Sobre el feixisme, l'exili i la censura

Pere Calders
Pere Calders

Fragmento

feixisme

Pròleg

Recordo el meu avi començant el dia amb una gran estesa de diaris davant seu. No era de menjar gaire, com revela la seva figura petita i nerviosa, i la magdalena o el croissant sempre quedaven en un segon pla. El que sí que engolia de gust, i amb avidesa, era la premsa. Llegir els diaris (sempre quatre o cinc alhora: catalans, espanyols, sovint internacionals) era la seva manera d’endreçar el món i alhora agafar distància per treure’n un discurs que el connectés —i ens connectés a tots nosaltres— amb alguna cosa universal. Com a fill d’un expert en fotografia, entén de seguida la diferència entre les coses en cru, que són bordes, i la mirada concreta que et permet arrelar-hi. Amb la premsa i l’observació directa de la realitat, Calders ho radiografia tot i crea la seva obra. No només els contes i novel·les sinó també els articles periodístics, que comença a escriure als anys trenta i són un fil conductor del seu pensament.

De fet, Calders assaja els primers articles molts anys abans. A l’Escola Mossèn Cinto, fundada per pares amb sensibilitat cultural i artística, es donava molta importància a l’escriptura. Mentre la majoria dels nens amb prou feines començaven a lligar quatre frases encarcarades, ell convertia excursions i visites escolars en cròniques que anaven més enllà de la grisor dels fets pretesament objectius per connectar-los a la realitat d’un sentit profund. Per això Tísner explica que «quan el Pere llegia en veu alta, era dels pocs moments en què tots callàvem». I per això, dels primers articles que escriu al Diari Mercantil, sobre el feixisme, fins a l’últim, publicat a l’Avui als anys noranta, quan tothom es pensa que la història s’acaba i la democràcia ens portarà un benestar infinit, l’actitud d’equilibri entre angoixa i tranquil·litat dels seus textos és essencialment la mateixa. L’escriptor, al cap i a la fi, participa en els debats internacionals per retrobar-se amb la seva intuïció i rescatar-ne un valor honest i genuí, no per deixar-se enganyar per modes, excuses o miratges.

Què en diria, Calders, de l’època que vivim? No ho sabem, però tots els debats que ara tornen són terreny trepitjat, viscut i travessat per Calders durant el segle XX: la tensió entre democràcia i autoritarisme, la xenofòbia, la immigració i les onades de refugiats, la repressió espanyola, el maltractament de la llengua, la censura. El seu ull distant, amb una ironia que li permet tallar de cantó però entrant fins al fons, veu venir la realitat i l’horror del segle XX d’una hora lluny i sense deixar que se li fiqui a dins, que és l’única manera d’evitar que et mati.

De petit havia viscut el tancament de la seva escola per ordre de Primo de Rivera, i recordava com havien confiscat un gran mapa que tenien penjat a l’aula i on hi havia representades les llengües del món. Quan durant la República, ja com a periodista, veu com Mussolini xucla als italians fins i tot el sentit de l’art, o com s’angoixen els jueus de Barcelona davant la persecució demencial que ha engegat Berlín, Calders comença a filtrar la realitat amb la distopia a l’horitzó, potser en un intent de conjurar-la. A mesura que la pitjor versió del futur es va fent realitat —la guerra, el franquisme, l’exili— escriu per blindar les seves conviccions i mantenir vius la llengua i el país. Quan torna a Barcelona, la distopia continua: més enllà de la censura franquista, l’ambient de censura provinciana que s’hi troba ens parla, i molt, de la Catalunya d’avui.

Aquesta antologia recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que va escriure entre el 1933 i el 1994, i una selecció de sis contes. Són una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra de Calders. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’apropa a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual. «A les coses que et preocupen no pots referir-t’hi —explica en una entrevista que li fa Estanislau Torres el 1972—. El problema de la immigració, per exemple, no el pots tractar com el tractaries ni enfocar-lo de manera que et puguis preguntar què podríem fer de cara al futur.» El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen la continuïtat del món català com a opció actual, rescatada —per dir-ho a la manera de Steiner— del mar de la tota­litat dels mons possibles.

 

Catalunya, centre de l’apocalipsi

 

Calders explica que, pels fets d’octubre del 34, els van donar uns fusells que ni tan sols funcionaven. La Generalitat no va saber què fer de les armes i va malbaratar la força de la gent. Diu Hannah Arendt que la història és cíclica (per més que els americans, d’història curta i recreada amb èpica, en tinguin una visió més aviat lineal), i Calders sembla que ho pressenti des de bon començament. Quan comença a treballar al Diari Mercantil, pràcticament tot el que escriu acaba estant relacionat d’una manera o altra amb l’ascens del feixisme. Sovint s’encarrega de la crítica d’art, però miri on miri veu signes de decadència cultural, i atribueix la pèrdua de criteri artístic i sentit del gust a la depredació del totalitarisme i el forat negre que va obrint al seu voltant. Ho veu en el futurisme, que anys després del manifest fundador s’ha tornat grotesc i irrellevant; en el museu antiguerra de Berlín, que d’un dia per l’altre de­s­apareix. Ho veu, fins i tot, en la «luminotècnia» que s’ha estès pels terrats de Barcelona després de l’Exposició del 29, l’operació internacional propagandística que patrocina la dictadura de Primo de Rivera a Catalunya abans de caure. En plena República, els barcelonins continuen enlluernats amb l’herència de fanalet de barri que ha deixat la dictadura («del farolillo», que diu Josep Maria Planes), cosa que denota fins a quin punt les classes mitjanes i altes de la ciutat han abaixat el llistó espiritual «a base de guix i escaiola».

Calders, com Salvemini des dels Estats Units o Zweig des d’Àustria, o com Xammar des de Berlín, denuncia als seus articles la degradació espiritual europea. Tot i l’esforç que fa per formular la intuïció com una temença, els seus articles acaben sent premonitoris. A la seva primera novel·la, publicada el desembre del 36, en certa manera també hi plana l’ambient de mal averany. Tot i que el tema central no és la guerra, La Glòria del Doctor Larén acaba amb un tiroteig i una escena que evoca el pistolerisme. Fins aleshores, el to premonitori té encara una expressió càndida i innocent.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos