Número Zero

Umberto Eco
Umberto Eco

Fragmento

cap-1

I

Dissabte, 6 de juny de 1992,

vuit del matí

Aquest matí no sortia aigua de l’aixeta.

Brup, brup, dos rotets de nadó, i res més.

He trucat a casa la veïna: a casa seva, tot normal. Potser ha tancat la clau de pas, m’ha dit ella. Jo? No sé ni on és, fa poc que visc aquí, i quan torno a casa ja és tard. Mare de Déu Senyor, i quan se’n va una setmana no tanca l’aigua i el gas? No. Quina imprudència, deixi’m passar, que l’hi ensenyaré.

Ha obert l’armariet de sota l’aigüera, ha mogut alguna cosa i ha començat a sortir aigua. Ho veu? L’havia tancat. Perdoni, sóc molt distret. Ah, els singles! Exit veïna, si vostè també es posa a parlar anglès.

No ens posem nerviosos. Els fenòmens poltergeist no existeixen, només a les pel·lícules. I no és que ara jo sigui somnàmbul, perquè de somnàmbul tampoc no hauria sabut que aquesta maneta existia, si no, l’hauria fet servir quan estava despert, perquè la dutxa perd i sempre corro el perill de passar tota la nit sense dormir sentint la goteta, com si això fos Valldemossa. De fet sovint em desperto, m’aixeco i vaig a tancar la porta del lavabo i la que hi ha entre l’habitació i l’entradeta, per no sentir el maleït degoteig.

No pot haver estat, per dir alguna cosa, un mal contacte elèctric (perquè aquestes manetes, tal com diu la mateixa paraula, són manuals) ni tampoc una rata, que encara que hi hagués passat per sobre no hauria tingut prou força per moure-la. És una roda de ferro a l’antiga (en aquest pis tot té almenys cinquanta anys) i a més està rovellada. O sigui que per moure-la calia una mà. Humanoide. I no tinc xemeneia per on pogués passar el mico de la rue Morgue.

Pensem. Cada efecte té una causa, almenys això diuen. Descartem el miracle, no veig per què Déu es preocuparia de la meva dutxa, no és pas el mar Roig. Per tant, a efecte natural, causa natural. Ahir a la nit, abans d’anar a dormir, vaig prendre un Stilnox amb un got d’aigua. O sigui que aleshores, d’aigua, encara n’hi havia. Aquest matí ja no. Per tant, estimat Watson, la clau de pas s’ha tancat a la nit, i no ho has fet tu. Alguna persona, o més d’una, ha passat per casa i ha tingut por que, més que no el soroll dels seus passos (absolutament silenciosos), em despertés el Preludi de la gota, que els empipava fins i tot a ells i potser es preguntaven com era que a mi no em despertava. De manera que, molt sagaços, han fet el que també hauria fet la meva veïna, tancar l’aigua.

I què més? Els llibres estan tan desordenats com sempre, podrien haver passat a fullejar-los pàgina per pàgina els serveis secrets de mig món i no me n’adonaria. No cal que miri els calaixos ni que obri l’armari de l’entradeta. Si volien descobrir res, avui dia només cal fer una cosa: buscar a l’ordinador. Vés a saber si per no perdre temps ho han copiat tot i han marxat. I tot just ara, obrint document per document, es deuen haver adonat que a l’ordinador no hi havia res que els pogués interessar.

Què esperaven trobar? És evident —vull dir, no hi veig cap altra explicació— que buscaven alguna cosa relacionada amb el diari. No són burros, segur que devien pensar-se que havia pres apunts de tot el que fem a la redacció: per tant, si sé alguna cosa de l’assumpte Braggadocio, ho devia tenir escrit en algun lloc. Ara segur que s’han imaginat la veritat, que ho tinc tot en un disquet. Naturalment aquesta nit també deuen haver visitat les oficines i no hi han trobat cap disquet meu. De manera que la conclusió a la qual han arribat (però només ara) és que segur que el tinc a la butxaca. Mira que som imbècils, es deuen estar dient, havíem d’haver-li regirat l’americana. Imbècils? Idiotes. Si fossin eixerits no haurien acabat fent una feina tan bruta.

Ara ho tornaran a intentar, almenys fins a la carta robada hi arribaran, faran que m’atraquin pel carrer uns falsos lladres. O sigui que ara m’he d’espavilar abans que hi tornin, he d’enviar el disquet a una llista de correus i després ja veuré quan el puc recollir. Però quines animalades que em passen pel cap, aquí ja hi ha hagut un mort i en Simei ha volat. A aquesta gent tant se’ls en dóna de saber què sé, o si sé alguna cosa. Per prudència m’eliminen i així tot resolt. I tampoc no puc anar a explicar als diaris que jo d’aquest assumpte no en sabia res, perquè el sol fet de parlar-ne ja vol dir que sí que en sabia coses.

Com m’he ficat en aquest sidral? Em sembla que la culpa és del professor Di Samis i del fet de saber alemany.

Per què em ve a la memòria en Di Samis, al cap de quaranta anys? Doncs perquè sempre he continuat pensant que si no vaig acabar la carrera va ser per culpa d’en Di Samis i, si he acabat ficat en aquest embolic, és perquè no em vaig llicenciar. D’altra banda l’Anna em va abandonar quan feia dos anys que estàvem casats perquè es va adonar, segons paraules seves, que era un perdedor compulsiu: vés a saber què li havia explicat abans, per presumir.

No em vaig arribar a llicenciar perquè sabia alemany. La meva àvia era de l’Alto Adige i de petit me’n feia parlar. Des de primer curs, a la universitat, per pagar-me els estudis vaig acceptar de traduir llibres de l’alemany. En aquella època saber alemany ja era un ofici. Llegies i traduïes llibres que els altres no entenien (i que aleshores es consideraven importants), i et pagaven millor que per al francès o fins i tot l’anglès. Em sembla que ara passa el mateix si saps xinès o rus. En tot cas o tradueixes de l’alemany o et treus la carrera, totes dues coses alhora no es poden fer. És veritat, traduir vol dir quedar-se a casa, faci calor o faci fred, i treballar amb sabatilles, sobretot aprenent moltes coses. Per què anar a classe a la universitat?

Per mandra, em vaig decidir a matricular-me a un curs d’alemany. Així hauria d’estudiar poc, em deia, total ja ho sé tot. La llumenera de l’època era el professor Di Samis, que s’havia muntat el que els estudiants anomenaven el seu niu d’àguila en un edifici barroc decadent on s’entrava pujant una escalinata que duia a un gran vestíbul. A una banda hi havia l’institut Di Samis, a l’altra la seva aula magna, com en deia pomposament ell mateix, que era una aula amb lloc per a una cinquantena d’oients.

A l’institut només s’hi podia entrar amb plantofes. A l’entrada n’hi havia prou per als ajudants i dos o tres estudiants. Els que no tenien plantofes esperaven tanda a fora. Tot estava encerat, diria que els llibres de les parets també. I també la cara dels ajudants, molt vells, que des de temps prehistòrics esperaven el seu torn per fer de professors.

L’aula tenia una volta altíssima i finestres gòtiques (no vaig entendre mai per què, en un edifici barroc) i vitralls verds. A l’hora exacta, és a dir catorze minuts després de l’hora en punt, el professor Di Samis sortia de l’institut, seguit a un metre per l’ajudant més vell, i a dos metres pels més joves, que encara no havien fet els cinquanta. L’ajudant més vell li portava els llibres, els joves, la gravadora: les gravadores a finals dels anys cinquanta encara eren enormes, semblaven Rolls Royce.

En Di Samis feia els deu metres que separaven l’institut de l’aula com si fossin vint, no seguia una línia recta sinó corba, que no sé si era una paràbola o una el·lipse, i anava dient en veu alta: «Ja som aquí. Ja som aquí!

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos