Un món sense l'Oriol Gante

M. Mercè Cuartiella

Fragmento

estandar-1

I

L’home està tapat només amb un llençol blanc. Els aparells als quals està connectat el fan semblar estrany, gairebé un ésser de ciència-ficció, meitat humà, meitat màquina. «Oriol Gante», hi diu l’informe. Politraumatisme, contusions múltiples, lesions internes per accident de trànsit. Respira perquè algun enginyer mèdic va dissenyar, qui sap si en llargues i reiterades nits d’insomni, una tecnologia capaç d’insuflar-li aire als pulmons. Té aparença de viu, però ja no ho està. Li han diagnosticat mort cerebral. La família no ho acaba d’entendre. El veuen que fa bona cara, tenint en compte les circumstàncies, llueix unes galtes rosades i té un posat tranquil; polit i pentinat, reposa amb el cap sobre el coixí, un bell dorment de conte que no és una noia sinó un home, ni jove ni gran. El pit li puja i li baixa, senyal inequívoc, a parer dels ulls plorosos que l’observen amb atenció, que segueix respirant. La medicina ha avançat molt, es diuen els que llancen aquestes mirades atentes i inquietes, alguna cosa s’hi deu poder fer. Només té quaranta-quatre anys i els sembla que no mereix morir, encara. Per això, quan el doctor els diu que els signes vitals ja se li han apagat del cos i que només es manté viu gràcies a uns aparells el funcio­nament dels quals no s’esforça gaire a explicar, quan els comenta, amb la veu suau i el gest que procura que sembli comprensiu, que caldrà prendre una decisió i que és un bon moment per plantejar-se la donació d’uns òrgans sans que ja no fan servei al pacient, els costa comprendre què els està demanant.

De moment, es neguen a admetre el que creuen haver sentit primer i entès després, prefereixen aïllar les paraules del metge, fer veure que no coneixen l’evidència o que no arriben a captar-ne el significat o a acceptar-la. Miren de reduir el missatge funest a la forma de petit entrebanc que els irrita i al qual es resisteixen a donar carta de veritat, com si s’haguessin tacat un vestit de festa emprovat abans d’hora, haguessin trencat per accident la nansa del gerro de la besàvia o enviat equivocadament un correu electrònic comprometedor. En casos com aquest prefereixen no mirar directament el vidre esberlat, la pantalla de l’ordinador, el rodell fosc sobre la tela de lluentons, per si és possible, així, negar encara la seva existència, arribar a la conclusió que tot plegat no és tan greu com sembla i que s’han alarmat massa de pressa o, en última instància, que s’hi pot trobar algun adob. Però passen les hores i el cervell no és capaç d’improvisar cap sortida i la veritat acaba imposant-se irremissiblement: no és possible recuperar el missatge, fregar la tela, enganxar la nansa, ignorar el diagnòstic fatal dels experts, que diuen, sense possibilitats d’error, que aquell que estimen ja no hi és.

Així, les paraules que la família ha hagut d’escoltar abans d’abandonar l’hospital —perquè les franges de visita són limitades i els metges recomanen descans als acompanyants, que són animats a retornar a una vida quotidiana que ja no ho pot ser, perquè és de tot menys ordinària—, aquestes paraules que han empaquetat i precintat i desat ben endins, en un calaix entre el cor i l’estómac, van traspuant per l’amagatall on han estat tancades amb pany i clau, com l’aigua que s’escola per les escletxes i amara la terra, i es van fent presents de mica en mica, primer assetjant des d’una llunyania forçada per la voluntat, després cada vegada més pròximes perquè és difícil mantenir-se permanentment alerta, a l’aguait, defensar-se tothora de la seva presència, que s’apropa com en un sinistre joc d’un, dos, tres, pica paret. Els mots aprofiten el cansament d’aquells qui no volen sentir-los per acostar-se’ls lentament, per rondar-los, a cada moment més pròxims i creïbles, més convincents a mesura que passen els minuts, i comencen a niar en ells, a arrelar en els seus cossos adolorits i a fer-se tan tristament propers que és com si haguessin pronunciat el diagnòstic ells mateixos.

Fins que arriba l’hora d’entendre-ho. En un moment qualsevol, en l’instant més trivial i sense importància, mentre estan aturats davant d’un semàfor que no s’acaba de posar verd, mentre pitgen amb dits cansats el botó de l’ascensor o saluden d’esma la veïna que treu el gos a passejar, quan es renten les dents abans d’anar al llit o deixen per a l’endemà els missatges dels companys d’institut. Per esgotament o per clarividència, per cansament o per lucidesa, tots els membres de la família, quan encara no han passat ni dotze hores de la conversa amb el metge, comprenen que l’Oriol Gante ja no hi és.

El calendari marca el 12 de febrer de 2010.

—No contesta el mòbil —diu el becari, ofegat en un got d’aigua; després de trucar-li, ja no sap què més fer. Es mira l’aparell com si no entengués com fun­ciona.

—El té apagat? —pregunta la dona. Darrere els seus ulls impertèrrits, tot un seguit de càlculs velocíssims van desfilant sense que ningú no se n’adoni, com en les antigues pantalles dels aeroports. Lletres i lletres que cauen ràpidament fins a aturar-se en la necessària per formar el nom de la ciutat de destinació, opcions possibles i combinables que expliquin per què l’home no ha arribat a l’hora.

—M’ha saltat el contestador dues vegades. I li he enviat dos SMS, també, però res.

El noi ha donat l’explicació com si s’estigués defensant davant del Tribunal Suprem. Sobretot, vol que consti que ha fet mans i mànigues per aconseguir localitzar-lo, perquè considera que, un cop demostrat aquest punt, ningú no li podrà retreure res. «Eficiència i professionalitat», es diu, convençut. No entén que, a parer de la dona impecable i potser un punt massa severa que el mira amb ulls entre ansiosos i resignats, com si estigués atentíssima a una informació que vol obtenir sense esperes i que alhora està segura que no aconseguirà d’aquest soca que té al davant, el que importa és el resultat, parlar amb en Gante i veure si vindrà a la reunió o què coi passa, no quants ni quins esforços s’han fet servir per obtenir-lo. Mentre el becari somia, ingènuament, a fer-se un lloc a l’empresa més enllà del període transitori que ara els lliga, a la dona la meravella, la sorprèn fins a l’estupefacció, que sigui tan encantat. «A aquest l’engego quan se li acabi el contracte de pràctiques», pensa. Gent jove, pa tou.

Tot plegat ho troba estrany, la Clara Fortià. Alguna cosa deu haver passat. A ella ja li va bé, però, que l’Oriol no comparegui. Juga al seu favor, sense saber-ho, aquest ajudant sense recursos que dona el tema per tancat. Si en Gante no es presenta, ella portarà el pes de la reunió, farà formar les dades com animals ferotges que necessiten la seva mà de domadora experta, enlluernarà l’Echezarreta i aconseguirà alguns punts extres, minsos però necessaris, en la carrera infinita que li cal per prosperar. De vegades se sent una mica cansada, de tot plegat, però no es vol rendir perquè, en realitat, no té cap altre objectiu que no sigui aquesta feina, en la qual ha invertit tots els esforços i energies. Qualsevol renúncia seria una pèrdua, i no està disposada a anotar-la en el seu balanç personal. A més, gairebé tot el projecte l’ha desenvolupat ella; ha fet la recerca d’informació, ha tingut en compte totes les variables i tots els imprevistos

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos