Un estrany a casa

Shari Lapena

Fragmento

cap-1

Pròleg

Ella no és d’aquest lloc.

Surt corrents del restaurant abandonat per la porta del darrere, ensopega perquè està a les fosques —la majoria de les bombetes s’han fos o estan trencades—, panteixa. Fuig com un animal aterrit cap a on té el cotxe aparcat, gairebé sense adonar-se del que fa. Mig d’esma, obre la porta del cotxe. Es corda el cinturó de seguretat sense pensar, arrenca, gira en rodó, fent grinyolar les rodes, surt del pàrquing accelerant fort i entra al carrer sense ni tan sols reduir la velocitat. Veu alguna cosa que li crida l’atenció al centre comercial de l’altra banda del carrer, però no té temps de fixar-s’hi, perquè ja ha arribat a una cruïlla. Accelera i se salta el semàfor en vermell. No pot pensar.

Una altra cruïlla: no s’hi atura. Circula a molta més velocitat de la permesa, però li és igual. Ha de fugir.

Una altra cruïlla i un altre semàfor en vermell. Els cotxes de l’altre carrer ja passen, però ella no s’atura. Es llança cap a l’encreuament de carrers, esquiva un cotxe que té al davant, tot sembrant el caos darrere seu. Sent els esgarips dels frens i un toc de clàxon furiós darrere seu. Condueix perillosament: li va d’un pèl que no perd el control del cotxe. I llavors el perd: té un moment de lucidesa, d’incredulitat, mentre pitja el pedal del fre desesperadament, però el cotxe li derrapa, salta a la vorera i s’encasta de morro contra un pal de l’enllumenat.

cap-2

1

Aquesta calorosa nit d’agost, en Tom Krupp aparca el cotxe —un Lexus de lísing— al camí d’entrada de la seva esplèndida casa de dues plantes. La casa, que disposa d’un garatge annex per a dos cotxes, s’alça al fons d’un ampli jardí de gespa i està envoltada d’uns arbres vells magnífics. A la dreta del camí d’accés, un sender fet de lloses travessa cap al porxo i enllaça amb uns graons que donen a una porta de fusta massissa situada al mig de la façana. A la dreta de la porta principal s’obre un gran finestral de l’amplada de tota la sala d’estar.

La casa es troba en un carrer que fa un revolt obert i acaba en un cul-de-sac. Totes les cases del voltant, igual d’esplèndides i ben cuidades, són relativament semblants. Aquí hi viu gent que ha triomfat i està ben situada; tothom és una mica pretensiós, aquí.

Aquest barri residencial tranquil i pròsper del nord de l’estat de Nova York, ocupat en gran part per parelles de professionals amb les seves respectives famílies, sembla aliè als problemes de la ciutat que l’envolta, aliè als problemes de la resta del món, com si aquí el somni americà s’hagués mantingut viu, plàcid i impertorbable.

Però aquest entorn tranquil no està en consonància amb l’estat d’ànim d’en Tom, en aquest moment. Apaga els llums i el motor, i es queda assegut una estona a les fosques, inquiet, menyspreant-se a si mateix.

Llavors se sobresalta; s’ha adonat que el cotxe de la seva dona no és al lloc de sempre, al camí d’entrada. De manera maquinal, es mira el rellotge: les nou i vint. Es pregunta si potser li ha passat per alt alguna cosa. «Havia de sortir?» No té present que ella li comentés res, però darrerament ha estat molt enfeinat. «Potser només ha sortit a fer algun encàrrec i tornarà de seguida.» Ella ha deixat els llums encesos, que donen un aspecte acollidor a la casa.

Surt del cotxe, a la nit d’estiu —se sent olor de gespa acabada de segar— i s’empassa la desil·lusió. Volia veure la seva dona, frisava per veure-la. Es queda quiet un moment, amb la mà recolzada al sostre del cotxe, i mira a l’altra banda del carrer. Aleshores agafa el maletí i l’americana del seient de l’acompanyant i tanca la porta amb un gest cansat. Enfila pel camí, puja les escales de casa i obre la porta. Alguna cosa no va a l’hora; en Tom conté la respiració.

Es queda palplantat a la porta, amb la mà descansant sobre el pom. Al principi no sap què l’inquieta. I llavors se n’adona: la porta no estava tancada amb clau. El fet en si no és estrany: la majoria de les nits arriba a casa i obre la porta només girant el pom perquè la Karen és a casa, esperant-lo. Però avui ella ha sortit amb el cotxe i s’ha descuidat de tancar la porta amb clau. Això és molt estrany en la seva dona, que sempre insisteix a tancar les portes amb clau. Deixa anar una alenada a poc a poc. «Potser ha sortit amb presses i se n’ha descuidat.»

Fa un cop d’ull ràpid a la sala d’estar, un rectangle plàcid de color gris clar i blanc. Està completament en silenci; sens dubte, no hi ha ningú a casa. La Karen s’ha deixat els llums encesos, així que no deurà ser fora gaire estona. «Potser ha sortit a comprar llet.» Segurament li deu haver deixat una nota. Llança les claus a la tauleta que hi ha al costat de la porta d’entrada i se’n va directament a la cuina, que és a la part de darrere de la casa. Està mort de gana. Qui sap si ella ja deu haver menjat o si l’esperava?

És evident que estava preparant el sopar. Hi ha una amanida gairebé feta i un tomàquet a mig tallar. Mira la fusta de tallar, el tomàquet i el ganivet esmolat que hi ha al costat. Hi ha pasta al taulell de granit, a punt per coure, i una olla grossa amb aigua a la cuina de gas d’acer inoxidable. El foc està apagat, i l’aigua de l’olla és freda: en Tom hi fica un dit per comprovar-ho. Mira la porta de la nevera cercant-hi una nota, però no hi ha res escrit a la pissarra blanca. Es treu el mòbil de la butxaca dels pantalons i comprova si té cap missatge d’ella que li hagi passat per alt. Res. Ara està una mica enfadat. La Karen li podia haver dit alguna cosa.

Obre la porta de la nevera i es queda allà davant un minut, mirant-ne el contingut però sense veure’l, i llavors agafa una cervesa d’importació i decideix començar a fer la pasta. Està segur que ella arribarà a casa d’un moment a l’altre. Dona un cop d’ull al voltant, encuriosit per veure què deu ser el que se’ls ha acabat. Tenen llet, pa, salsa per a pasta, vi i formatge parmesà. Examina el bany: hi ha un munt de paper de vàter. No se li acut res més que pugui ser urgent. Mentre espera que l’aigua arrenqui a bullir, li truca al mòbil, però ella no contesta.

Al cap de quinze minuts, la pasta ja està a punt, però no hi ha ni rastre de la seva dona. En Tom deixa la pasta al colador, dins la pica, apaga el foc on escalfa la salsa de tomàquet i comença a voltar per la sala d’estar tot neguitós, sense ni recordar-se de la gana que té. Mira a fora per la gran vidriera, cap al pati i el carrer de davant. «On punyeta és?» Es comença a posar nerviós. Li torna a trucar al mòbil i sent una lleu vibració darrere seu. A l’instant gira el cap en aquella direcció i veu el mòbil, que vibra a tocar del respatller del sofà. «Merda! S’ha descuidat el mòbil.» Com s’hi pot posar en contacte, ara?

Comença a buscar per tota la casa alguna pista d’on pot haver anat. Al pis de dalt, al seu dormitori, se sorprèn en veure la seva bossa damunt la tauleta de nit. L’obre amb dits matussers, sentint-se una mica culpable per furg

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos