Sexe ficció

Marta Pontnou

Fragmento

cap-2

Aquests dies homenatgem els sanitaris, els cossos de seguretat, els voluntaris, els investigadors… Però jo vull homenatjar totes aquelles històries d’amor aturades i confinades i posades en quarantena: parelles separades per quilòmetres, solters i solteres esperant la materialització del matx del Tinder, amants separats i obligats a estar confinats amb els seus matrimonis oficials, cites pendents, petons pendents, polvos pendents, separacions pendents. També hi ha les històries d’amor que han acabat en la distància, per mail, per Zoom, per WhatsApp.

En temps de confinament és més perillós intercanviar números de telèfon que fluids. Podem caure en la desesperació de dir-nos coses que no toquen, expressar sentiments extrapolats, enviar missatges d’ànsia o fotos que no toquen. Abans del confinament, el mòbil, en termes d’amor (o sexe), servia per poc més que per quedar o, en el millor dels casos, per fer sèxting.

En dies de coronavirus i de parelles separades per quilòmetres, el mòbil s’està convertint en una arma que pot matar-te a tu d’angoixa, i a la relació que tenies, d’ànsia (que no ansietat). Missatges no contestats amb els cors que pertoquen (un en comptes de tres), double blue check sense resposta o simplement el puto ghosting. Les excuses que no serveixen: «He tingut un dia de merda», com tota la població mundial des de fa deu dies; «Vaig a tope de feina», si no ets sanitari, ni cos de seguretat, ni militar, ni voluntari no tens excusa; «No he tingut temps ni de mirar el mòbil», mentida! És l’única cosa que fem tot el puto dia. Tens el mòbil als dits i no has volgut! I el top ten: «No ets tu, soc jo que…».

Això mereix un capítol a part. Començar amb aquesta frase ja és motiu per penjar la videotrucada i agafar l’ampolla de vi de la nevera i beure-te-la sense respirar. La frase correcta és: «No ets tu, soc jo que no t’estimo, no m’agrades o no vull veure’t més». Qualsevol frase que segueixi el «No ets tu» és una frase de merda. Així que estalvieu-vos-la. Comenceu per un: «Perdona» i acabeu-ho amb «No t’estimo, no m’agrades, no vull veure’t més» i així acabareu abans amb tot el patiment. Aquest homenatge també és per a tots els que heu perdut l’amor.

A més, vull homenatjar aquells amants fugitius de les rutines matrimonials que veien desbocat el seu desig en hotels de mala mort de carretera i que ara es veuen obligats a passar les hores i a compartir llit amb les parelles oficials. Desintoxicar-se i superar el subidón de l’oxitocina hauria de computar com a crèdit variable de la UOC i com a habilitat especial a LinkedIn.

I també homenatjar les històries que no han començat, aquelles primeres cites programades per principis de març o bé aquelles relacions que ni tan sols existien. Aquests dies hauria de ser obligatori saber si algú està enamorat de nosaltres en secret. Trobo que tot i estar en situacions límit, encara no ens estem dient prou el que sentim tots els uns pels altres.

La gent i aquest tarannà català del ves-què-diran fa que no ens atrevim prou a dir coses boniques. Molts necessiten un parell de copes i un telèfon per enviar quatre barbaritats i dos missatges d’amor. Potser no caldria esperar els divendres a la nit ni els confinaments d’epidèmies per dir-nos-ho tot molt clar. Ens estalviaríem disgustos, malentesos, confusions… Us imagineu que poguéssim dir-nos què sentim? Sense que l’altra persona fugís corrents i simplement ho acceptés amb un: «Gràcies!».

Provem-ho?

cap-3

Les catalanes tenim un costum molt arrelat: el de menystenir-nos. Mai donem valor als elogis. Heu sentit mai quan algú li diu a algú altre: «M’encanta aquest abric que portes!», que l’altre li contesti simplement: «Gràcies»? Mai. Sempre ens justifiquem: «Fa sis anys que el tinc», «És de rebaixes»… Poques vegades somriem i entomem el compliment amb total normalitat. Ens agrada justificar-nos. Som un país de celebrar derrotes i de patir, de sortir a fer el vermut el diumenge però a dinar, a casa.

Aquests dies de confinament no ens arreglem, perquè ens menystenim a nosaltres mateixes i als qui estan tancats amb nosaltres. Per això aplaudeixo a totes aquelles persones que dediquen entre cinc i trenta-dos minuts a mudar-se per estar per casa. Als qui es maquillen cada dia, no cal a l’estil Kimera, el referent dels vuitanta i que els mil·lenials haureu de googlejar, però sí aquella cosa discreta que tant agrada a la catalana de grup escolta: l’eyeliner. Això sí: traç negre, fi, ni massa llarg ni massa gruixut. I màscara de pestanyes a l’estil burgesetes catalanes de queratina acabada de fer: sense grumolls ni allargaments ni postissos. I potser una mica de rougechanel sense provocar despreniment de retina a la videotrucada diària amb la iaia.

Aprofitem aquests dies per buscar un look còmode però que no ens faci semblar una ionqui d’extraradi de Leeds. Ni dessuadores amb caputxa, ni joggers, ni messy buns, ni sabatilles, i sobretot prou de stories d’Instagram amb els mitjons d’estil Happy Socks. No hi ha cosa més ridícula que un senyor es despulli i dugui mitjons amb plàtans o cors. No, no fa gràcia. Si tens vint-i-pocs anys, encara pots sorprendre algú, però passat la quarantena us asseguro que és penós. Si necessiteu creativitat i alegria, busqueu-la al vostre interior; de debò, la trobareu.

Les dessuadores s’han convertit aquests dies en les protagonistes de tots els videoxats. Us aviso: les acabareu avorrint. Arribarà el dia que ens deixaran sortir i voldreu fotre’ls-hi foc perquè us recordaran la tristor, la manca de llibertat, l’olor de menjar, el tuf d’habitació tancada, els crits de nenes hiperventilades. I us voldreu suïcidar.

Les catalanes, fins ara, només trèiem el xandall per anar de calçotada, al gimnàs o, en els últims temps, amb americana i texans per algun casual friday. Aquest confinament fa que sigui la peça estrella de les nostres cases i quan hagin passat quaranta dies o més, la veurem i ens recordarà la reclusió i el virus. Serà com quan t’apareix la caixa de roba del postpart que guardes per a la teva cunyada i et ve aquella vomitera. Així que, si us plau, no n’abuseu.

Aprofitem aquests dies per posar els dits a l’escletxa estilística d’aquest país, i reflexionar per treure’ns aquella por que tenim d’anar massa arreglats. Pensem-hi perquè quan tornem a tenir uns premis Gaudí, una 080, uns Ondas o un concert de Sant Esteve no ens surti allò de Montserrat-en-amunt: «Vols-dir-que-no-vaig-massa-arreglada?». Si us plau, vestiu-vos, maquilleu-vos i pentineu-vos per vosaltres, pels qui teniu al costat o, si més no, per decorar les stories dels vostres Instagrams.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos