El vostre carretó
Ja no hi ha articles al vostre carretó
1
Feia una xafogor de mil dimonis al cementiri vell de Corb. El sol cremava amb intensitat, a aquelles hores del migdia. La Míriam Cabot va deixar anar la mà del seu fill petit uns segons i es va eixugar la suor del coll i el front amb el mocador que duia a la butxaca del vestit. Davant seu, a ple sol, tres fileres de nínxols bruts i atrotinats exposaven l’oblit dels seus inquilins. Només unes quantes fotos en blanc i negre corcades pels marges i un parell de plantes de plàstic descolorides semblaven conservar una mica de memòria. Els operaris en van obrir un situat al mig de la filera més baixa, a tocar de terra. Dins d’aquell forat hi devien haver, amuntegats, els ossos dels besavis dels seus fills, dels avis i d’aquell tiet que va néixer mort. La senyora Cabot mirava fixament els moviments dels operaris, seriosa, solemne, però no trista. Tenia ben aferrats per la mà els dos fills petits, el Samuel i el Jonathan, a qui sempre havien dit Jona. Els grans, el Jacob i el Dylan, eren tot just al seu darrere. Només quatre gats, a més d’ells, continuaven resistint estoicament, allà drets, sota aquell sol de justícia.
Uns quants veïns s’havien apropat al cementiri vell per acompanyar els Cabot en el dol, però tan sols els que vivien més a prop del seu mas s’havien sentit moralment obligats a aguantar fins al final. La resta, després de complir amb la formalitat que es pressuposa en aquests casos, havien marxat a casa a estirar-se davant del ventilador. A una certa distància, mig embolcallades per l’ombra d’un xiprer desmesurat, quatre figures es miraven l’escena, allunyades de la resta del seguici. Es tractava del Miguel «el Largo» i la seva exdona Meri, companys de borratxera del difunt Víctor Cabot, i del Santino Fonseca, l’amo del bar on s’entrompaven. El Santino era un emigrant argentí d’ascendència italiana que havia anat a parar a aquell poble de la mateixa manera que podria haver anat a parar a qualsevol altre. Segurament va creure que aquella població de poc més de cinc-cents habitants situada al curs baix del riu Ebre, en una de les comarques més meridionals i per tant més oblidades del país, seria un bon lloc per començar de nou. El sud sempre havia estat deixat de la mà de Déu i els polítics de la capital només se’n recordaven quan tenien brossa per tirar i no sabien on posar-la, així que va pensar que seria bona idea obrir un bar perquè els parroquians hi poguessin anar a buidar el pap i escalfar la gola. Cap dels tres s’havia atrevit a apropar-se a la vídua Cabot i als seus fills per por de com reaccionarien, tot i que tothom sabia que al Víctor Cabot no li feia falta cap ajuda per destapar una ampolla. Ni tan sols els dos mesos que havia passat ingressat a l’hospital comarcal l’hivern anterior per culpa d’una pneumònia li havien fet reconsiderar la seva relació amb l’alcohol i el tabac. Una relació de veritable amor incondicional. De la família del difunt només hi havia anat el Luis, el germà petit del Víctor, tot i que feia més de dos anys que no es parlaven. De la resta feia anys que no en sabien res. De part de la Míriam, els Salom, no hi havia anat ningú. Ni tan sols s’havien molestat a fer una trucada. Segurament perquè ningú sol trucar per dir que se n’alegra de la mort d’algú altre. Havien tallat la relació el mateix dia de la boda, quan van decidir no presentar-s’hi, i no semblaven disposats a recuperar-la ara que el motiu de la disputa, el Víctor Cabot, havia desaparegut. La Míriam no havia deixat d’intentar fer-hi les paus al llarg dels anys oferint algunes concessions prou importants, com per exemple que el seu marit acceptés posar noms clarament jueus als fills. A tots menys al segon, el Dylan, amb qui el Víctor havia insistit a honorar el famós cantautor de Minnesota. Al poble tothom s’havia posat les mans al cap, en sentir aquells noms tan estranys. Pobres criatures, encara no havien sortit al món que ja les havien marcat, deien. Els Salom eren jueus ortodoxos; el Víctor Cabot, agnòstic, fregant l’ateisme. Les seves companyies, sovint impopulars, censurables. Com aquell parell, el Miguel el Largo i la seva exdona Meri. Separats feia anys, encara passaven les tardes plegats emborratxant-se al bar del Santino. L’alcohol, tot i haver-los distanciat en un munt d’ocasions, semblava haver-los unit finalment per sempre. Amén. Vivien de la beneficència i, encara que eren inofensius, ningú els volia al seu costat. Tan sols el Víctor Cabot. I el Santino, esclar. A ells tant se’ls en donava el seu passat, el seu aspecte, ni el que digués la gent sobre el que feien o deixaven de fer. Només es feien companyia, una de les poques necessitats que l’ésser humà no és capaç de satisfer per si mateix. S’asseien cada tarda a la barra, davant del Santino, i es prenien unes quantes cerveses i, si convenia, uns ditets de conyac. Havien nascut tots tres al poble, es coneixien prou bé, s’havien fet inseparables i res del que digués ningú ho podria canviar.
L’afició del Víctor Cabot per la beguda venia de lluny, però no sempre havia estat un problema. Va ser a partir d’aquell maleït hivern, que tot es va precipitar. Havien estat temps difícils pels Cabot. Durant la tardor una malaltia va acabar amb gairebé tots els porcs, prop de tres-cents, i van estar a punt d’haver de deixar el mas i l’explotació agrícola en mans del banc per tal de poder pagar els deutes. Van malviure sense cap mena d’ajuda i el Víctor només va saber trobar consol en el conyac. Bé, en el conyac, el vi, la cervesa, la ginebra i en qualsevol beuratge amb prou graduació per ajudar-lo a oblidar-se dels problemes durant unes hores. Només el Santino, l’amo del bar, el va ajudar. Encara que la senyora Cabot potser no hi estaria d’acord. El va acompanyar en el seu patiment, va escoltar les seves penes i li va obrir un compte per finançar-li la teràpia. Tot i això, aquells dies el Víctor Cabot va sentir-se sol, abatut, incapaç de tornar a casa i enfrontar-se cara a cara amb una família a la qual gairebé no podia alimentar. Només va ser capaç de trobar consol i esperança en l’alcohol i en la companyia d’altres que, com ell, no es veien amb cor de viure un altre dia sense oblidar que havien viscut l’anterior.
Tot es va acabar de sobte quan els operaris van tancar el nínxol. La gent es va retirar en silenci i en pocs segons no hi va quedar ningú, tret d’ells cinc. La Míriam Cabot va continuar mirant-se aquella paret insensible durant uns segons més i després es va allisar el vestit, va tornar a eixugar-se la suor del front i es va disposar a fer tots els possibles per oblidar aquella part de la seva vida. Ho va considerar indispensable per continuar endavant. Llavors es va girar i va encerclar amb els braços els seus quatre fills. Es va ajupir i, aixecant la mirada, va demanar als més grans que agafessin també els petits per l’espatlla i van formar una rotllana tots cinc.
—Ara vull que m’escolteu bé. I no oblideu mai això que us diré: totes les persones a les quals podeu acudir en cas de necessitat són ara mateix davant vostre. No hi ha ningú més. Absolutament ningú. Fiqueu-vos-ho al cap, això. Vosaltres sou l’únic que us queda. M’heu entès?
El Jacob i el Dylan van assentir seriosos. El Jona, el petit, va començar a sanglotar tímidament, i el Samuel, el tercer, va tancar els ulls, els va prémer ben fort i va clavar-se entre les ungles uns brins de pinassa que havia recollit pel camí.
Van sort