Cames de seda

Maria Mercè Roca

Fragmento

seda

I

Fa estona que dubta. Té un mocassí negre en una mà i, en l’altra, una sabata d’ant marró, una mica més alta. Se les acosta a la pota de gall verda de la faldilla i comprova amb satisfacció que totes dues hi lliguen: se’n calça una a cada peu, i s’entreté mirant-se’ls: sap que el mocassí és més còmode —i havent quedat amb la Roser li convé de portar un calçat que no li faci mal, perquè sempre acaben caminant més del que tenen previst i sempre arriba a casa molt cansada i amb els peus adolorits— però, amb faldilles, troba que la cama es veu més esvelta enlairada per una mica de taló. Sap que són manies, petites ordres que es dóna des de fa molts anys però que no se li acudiria mai de transgredir: amb faldilles, millor una mica de taló; amb pantalons, forçosament, sabata plana. Es mira ara els peus des de dalt, dreta, i després s’asseu i encreua les cames, ara una a sobre i l’altra a sota i al revés, i es decideix finalment per les marrons. Guarda els mocassins i obre l’armari del vestidor per mirar-se sencera. Si no ho hagués vist a la revista no hauria gosat mai de posar-se una brusa lila a sota del vestit jaqueta verdós, i en canvi ara troba que, realment, fa un conjunt atrevit i alhora molt elegant. S’agrada. Es passa les mans pels cabells estirats i foscos i se’ls tira enrere perquè no se li mengin tant la cara, i es pentina les celles amb els dits. Li falten les arracades i un mocador al coll que li doni una mica de vida perquè, amb la jaqueta cordada, la brusa a penes se li veu i el conjunt queda una mica massa sobri. Agafa el mocador de l’últim calaix —un de seda natural, estampat— i, a última hora —i per això encara és a casa quan el telèfon sona—, se li ocorre de canviar de bossa. Aboca el contingut de la que havia portat ahir a sobre el llit i ho va posant tot a dintre l’altra, que és nova i més petita, i s’entreté un moment a fer una mica de tria, perquè, com sempre, hi duu massa coses inútils i sap que la nansa li acabarà segant la musclera de la jaqueta. Deixa l’agenda, unes quantes aspirines efervescents, les ulleres de sol, una compresa plegada, les mitges noves que sempre duu de recanvi i el sobre amb les fotografies de Peníscola, que la Roser ja ha vist. Quan tanca la cremallera sent el telèfon. Sona a l’altra punta del pis, perquè el supletori de l’habitació no està quasi mai connectat. Sap que la Consol l’agafarà i que segurament penjarà de seguida, perquè la majoria de la gent que truca són pacients que volen parlar amb l’Albert —ella fa temps que té per costum de no posar-s’hi mai, perquè així s’estalvia d’haver de donar encàrrecs i, sobretot, s’estalvia d’escoltar els pacients que, només que els doni una mica de corda, tenen molta tendència a explicar-li els mals i la vida. Però en canvi avui la Consol no penja, al contrari: la sent que s’acosta pel corredor i que la crida des de l’altre costat de la porta.

—Demanen per l’Albert —diu, i ella acaba de tancar la bossa, s’aixeca del llit, arronsa les espatlles i la mira amb un gest d’indiferència. Però la dona insisteix:

—Han demanat pel senyor Masferrer, i sembla que és important; val més que t’hi posis.

Que demanin pel senyor i no pas pel doctor Masferrer l’estranya una mica; encara, però, està a punt de dir-li que els doni el telèfon de la clínica, com fan sempre, i que s’entenguin amb la seva infermera. Però no s’hi atreveix: la Consol la mira d’aquella manera que la mira a vegades, sense dir-li res però amb els llavis estrets, renyant-la; la mira d’aquella manera que la violenta i la fa sentir petita i en falta. Va cap a la sala amb una punta d’enfurrunyament i agafa l’auricular, que descansa a la taula de vidre.

«Que no sigui veritat. Que no sigui veritat això que aquesta veu estranya m’està dient. Que pugui tornar enrere, abans, quan el telèfon encara no havia sonat, quan em vestia, quan triava les sabates que havia de posar-me.» Però la veu continua, insisteix, s’assegura que ella ho ha entès bé, i no para fins que l’Adriana assenteix amb el cap i murmura un sí petit que la veu de l’altre costat del fil dóna per bo i que marca el final de la conversa. La Consol, dreta al pas de la porta, sent el so de la comunicació tallada i la mira fixament amb els ulls esverats.

—L’Àlex és mort —li diu, i llavors les cames se li seguen, s’agafa al braç del sofà i s’hi deixa caure, retuda. Però ni una llàgrima. No li cau ni una llàgrima. Només pensa que la seva filla és viva. Sort que la Clara no, murmura per dins i mira la dona i es penedeix de seguida d’aquest pensament, el primer que se li ha ocorregut. Li sembla que la sang no li acaba d’arribar del tot al cap. No diu res, està quieta, mira cap a l’aquari sense veure’l i amb l’auricular mut s’acaricia la galta. Ni una llàgrima. El cor li bat a dalt de tot del pit i l’ofega, però ni una llàgrima. Se sent absolutament, estranyament lúcida. Recupera la comunicació i marca el número de la clínica del seu home, i mentre espera que li contestin s’inclina cap endavant fins que els pits li toquen els genolls. Té els ulls fixos a terra i sent la respiració alterada de la Consol i la mira de reüll amb desconfiança: només falta que li vingui alguna cosa, pensa. S’adona que duu una pelada a la punta de la sabata dreta, com si s’hi hagués donat un cop —l’ant és delicat, ho sap de sempre, és molt còmode però molt delicat—, i s’humiteja un dit amb saliva i pentina el tros per tornar la pell al seu lloc. Mentre jo —pensa— decidia quin calçat havia de posar-me, algú, a més de mil quilòmetres de distància, marcava el meu número per dir-me que l’Àlex és mort. Sent que els budells se li regiren i pensa que d’un moment a l’altre haurà de córrer al vàter i que potser ni tindrà temps d’abaixar-se les mitges i les calces. Es passa el braç que té lliure per la cintura i s’abraça per donar-se força. Però ni una sola llàgrima. Deixa de mirar-se els peus i es fixa en la Consol: plora i les llàgrimes li cauen per la cara i a cada costat dels llavis s’aturen; de tant en tant la dona treu la llengua i les agafa perquè no li caiguin més avall. S’ha tret el mocador de la butxaca de la bata i el té tot matxucat entre els dits. Encara amb l’auricular encastat a l’orella, l’Adriana li diu que s’acosti i la dona ve a seure al seu costat, i li agafa les mans i les hi estreny. Hauria de plorar, pensa, però té tots els sentits ocupats a fixar-se en aquella rata que li recorre els budells, d’un cap a l’altre, i que cada vegada li fa més mal. Quan al cap de molta estona d’esperar la veu trista de la telefonista li diu que el doctor Masferrer està operant, està tan concentrada en el seu ventre que quasi s’espanta.

—Però, de veritat, que no ho vols?

Sopen sols a la cuina, l’Albert la mira i no diu res, l’Adriana té un posat de súplica que l’incomoda moltíssim. Ell continua menjant i de tant en tant la torna a mirar, mortificat, i se sent profundament culpable: ell no vol tenir més fills; té un fill que ja és gran, la feina l’absorbeix completament, és poc criaturer, l’horroritza pensar a començar altre cop amb els biberons i les nits en blanc i les malalties infantils. L’Adriana el mira, irritada pel seu silenci, sabent que té la batalla perduda. Doncs què hi dius?, hi torna. L’Albert li parla dòcilment: per què no prens pastilles, per una temporada?

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos