De cap lloc

Julia Navarro

Fragmento

caplloc-1

París. Mitjanit.
Abir

No he dormit mai amb una dona. No m’ho puc pas permetre. Podria somiar, dir en veu alta qualsevol cosa que em pogués delatar. La meva vida es resumeix a matar i fugir. Matar i fugir. Matar i fugir.

La dona que he conegut aquesta nit m’ha acomiadat a la porta mentre badallava. Semblava alleujada en veure que me n’anava. Al cap d’uns quants minuts no recordarà la meva cara, ni jo el seu nom.

Sempre busco professionals perquè l’únic que vull és desfogar-me ràpidament. Alguna vegada han volgut allargar la nit, però jo no ho he permès per por de caure adormit.

M’agrada passejar tot sol. Passo per davant de prostitutes que exhibeixen el seu cos a les cantonades mentre els macarres per a qui treballen s’esperen fumant en qualsevol portal.

Em pregunto com deu ser dormir amb una dona tota la nit. Potser no ho arribaré a saber mai. Quan era adolescent, somia­va un futur en què compartiria les nits i els dies amb la Marion.

Camino cap al districte X, passaré a poca distància de la casa on ella vivia amb la seva germana Lissette. No espero pas veure-la. Fa anys que se’n va anar, però trepitjar el seu carrer fa que la senti a prop.

La Marion… aviat ens tornarem a veure. Li vaig prometre que faria alguna cosa gran.

Aquesta nit el passat em visita com moltes altres nits i em costa reconeixe’m en l’adolescent que vaig ser. Encara sento un tremolor quan recordo el dia que vaig arribar a París amb el meu germà i l’oncle Jamal.

L’Abir i l’Ismaïl, dos orfes espantats que no podíem triar. Era conseqüència de la tragèdia. De la meva tragèdia. L’assassinat dels nostres pares a Ein el Helwe. Aquell escamot israelià ens va deixar orfes.

Tanco els ulls per recordar millor, encara que tinc por de reviure el que va passar llavors i que actualment forma part del malson que no em deixa dormir.

L’Abir va respirar fondo i va deixar que els records l’arrosseguessin cap al passat.

Encara conservava a la retina aquella matinada a Ein el Helwe en què els jueus van irrompre mentre la família dormia. No els buscaven a ells, sinó al xeic Mohsin, que visitava un cunyat de la seva mare.

El pare, en Jafar, els va manar que fugissin. L’Abir va agafar l’Ismaïl de la mà mentre la mare, la Ghada, els seguia amb la germana petita, la dolça Dunya, en braços. Van saltar per una finestra. El soroll dels trets embolcallava la matinada. La mare va ensopegar i va caure de cara. El cap de la Dunya es va estavellar contra el terra i va començar a rajar sang mentre la mare cridava. L’Abir es va girar i va intentar ajudar-les, però en aquell moment van sentir trets, seguits d’una explosió, i el xeic Mohsin, que els cridava que correguessin. Però ell es va ajupir i va provar d’estirar la mà de la mare. Va veure amb horror que estava ferida, perquè quan el xeic va disparar contra els jueus, ella s’hi va interposar a fi d’evitar que, en tornar-s’hi, el matessin. I allà es va morir. Llavors l’Abir va agafar una pedra i, alçant el puny, va dir a crits als gossos jueus que els mataria. Compliria la seva promesa. L’estava complint.

Després de l’assassinat dels seus pares, van continuar vivint una temporada a Ein el Helwe. Era un poble miserable, però s’hi sentien segurs perquè el coneixien molt bé. Més tard, la família va decidir que estarien millor a Beirut. Els seus cosins —en Gibram, en Sami i en Rosham— van fer tot el que van poder per alleujar-li el dolor.

S’hi van estar fins que els va reclamar en Jamal Adoum, l’oncle del pare. Quan es va assabentar del que havia passat, no va dubtar a tornar al Líban per fer-se càrrec dels dos orfes, fills del seu nebot Jafar, casat amb la Ghada. Era la seva obligació amb la família.

L’oncle Jamal era un home humil i tenia un ofici: electricista. Primer havia emigrat a França buscant feina i després… després, a causa de la Noura, va haver de provar sort a Bèlgica i es va instal·lar a Brussel·les. La tieta Fàtima era una bona dona, i el cosí Farid s’havia guanyat el respecte de la família per la seva pietat i saviesa. Pel que feia a la Noura, l’Abir no podia deixar d’estimar la seva cosina, encara que el seu comportament indecent l’avergonyís.

Estava molt agraït al seu oncle perquè els havia adoptat. Els va donar els seus cognoms i els va ensenyar a ser bons creients temorosos d’Al·là. Va posar un interès especial a aconseguir que ni l’Abir ni el petit Ismaïl faltessin mai a la mesquita. Quan algun d’ells es posava malalt i la seva dona li demanava que els deixés quedar-se a casa, en Jamal ni tan sols l’escoltava. No hi havia cap excusa vàlida per no acudir cada divendres a resar en companyia dels germans que mantenien la fe en aquella ciutat pecadora.

El seu oncle no creia que hagués d’estar agraït per res als infidels. Li havien permès viure entre ells, sí, però bé que es guanyava el pa. No li havien regalat res, o sigui que no els devia res. Treballava de valent i li pagaven. No el consideraven un d’ells ni ell va voler tenir la sensació de pertànyer a aquell lloc. Algun dia Europa cauria com una fruita madura a les mans dels creients.

En Jamal no va perdonar mai els jueus i va educar els seus fills i els dos nebots inculcant-los l’odi als assassins. No els va permetre oblidar les ferides ni guarir-les.

I ell, l’Abir, a París va haver d’aprendre a sobreviure. Va mirar de treure bones notes perquè els professors l’apreciessin, es va esforçar per fer el mateix que feien els altres nois; fins i tot, sense que l’oncle ho sabés, va arribar a fumar i beure. No s’ho volia confessar ni a ell mateix, però encara recordava com li havia agradat el gust del vi. Els seus amics de l’institut es reien d’ell perquè no gosava ficar la mà sota les faldilles de les companyes de classe. Fins que un dia ho va fer.

En realitat, va imitar el comportament d’aquells nois per formar-ne part, i va arribar a evitar altres musulmans com ell. No volia ser diferent. Es va entestar que el consideressin un bon francès, però aquells nois no van deixar de veure’l mai com un «àrab», deien, i se’n burlaven. El seu color de pell, la roba que portava, l’accent gutural quan parlava francès… Per molt que ho intentés, no aconseguia ser com els altres. Fins i tot va passar per una etapa de rebel·lia en què es va negar a parlar àrab a casa. Només volia parlar francès i odiava el menjar que cuinava la tieta Fàtima. L’oncle el va castigar unes quantes vegades pegant-li amb el cinturó. Encara li quedava algun senyal a l’esquena. En Jamal el comminava a comportar-se com un bon musulmà i a no provar de convertir-se en el que no seria mai.

«Per què hem de renunciar a les nostres creences i als nostres costums per agradar-los? Algun dia tot Europa serà nostra i els infidels es convertiran.»

El seu oncle tenia tota la raó. Ara estava segur que ho aconseguirien. Els europeus eren febles, pusil·lànimes. Estaven massa concentrats a aparençar el que es pensaven que eren. Havien obert a contracor les portes del continent i abans que se n’adonessin formarien part de l’islam.

Va encendre un cigarret i va aspirar el fum perquè es fongués amb els pulmons. Va tornar a parlar amb ell mateix, permetent així que li fluïssin els pensaments.

Li hauria agradat acostar-se a la casa on temps enrere va viure amb els on

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos