer-ho en el breu espai d’una eternitat ínfima.

Com podreu llegir, en la majoria dels articles vaig optar per la no-ficció. No em va costar gens. Sembla increïble que hi pugui haver tantes històries increïbles: un pollastre que sobreviu després que el decapitin; el propietari del terreny on es descobreix el filó d’or més gran de tots els temps i acaba a la ruïna; una noia que cau des de deu mil metres d’altitud i només es trenca un turmell; un rei a qui els seus súbdits executaran quan manifesti la primera xacra física... Recordo que al principi em deia: «Però a qui poden interessar aquest munt d’històries estrafolàries?». M’equivocava radicalment. El matins eren un altaveu extraordinari i aquest és un país divers, i molt, com ho demostra la quantitat de missatges que m’arribaven després de cada «Contra».

Un dels oients que escoltava cada dia Els matins al cotxe, camí de la feina, era Joan Riambau, editor de Rosa dels Vents. Les vicissituds de la vida van fer que ens coneguéssim molts anys després. Encara recordava «La Contra» i em va proposar de fer aquest llibre que recopila les meves intervencions: Homenatge als caiguts. La meva única objecció va ser que, després de tants anys, la majoria dels textos haurien caducat, i la distància del temps els faria il·legibles. No era així. Ni de lluny. Crec que no hem suprimit ni un deu per cent de les històries que vaig fer per a «La Contra». I us asseguro que vaig quedar certament astorat de la vigència dels relats. El motiu potser és, justament, que el meu interès mai no va ser inclinar els oients cap a una postura determinada, sinó explicar-los bones històries. En aquest sentit, Homenatge als caiguts potser és una petita victòria dels relats sobre les tertúlies. L’actualitat tendeix a la caducitat; la narrativa, a l’eternitat. O així hauria de ser.

Els oients havien de sentir «La Contra» de bon matí, així que em vaig proposar de fer uns textos en la mesura del possible alegres, simpàtics i sorneguers. Ben mirat, la vida ja és prou difícil perquè algú ens ho recordi constantment. Sobretot a primera hora del dia, quan l’existència és especialment irritant.

Ara, vist amb la perspectiva de més d’una dècada, els textos d’Homenatge als caiguts se m’apareixen com un seguit d’històries en les quals predomina l’humor, sí, però cobert d’una lucidesa trista que ho amara tot. Què és, en resum, el món? Crec que la meva resposta seria la que es desprèn dels textos: un lloc tan trist com meravellós i, per sobre de tot, sorprenentment curiós.

Benvolguts lectors, quan escric aquest pròleg tinc exactament les mateixes sensacions i mantinc el mateix propòsit que quan escrivia els textos de «La Contra»: només aspirava que algú, en algun lloc, gaudís d’una bona història, encara que fos tan breu que només ocupés dos minuts de la seva vida. Amb això em conformaria. I, creieu-me, seria una gran fita. A la meva feina com a escriptor he hagut d’afrontar moltes vegades una pregunta recurrent: «Per què serveix la literatura?». Ara, gràcies a Homenatge als caiguts, en ja tinc la resposta. Perquè la gent s’ho passi bé, encara que només sigui durant una eternitat ínfima.

homenatge-1

 

1_Juliane_Koepcke_p15_OK2

Homenatge als caiguts

El Nadal del 1971, una noia de disset anys, la Juliane Koepcke, volava en un avió de la companyia peruana Lansa. Durant el vol, un llamp va fer impacte contra l’aparell. La Juliane va sentir com la mare, que seia al seu costat, li deia: «Filla, això és el final». Després, una explosió terrible, i tot seguit es va veure en el buit, sola, a nou mil cinc-cents metres d’altitud i caient com un meteorit.

Deixem per un moment la Juliane Koepcke entre els núvols per fer-nos una pregunta: existeixen els miracles? No volem, ni molt menys, entrar en qüestions teològiques, sinó en la percepció que en tenen els protagonistes, perquè, encara que sembli increïble, la Juliane va sobreviure a la caiguda. Tres factors van aju

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist