La meva illa

Elísabet Benavent

Fragmento

cap-1

PRÒLEG

DE VEGADES, TANT SE VAL EL COM

Image

osem per cas que entreu a la meva habitació el dia que comença aquesta història. És impossible, sobretot perquè d’això, ja fa bastant i, per més que em sedueixi la idea, no tinc una màquina del temps. Si n’hagués tingut una a mà, hauria estat diferent. Però vaja, posem que sou aquí, amb mi. El primer que veieu és el mar perquè tinc la finestra oberta. Les cortines blanques onegen a banda i banda del muntant i fa olor de primavera. Som quasi al maig i fa una temperatura perfecta per anar despullada per casa, però d’ençà de l’episodi amb la Guàrdia Civil ja no faig aquestes coses. El problema és que l’altra finestra del dormitori dóna a la casa quarter i encara no prenen bromur amb el cafè del matí. Tampoc no és que tingui un tipàs de por..., és que tant de tio junt allí dins...

Segur que si doneu una ullada al voltant comprendreu per què vaig triar aquesta habitació. Té les millors vistes de tota la casa i, a més, molta llum. Més enllà de les finestres tot és mar, cel i algun núvol que va i ve; la brisa entra al dormitori, ho envaeix tot i després se’n va sense més ni més. És una habitació bonica, espaiosa, però molt senzilla. No hi ha gaires coses interessants aquí. A tothom li crida l’atenció que les portes i les finestres estiguin pintades de blau, però no és originalitat meva; una mera còpia d’una postal que algú em va enviar de Santorini. Aquesta illa no és Grècia, però és bonica. Està immersa en ple Mediterrani i encara no s’ha posat gaire de moda, de manera que la gent que hi ve és prou interessant. Però no en direm el nom, no fos cas que s’omplís de guiris amb sandàlies i mitjons o, pitjor encara, de paparazzis perseguint el famoset de torn.

La meva habitació és a l’últim pis i gairebé no està decorada, ni tan sols hi ha gaires mobles. Hi tinc un armari petit, de fusta, que jo mateixa vaig polir i vaig pintar de blanc. Va ser un drama pujar-lo fins al dormitori, però tinc uns veïns molt macos, que em van donar un cop de mà. Què més? Tot és molt senzill, quasi espartà. Un llit ampli amb llençols blancs de cotó, gens sexis per cert, una tauleta de nit que va patir una transformació semblant a la de l’armari, però que sí que vaig poder pujar sola. Si voleu mirar a dins dels calaixos, vosaltres mateixos, sóc molt avorrida. Ni joguines sexuals, ni revistes porno, ni tangues de cuir. Roba interior bonica amb alguna randa. És de l’única cosa que no m’he pogut desfer des del dia que vaig arribar. La tirada que tinc per la roba interior preciosa continua sent una d’aquelles coses que espero canviar però no ho aconsegueixo mai. Tornant al calaix, també hi ha una novel·la rebregada, Oda, de Valeria Férriz, que em va il·luminar la vida en un moment determinat i que no puc deixar de rellegir de tant en tant; també hi ha un quadern, un llapis, una foto... Sí, mireu, són els meus pares. Tothom ho diu, sóc clavada a la meva mare.

A l’armari hi ha una pila de vestits d’aquests folgats. Quatre de blancs, un de blau marí amb unes pedretes a l’escot que m’agrada especialment, però que vaig tacar amb lleixiu i que he hagut de pintar amb retolador Carioca. N’hi ha un altre de blau turquesa, dos de negres i uns altres de color coral, rosa, morat... Els fa una senyora del poble amb una màquina de cosir que sembla el DeLorean. Em fa l’efecte que si pitges molt aquell pedal t’envia de viatge en el temps; un dia d’aquests s’haurà de provar. La modista és la senyora Mercedes, el més semblant a una amiga que tinc aquí, una dona que troba que els de la llar del jubilat són una colla de joves passats de moda, amb això està tot dit. Les nostres sessions de safareig són una cosa així com la meva nova vida social. Totes dues cosim i garlem; que si la tal vol manar al cor de l’església, que si la de la botiga de llaminadures se’n menja més que no en ven, que si l’escombriaire és atractiu...

També m’ha fet un parell de jaquetes que m’encanten, per als dies en què aquí refresca, que em fan sentir embolcallada de llar. Ella no ho sap, però a l’hivern de vegades dormo abrigada amb una, més per beneiteria que per fred. Hi ha tardes que em convida a fer un cafè amb pastes i jo li porto confitura de tomàquet casolana, que la fa tornar boja. Es mira el pot amb els ulls entretancats i murmura que la nostra amistat arribarà lluny. És la turboàvia que totes voldríem.

Què més hi ha aquí? Res. Una calaixera, llibres, un tocadiscos antic que no funciona, una maleta..., ei, ei, ei! No! Aquesta maleta que hi ha a l’altell és un altre assumpte i no s’obre mai. Les mans quietes, que després van al pa...

Si continueu mirant, jo sóc aquí. M’acabo de dutxar i m’estic raspallant els cabells davant el mirall. Porto un d’aquests vestits folgats, aquest cop de color de maquillatge. El color de maquillatge és una cosa que esparvera el meu pare. Diu que és una invenció diabòlica femenina per fer tornar bojos els homes i així poder-los culpar de coses com no saber què és un blazer color nude, el vermell coral o el color rosa pàl·lid. Per a ell, al món, només hi ha quatre o cinc colors i probablement al seu cap n’hi ha dos que s’assemblen massa entre si.

Si em mireu, comprovareu que la meva cara no tradueix cap estat d’ànim. Solc adoptar una expressió força estoica, herència d’aquell moment de la meva vida en què tot m’era bastant igual. A més, no estic pensant sobre la magnitud del cosmos, ni sobre el karma, no sóc tan profunda. Més aviat medito sobre el fet que fa massa temps que no em tallo els cabells i que ja m’arriben a sota dels pits. Tenen el tacte d’un llit de palla, quin horror. Amb el que havia estat jo, amb els meus sèrums, les meves màscares naturals i els vernissos per tancar la cutícula capil·lar. Definitivament m’he ensalvatgit i sóc la versió rossa i humana de la cabra salvatge. Si la meva mare em ve a veure aviat, me’ls tallarà ella mateixa en un intent de fer-me semblar altre cop una persona urbanita i sociable. El mal és que ho fa amb les tisores de tallar paper i el resultat és, com a mínim, inquietant. Pobreta, no s’adona que això meu no té solució.

Com veieu, tinc els ulls verds, d’un color molt clar. Ulls de morta, així em deia una companya de l’institut que, a més de ser cruel, no es rentava les dents ni sota pena de mort, la molt porca. Una mica de morta sí que ho són, pel color, però m’agraden perquè els he heretat de la meva àvia, juntament amb aquesta casa. Mentre va viure, va deixar molt clar que la finca seria per a la seva néta gran, i aquesta vaig tenir la sort de ser jo. Val a dir que sóc l’única dona de la família. Els meus pares són fills únics i tinc dos germans grans. A ells, els va deixar el seu Fiat Cinquecento, emmerdat fins a dalt de tot, i el vestit de casament del meu avi... i a mi, totes les terres, sí, senyora. Àvia, tu sí que molaves.

El color daurat rogenc dels meus bucles és herència materna, com la resta. El nas petit i arromangat, la boca carnosa, les orelles, la forma del ulls, ametllats, i la disposició al biaix de les pestanyes... clavada a la meva mare, encara que espero no haver heretat la mania persecutòria cap a qualsevol gènesi de borrissol i la psicosi tradicionalista que la

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos