—Va, noies, poseu-vos bé —diu la Gina.

—No facis cares, dona —afegeix la Valentina—, que després surts fent l’imbècil a totes les fotos! Aquesta serà per emmarcar.

Quatre noies de vint-i-un anys es fan una selfie des d’un extrem de la plaça Catalunya. Darrere seu es veu com la gent travessa aquest indret de la ciutat tan emblemàtic, els coloms escampats com taques en una tela, els venedors de globus i els edificis que queden a l’altra banda de la plaça. Dues de les noies són rosses i les altres dues, morenes. Una va amb el cabell recollit, i les altres tres, amb les cabelleres deixades anar. Totes somriuen amb sinceritat i subjecten amb les mans dues espelmes en forma de número que fan el «21». Han vingut a Barcelona per passar-hi el cap de setmana. Són quatre estudiants de psicologia italianes que celebren els aniversaris entre els mesos d’agost i desembre. Una d’elles, la Gina, va venir a Catalunya amb els seus pares quan tenia poc més de quinze anys. Uns dies a la capital, i després una ruta en cotxe de lloguer fins a Montserrat, l’Empordà, Sitges i el delta de l’Ebre. Li va agradar tant que es va prometre que hi tornaria amb les amigues així que estalviés els diners per poder-se pagar un bitllet d’avió i dues nits d’estada en un apartament.

—Un moment, espereu! —diu la Isabella—. Podem fer una foto amb la Polaroid? És que em fa molta il·lusió. El meu germà me l’ha deixat aquests dies amb la condició que li porti algun regal de Barcelona que no sigui una samarreta del Barça.

Les noies riuen, i el clic de la màquina deixa pas al batec sinuós de la sortida del paper fotogràfic que la noia agafa amb la punta dels dits fent petits moviments per accelerar el procés d’assecat, i en pocs segons al paper s’hi representa la imatge.

—Hem quedat bé —diu la Valentina, que és la més jove de totes. No fa els anys fins al 29 de desembre, mentre que les altres tres amigues són del setembre, del novembre i del 18 d’agost. Però han decidit fer la celebració abans de la Puríssima per trobar menys gent a la ciutat i perquè els sortís més bé de preu.

—Va, ja està. Deixem les maletes primer, que se’ns farà tard —diu la Giovanna, la més organitzada i primmirada de totes quatre—. Hem de trobar el carrer Gran Via, i crec que no és lluny d’aquí —afegeix, mentre mira la ubicació al mòbil.

Han agafat l’Aerobús des de la T2 fins a la plaça Catalunya, i ara s’adonen que l’han espifiat, perquè han baixat al final i resulta que si haguessin fet cas de la Giovanna quan a Universitat ha dit «És aquí!» i ningú s’ha immutat, ja serien al pis que han llogat per dos dies.

Són joves i han crescut compartint angoixes i preocupacions. Totes han volgut estudiar psicologia per poder ajudar altres persones i perquè elles, ja amb vint-i-un anys, han hagut de superar alguns tràngols.

La Gina viu amb la seva germana gran, el cunyat i els tres nebots. És la petita de tres germanes, i des que el pare va morir en un accident de cotxe i la mare va decidir que no hi havia cap motiu per continuar suportant aquell dolor, la Gina —que acabava de fer disset anys— es va traslladar a casa l’Alessia. Quan va quedar òrfena, en lloc de plorar tothora es va tancar a l’habitació, i el dia que en va sortir havia pres dues decisions: que mai més es prendria res seriosament i que estudiaria psicologia. Per això sempre fa veure que està de broma, diu tonteries, fa ganyotes, pessigolles i porta la contrària a tot el que diuen les noies.

Traginant les seves petites maletes de rodetes, les quatre amigues arriben a l’adreça que busquen i truquen al timbre de l’entresol segona. Els respon una veu profunda de dona que els diu que ara baixa a obrir.

—Benvingudes a Barcelona, noies!

La Giovanna és la primera que fa una encaixada a la propietària del pis turístic on s’estaran, perquè les altres tres ja estan mirant els nois que passen per davant amb pantalons curts i xancletes tot i que ja no és l’estiu.

—Em dic Lola i aquestes són les claus de casa vostra. Jo visc a la porta del davant, de manera que si teniu algun problema només heu de fer-me un truc i miraré de resoldre’l. —La propietària del pis va fent l’explicació mentre pugen un petit tram d’escala—. Com que no aneu gaire carregades, no cal fer servir l’ascensor. En aquesta escala són molt perepunyetes, així que si no abusem de carregar aquesta relíquia de fa dos segles segur que ens estalviarem moltes males cares.

La Isabella va proposar buscar un hostal baratet, també al centre. Sempre mira la manera de pagar menys per tot. No li agrada compartir els plats dels àpats, els taxis li fan al·lèrgia, i quan surten de nit troba qualsevol excusa per dir que no té set, que no li ve de gust res, però després va xarrupant dels gots de les altres. «Només una miqueta, per tastar-ho.»

Però al final la van convèncer que vint-i-un anys no es feien cada dia i que tampoc els sortia tan car aquell apartament pagat entre les quatre. I es va veure obligada a cedir.

De petita la Isabella havia vist com els seus pares s’arruïnaven després de perdre les fàbriques tèxtils que tenien. Van passar de viure en una casa amb piscina i servei a anar a un pis de lloguer en un barri de la perifèria de Milà; de tenir els vestits més bonics, que renovava cada temporada, a haver de tallar-los i convertir-los en faldilles per fer veure que eren nous; d’anar a esquiar a l’hivern als Alps i a navegar per les illes gregues a l’estiu, a quedar-se a casa i haver de sortir a jugar al carrer en biquini perquè li toqués el sol i li quedés la marca com abans... Els seus pares no ho van superar mai i, tot i que ara s’havien refet mínimament i tots dos tenien feina, res no havia tornar a ser com abans. I la por que els podia tornar a passar, havia fet que la Isabella encara fos més conservadora i més vigilant amb els diners. Ara, com que ella treballava a les tardes, perquè sempre havia tret molt bones notes en matemàtiques i es treia una picossada fent classes als estudiants més joves de secundària, s’havia pogut pagar aquell viatge tan especial amb les seves millors amigues.

Entren al pis turístic, que de seguida troben acollidor i molt ben decorat.

—Té molt de gust, senyora Lola —diu la Valentina—. Ja m’agradaria a mi que a casa meva la mare fos tan delicada com vostè.

—Ai, nena, moltes gràcies! Em fa il·lusió que m’ho diguis. És tot idea meva, saps? Amb pocs diners i molta imaginació pots convertir un cau de merda en un lloc confortable i ple de vida! —I comença a riure exageradament, cosa que les noies no acaben d’entendre. Però li segueixen la veta—. Aquí teniu les tovalloles, els llits estan fets. Sobretot no podeu fumar dins de casa! Al balcó hi ha un cendrer perquè sortiu a fumar a fora si no us podeu aguantar. La cafetera és una Oroley de tota la vida, no sé si la sabreu utilitzar, perquè ara amb el coi de càpsules a les cases ja no se sent l’aroma del cafè al matí, i a mi, què voleu que us digui, això no m’agrada...

La Lola no para de parlar. És com si li haguessin donat corda i les quatre amigues no volen ser antipàtiques i aguanten estoicament el monòleg. Això sí, no aplaudeixen. Quan veuen l’oportunitat, li diuen que estan cansades perquè han matinat i, amb molta educació, la fan fora del pis.

—Uf, quina xerrameca, aquesta dona! Qualsevol diria que no veu mai ningú i que no té amics per parlar!

—Què us sembla, anem a fer una volta? —pregunta entusiasmada la Valentina—. Jo encara tinc vint anys, així que m’heu de fer cas, que, si no, em posaré a plorar com quan era petita... —I totes quatre tornen a riure alhora.

La Valentina era delicada. Filla única d’una família monoparental, mai va saber qui era el seu pare. La mare l’havia protegit, l’havia tractat sempre amb cotó fluix, i la prova n’era que des que l’avió havia aterrat a Barcelona, ja li havia trucat dues vegades i tenia quatre missatges de WhatsApp per saber si tot anava bé. Tenia un lligam molt fort amb la seva mare i encara ara sovint la trobava a faltar quan passava dies sense veure-la, però com a mínim no es posava a bramar. Amb deu i dotze anys no hi havia una nit de convivències a l’escola que no fes un numeret dels seus perquè trobava a faltar la seva marona, i, és clar, els companys se’n reien perquè ja no tenia edat. Era una noia insegura i espantadissa, capaç de consultar si es prenia un tallat o un cafè amb llet i que tot el dia mirava si els productes que menjava eren biològics, estaven caducats i, sobretot, que no portessin lactosa. Un dia va vomitar la lasanya que havia fet la seva àvia amb lactosa acabada de munyir i va acabar a l’hospital durant tres dies. Des d’aleshores, les vaques són les seves enemigues.

—Jo voldria dormir a prop de la finestra —dir la Giovanna—. Hi ha una habitació amb dos llits i una altra amb un llit ben gran. Si us sembla bé, m’agradaria dormir en un dels petits i lluny de la porta d’entrada.

—Sí, dona, sí —diu la Gina—, et farem de bodyguards, no pateixis...

—Però si aquesta nit o demà alguna de vosaltres lliga, us dono una hora de temps i al carrer, entesos? No vull ni quedar-me a la porta de l’escala esperant que acabeu el festival ni passar-me la nit donant voltes per bars i discoteques i venir a dormir de dia —afegeix, enfadada, la Giovanna.

No portava gens bé que l’Alberto l’hagués deixat feia només tres mesos. Era el seu xicot des que tenien setze anys i, tot i que ho havien deixat pel cap baix mitja dotzena de vegades, sempre acabaven fent les paus i tornant a estar junts. És clar que també s’ha de tenir en compte que els pares de tots dos no havien deixat mai de ficar el nas en la relació, i probablement havien tornat a sortir més per les pressions que rebien dels progenitors que no pas perquè ho volguessin ells mateixos.

La Giovanna un dia va arribar a la facultat i els va dir a les seves amigues que l’amor li feia tant de fàstic que no tornaria a estar mai més amb un home. Havia obert la possibilitat de sortir amb dones, «que segurament són més honestes i més sinceres», i les noies s’havien fet un fart de riure. El cert és que, des que l’Alberto s’havia esfumat, ella no havia tornat a parlar de nois: havia estripat les fotos que tenien junts, cremat parts del seu diari personal i llençat samarretes i altres regals que li havia fet. Ara bé, l’anell de promesa que li havia donat la seva sogra se’l va quedar, perquè va pensar que el podia fondre i fer-se una altra joia més endavant, quan volgués extingir amb l’escalfor del foc aquella relació que tant de temps li havia fet perdre, deia.

—Noies, una dutxa primer, que jo no tinc esma de sortir amb aquesta cara i aquests cabells. —La Isabella és la primera que enfila cap al bany i les altres s’han d’esperar mentre seuen al sofà i comencen a desfer les maletes.

Sona el timbre i és la Lola, que els porta begudes fresques perquè «tot i que ja és tardor, noies, fa una calor que no es pot aguantar, i he pensat que segurament us vindria de gust alguna cosa fresqueta abans de sortir aquesta nit. Perquè segur que ja esteu pensant que heu d’anar a sopar fora i a fer un volt, oi? Si voleu jo us puc dir llocs on anar, els més propis per a la vostra edat, i després, sobretot, no torneu amb cap desconegut, que no vull tenir problemes. Un dia vaig llogar el pis a dos nois que semblaven molt assenyats i resulta que van munta

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X