L'avinguda de les il·lusions

Xavi Barroso

Fragmento

cap-2

1

Em sembla que és la primera vegada que em quedo sense paraules. Si en Joan fos aquí, es pensaria que estic actuant. Estic asseguda al nostre despatx. La ràbia que sento es tenyeix d’un color inèdit. Escric sobre una taula de roure que detesto. La vam encarregar a un fuster que malvivia pel carrer de la Cera anys enrere. Un autèntic artista. Qui sap si es deu haver mort al front. Desitjaria llençar per la finestra els mobles que guarneixen aquesta casa. Els santuaris no m’han agradat mai.

El silenci dels carrers de Barcelona ensordeix. La guerra dosifica els crits dels ciutadans. Potser els emmagatzema a l’interior dels pulmons, pel que pugui venir. Avui, els barcelonins deambulen d’amagat, respectant el dolor dels pobres infeliços que els envolten. El general Kléber ha recuperat Belchite després de catorze dies d’ofensiva. Diuen que el poble ha quedat destruït i que han mort més de tres mil persones. Espero que les llàgrimes que la República ha vessat siguin suficients per recuperar Saragossa i, després, la resta del país.

Ara no em concerneix res de tot això. Estic divagant i en soc conscient. Soc actriu, poso cara i ànima a les paraules, però no les escric. Tinc la sensació que el cap m’esclatarà. Necessito explicar les veritats que no he revelat mai i les desgràcies del passat que ni tan sols en Joan coneix. A vegades noto que em falla la memòria i que totes dues són desvaris de cupletista.

Divago, no parlo del que m’he proposat, ja ho sé. Vaig enterrar massa secrets a les parets de les meves entranyes i, sense que en Joan ho sabés, de les seves. El públic et pot robar el temps, l’estima, fins i tot la raó, però mai les entranyes, són l’única cosa que no et poden arrabassar. A vegades és més senzill fugir que dir t’estimo. Trobo a faltar tant en Joan que no m’importa aquesta guerra, ni el Paral·lel ni els aplaudiments. No sé si ell tindrà l’oportunitat de llegir aquests fulls, però escric perquè al final m’entengui, perquè siguem tan transparents que ens puguem amagar sota l’aigua i així desaparèixer junts, per sempre. Encara que, per damunt de tot, escric perquè la meva història no es perdi com els cuplets que un dia es van deixar de cantar.

Crec que, per sincerar-me, abans necessito ordenar els records.

Com a tothom, m’enterraran amb una infinitat de dubtes sense respondre. De fet, mai no sabré per què el pare ens va triar a la María i a mi. Suposo que perquè totes dues érem noies i les edats encaixaven més que les de la resta dels meus set germans. El dia que ens va donar la notícia, la meva esquena carregava setze hiverns. La María em portava dos anys d’avantatge en aquest món, com demostrava el seu sentit comú. Mentre totes dues collíem patates en un camp prop de Cal Tribulet, el pare es va acostar i les seves paraules rotundes van interrompre la nostra tasca. Ell s’adreçava al món amb una veu contundent però carregada d’amabilitat. Totes dues vam deixar els cistells i vam alçar els ulls. Allà hi havia el pare, plantat davant nostre, amb un barret a les mans i la novetat embolcallada d’incertesa. No oblidaré mai la barreja de pena i alegria que la seva cara amb prou feines dissimulava. Els seus ulls narraven una aventura, un canvi, un comiat. Ens enviava a Barcelona a servir a casa d’una família rica.

Com la majoria dels agricultors, els pares van alimentar la seva tirallonga de fills amb voluntat però sense excessos. Els darrers anys no havien estat gaire fructífers a Solsona. Les plagues i la supressió del bisbat van empobrir els veïns a foc lent i, evidentment, la meva família. Un altre dels grans misteris que no podré resoldre: com va aconseguir trobar-nos aquella feina un pagès? Jo hauria d’haver resolt el dubte quan en vaig tenir l’ocasió, però encara no sabia que la vida és molt selectiva amb les segones oportunitats.

La mare es va traslladar al cel pocs dies després del meu vuitè aniversari. Se’n va anar tal com havia viscut, sense fer gaire soroll, però marcant el cor de la seva nissaga. Els tres germans grans van agafar les regnes del dia a dia i la María i jo els ajudàvem en la mesura de les nostres possibilitats. Amb la seva mort va aparèixer el buit que t’aïlla del món quan una mare t’abandona tan aviat. Sincerament, la solitud no va ser una bona companya durant la meva joventut.

Trobava a faltar tant la calma i el caliu que m’oferien les abraçades de la mare que els vaig substituir per una rebel·lia desafiant. Les meves rebequeries allunyaven les noies de la meva edat. Potser per això la María es va convertir en la meva única amiga. La seva paciència no tenia fi. En realitat, sempre m’havia avingut més amb els nois. L’Arnau, en Carles, en Bernat…, nens del camp que coneixien perfectament els secrets de la terra. Aleshores, jo era jove, no coneixia el món modern, els teatres, les idees. La meva vida oscil·lava entre les cançons que cantava, la meva tossuderia i la pau de la natura.

Havíem sentit milions d’històries terrorífiques sobre el bosc i també històries trepidants sobre els bandolers que s’amagaven a les muntanyes. Els imitàvem jugant, literalment, a guerra de pedres contra altres colles de nens. Normalment, les files del nostre exèrcit eren formades per l’Arnau, un nen moreno i setciències; en Carles, el seu germà petit i rosset, i jo. Somric mentre recordo una de les nostres grans proeses. Havíem ideat una estratègia que consistia a capturar l’enemic entre el camí dels soldats i el mur de pedra que vorejava la terra dels Torrents. Era un pla perfecte, però discrepàvem en la metodologia que calia seguir. Les diferents possibilitats se sotmetien a discussions que retardaven la nostra victòria. Jo defensava amb ímpetu la meva estratègia i desconec si hi insistia perquè era la millor o perquè necessitava tenir raó.

Aquell dia ens van sortir més imprevistos del que esperàvem. Els contrincants ens van parar una emboscada mentre transitàvem pel nostre profund debat. Vam quedar atrapats entre quatre arbres, condemnats a rebre pedrades. Vam reaccionar amb rapidesa. Jo vaig anar cap a un costat, convertint-me en l’esquer. L’Arnau i en Carles, aprofitant el desconcert, es van enfilar a un pi i van atacar sense pietat els nostres adversaris. Vam guanyar. La meva recompensa va consistir en uns quants afalacs i tres pedrades, que em van regalar tres ferides.

Superada l’eufòria del triomf, va aparèixer el dolor. No em volia queixar, no el volia sentir. Suposo que l’Arnau va deduir que els meus desitjos no s’adeien amb les circumstàncies. Em va ajudar a asseure’m, es va ajupir i es va posar a llepar-me una ferida, la més gran, situada a la cama. La meva primera reacció? Apartar-me bruscament. I ell, amb la seva calma característica, va alçar els ulls i em va observar un moment.

—Francisca, la sang hauria de ser dins del cos. Si el teu no la vol, deixa que me la quedi jo.

Tot seguit, em va agafar la cama amb delicadesa i va continuar la seva estranya cura. Conseqüències de la proesa: jo asseguda a casa, rebent les atencions mèdiques de la María mentre el pare renegava i em jurava que jo no tornaria a jugar amb aquells xicots, uns quants germans meus observant l’escena i foragitant els veïns que s’interessaven pel meu estat. Déu meu, eren quatre esgarrinxades. «Els soldats són ferits amb bales i continuen vius.» Aquesta mena de comentaris feien bu

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Product added to wishlist