L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra

Jonas Jonasson

Fragmento

aviCentAnys_EPUB

Títol original: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann

© Jonas Jonasson, 2009

Piratförlaget, Suècia

Publicat d’acord amb Pontas & Film Agency

1a edició: gener de 2012

8a edició: setembre de 2012

© de la traducció, Lluís Solanes

© Edicions La Campana

Muntaner, 248, 1r 2a

08021 Barcelona

Tel.: 93 453 16 65 / Fax: 93 451 89 18

campana@edicionslacampana.cat

www.edicionslacampana.cat

Correcció del text: Imma Falcó

Disseny coberta: Zink Comunicació

Basat en un disseny de Stanislas Zygart

Foto coberta: Getty images

Isbn edició paper: 978-84-96735-65-1

Isbn edició digital (epub): 978-84-96735-77-4

Dipòsit legal: B. 8.493 - 2012

Digitalitzat per Edi.cat

aviCentAnys_EPUB

El meu avi tenia el do de captivar el públic quan s’asseia al banc de les mentides, lleugerament inclinat endavant repenjant-se en el bastó i amb la boca plena de rapè.

–¿I això va passar de veritat, avi? –dèiem els néts bocabadats.

–La gent que només explica la veritat no val la pena escoltar-se-la –deia l’avi.

Aquest llibre l’hi dedico a ell.

JONAS JONASSON

aviCentAnys_EPUB

CAPÍTOL 1

Dilluns 2 de maig del 2005

Se li pot retreure que s’hi hauria hagut de decidir abans i que almenys hauria hagut de ser prou home per comunicar la seva decisió a la gent que l’envoltava. Però l’Allan Karlsson mai no havia donat gaires voltes a les coses abans d’actuar.

Va tenir l’acudit, i tan aviat dit com fet: al cap d’un moment obria la finestra de la seva habitació, situada a la planta baixa de la residència de la tercera edat de Malmköping, a Sörmland, treia una cama fora i sortia al parterre del jardí.

La maniobra el va deixar una mica baldat, com és lògic si tenim en compte que l’Allan feia cent anys aquell mateix dia. Faltava menys d’una hora perquè comencés la seva festa d’aniversari a la sala d’estar de la residència. Hi hauria fins i tot un regidor de l’ajuntament. I el diari local. A més de tots els vells i tot el personal al complet, amb la malcarada de l’Alice al capdavant.

L’únic que no pensava presentar-s’hi era l’homenatjat.

aviCentAnys_EPUB

CAPÍTOL 2

Dilluns 2 de maig del 2005

L’Allan Karlsson va vacil·lar un moment, palplantat enmig del parterre de pensaments que vorejava tota la residència. Duia americana marró i pantalons marrons. Als peus hi duia un parell de sabatilles també marrons. No es pot dir que fos l’elegància personificada, però ¿qui pot vantar-se de ser-ho, amb cent anys? Fugia de la seva pròpia festa d’aniversari, i això tampoc és una cosa gaire habitual, a aquesta edat, sobretot perquè no és gaire freqüent arribar-hi.

L’Allan va preguntar-se si valia la pena tornar a enfilar-se a la finestra en sentit contrari per agafar el barret i les sabates, però va palpar-se la cartera que duia a l’infern de l’americana i va decidir que no calia. A més la infermera Alice havia demostrat més d’una vegada que tenia una mena de sisè sentit (sempre li trobava les ampolles d’aiguardent, per molt que les amagués) i, coneixent-la, segur que ja voltava per allà dins amb el pressentiment que passava alguna cosa.

Valia més que marxés ara que encara hi era a temps. Els genolls van deixar anar un cruixit quan va estirar la cama per sortir del parterre. Si no li fallava la memòria, a la cartera hi duia uns quants bitllets de cent corones. No sabia si amb allò n’hi hauria prou per poder ser un fugitiu.

Va girar el cap i va mirar per última vegada el geriàtric que fins feia molt poc es pensava que seria la seva última residència a la terra. Tant se li’n donava, ja es moriria més endavant a qualsevol altre lloc.

L’home de cent anys va posar-se en camí amb les seves sabatilles-orinal als peus (en diuen així perquè els senyors d’una certa edat tenen dificultats per fer pipí més enllà de la punta de les sabatilles). Primer va travessar un parc, i després una plaça gran on de tant en tant s’hi feia el mercat del poble, d’altra banda sempre tan tranquil. Al cap d’uns dos-cents metres, l’Allan va asseure’s damunt d’una tomba que hi havia darrere de l’església medieval que era l’orgull de tota la comarca. Necessitava descansar una mica els genolls. Els habitants de la zona no eren cristians gaire devots, i allà no el molestaria ningú. Va trobar graciós que aquell Henning Algotsson que jeia sota la làpida on s’havia assegut fos del mateix any que ell. Però en Henning havia retut l’ànima feia seixanta-un anys.

Si l’Allan hagués estat d’una altra manera, potser s’hauria preguntat de què devia haver mort en Henning, amb només trenta-nou anys. Però l’Allan no tenia costum de ficar-se en els assumptes dels altres, si ho podia evitar. I la majoria de les vegades, podia.

Es va penedir d’haver desitjat la mort quan encara era a la residència. Encara que li fes mal tot el cos, era molt més divertit ser un fugitiu lluny de la infermera Alice que no pas jeure immòbil a dos metres sota te

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos