1

Feia una xafogor de mil dimonis al cementiri vell de Corb. El sol cremava amb intensitat, a aquelles hores del migdia. La Míriam Cabot va deixar anar la mà del seu fill petit uns segons i es va eixugar la suor del coll i el front amb el mocador que duia a la butxaca del vestit. Davant seu, a ple sol, tres fileres de nínxols bruts i atrotinats exposaven l’oblit dels seus inquilins. Només unes quantes fotos en blanc i negre corcades pels marges i un parell de plantes de plàstic descolorides semblaven conservar una mica de memòria. Els operaris en van obrir un situat al mig de la filera més baixa, a tocar de terra. Dins d’aquell forat hi devien haver, amuntegats, els ossos dels besavis dels seus fills, dels avis i d’aquell tiet que va néixer mort. La senyora Cabot mirava fixament els moviments dels operaris, seriosa, solemne, però no trista. Tenia ben aferrats per la mà els dos fills petits, el Samuel i el Jonathan, a qui sempre havien dit Jona. Els grans, el Jacob i el Dylan, eren tot just al seu darrere. Només quatre gats, a més d’ells, continuaven resistint estoicament, allà drets, sota aquell sol de justícia.

Uns quants veïns s’havien apropat al cementiri vell per acompanyar els Cabot en el dol, però tan sols els que vivien més a prop del seu mas s’havien sentit moralment obligats a aguantar fins al final. La resta, després de complir amb la formalitat que es pressuposa en aquests casos, havien marxat a casa a estirar-se davant del ventilador. A una certa distància, mig embolcallades per l’ombra d’un xiprer desmesurat, quatre figures es miraven l’escena, allunyades de la resta del seguici. Es tractava del Miguel «el Largo» i la seva exdona Meri, companys de borratxera del difunt Víctor Cabot, i del Santino Fonseca, l’amo del bar on s’entrompaven. El Santino era un emigrant argentí d’ascendència italiana que havia anat a parar a aquell poble de la mateixa manera que podria haver anat a parar a qualsevol altre. Segurament va creure que aquella població de poc més de cinc-cents habitants situada al curs baix del riu Ebre, en una de les comarques més meridionals i per tant més oblidades del país, seria un bon lloc per començar de nou. El sud sempre havia estat deixat de la mà de Déu i els polítics de la capital només se’n recordaven quan tenien brossa per tirar i no sabien on posar-la, així que va pensar que seria bona idea obrir un bar perquè els parroquians hi poguessin anar a buidar el pap i escalfar la gola. Cap dels tres s’havia atrevit a apropar-se a la vídua Cabot i als seus fills per por de com reaccionarien, tot i que tothom sabia que al Víctor Cabot no li feia falta cap ajuda per destapar una ampolla. Ni tan sols els dos mesos que havia passat ingressat a l’hospital comarcal l’hivern anterior per culpa d’una pneumònia li havien fet reconsiderar la seva relació amb l’alcohol i el tabac. Una relació de veritable amor incondicional. De la família del difunt només hi havia anat el Luis, el germà petit del Víctor, tot i que feia més de dos anys que no es parlaven. De la resta feia anys que no en sabien res. De part de la Míriam, els Salom, no hi havia anat ningú. Ni tan sols s’havien molestat a fer una trucada. Segurament perquè ningú sol trucar per dir que se n’alegra de la mort d’algú altre. Havien tallat la relació el mateix dia de la boda, quan van decidir no presentar-s’hi, i no semblaven disposats a recuperar-la ara que el motiu de la disputa, el Víctor Cabot, havia desaparegut. La Míriam no havia deixat d’intentar fer-hi les paus al llarg dels anys oferint algunes concessions prou importants, com per exemple que el seu marit acceptés posar noms clarament jueus als fills. A tots menys al segon, el Dylan, amb qui el Víctor havia insistit a honorar el famós cantautor de Minnesota. Al poble tothom s’havia posat les mans al cap, en sentir aquells noms tan estranys. Pobres criatures, encara no havien sortit al món que ja les havien marcat, deien. Els Salom eren jueus ortodoxos; el Víctor Cabot, agnòstic, fregant l’ateisme. Les seves companyies, sovint impopulars, censurables. Com aquell parell, el Miguel el Largo i la seva exdona Meri. Separats feia anys, encara passaven les tardes plegats emborratxant-se al bar del Santino. L’alcohol, tot i haver-los distanciat en un munt d’ocasions, semblava haver-los unit finalment per sempre. Amén. Vivien de la beneficència i, encara que eren inofensius, ningú els volia al seu costat. Tan sols el Víctor Cabot. I el Santino, esclar. A ells tant se’ls en donava el seu passat, el seu aspecte, ni el que digués la gent sobre el que feien o deixaven de fer. Només es feien companyia, una de les poques necessitats que l’ésser humà no és capaç de satisfer per si mateix. S’asseien cada tarda a la barra, davant del Santino, i es prenien unes quantes cerveses i, si convenia, uns ditets de conyac. Havien nascut tots tres al poble, es coneixien prou bé, s’havien fet inseparables i res del que digués ningú ho podria canviar.

L’afició del Víctor Cabot per la beguda venia de lluny, però no sempre havia estat un problema. Va ser a partir d’aquell maleït hivern, que tot es va precipitar. Havien estat temps difícils pels Cabot. Durant la tardor una malaltia va acabar amb gairebé tots els porcs, prop de tres-cents, i van estar a punt d’haver de deixar el mas i l’explotació agrícola en mans del banc per tal de poder pagar els deutes. Van malviure sense cap mena d’ajuda i el Víctor només va saber trobar consol en el conyac. Bé, en el conyac, el vi, la cervesa, la ginebra i en qualsevol beuratge amb prou graduació per ajudar-lo a oblidar-se dels problemes durant unes hores. Només el Santino, l’amo del bar, el va ajudar. Encara que la senyora Cabot potser no hi estaria d’acord. El va acompanyar en el seu patiment, va escoltar les seves penes i li va obrir un compte per finançar-li la teràpia. Tot i això, aquells dies el Víctor Cabot va sentir-se sol, abatut, incapaç de tornar a casa i enfrontar-se cara a cara amb una família a la qual gairebé no podia alimentar. Només va ser capaç de trobar consol i esperança en l’alcohol i en la companyia d’altres que, com ell, no es veien amb cor de viure un altre dia sense oblidar que havien viscut l’anterior.

Tot es va acabar de sobte quan els operaris van tancar el nínxol. La gent es va retirar en silenci i en pocs segons no hi va quedar ningú, tret d’ells cinc. La Míriam Cabot va continuar mirant-se aquella paret insensible durant uns segons més i després es va allisar el vestit, va tornar a eixugar-se la suor del front i es va disposar a fer tots els possibles per oblidar aquella part de la seva vida. Ho va considerar indispensable per continuar endavant. Llavors es va girar i va encerclar amb els braços els seus quatre fills. Es va ajupir i, aixecant la mirada, va demanar als més grans que agafessin també els petits per l’espatlla i van formar una rotllana tots cinc.

—Ara vull que m’escolteu bé. I no oblideu mai això que us diré: totes les persones a les quals podeu acudir en cas de necessitat són ara mateix davant vostre. No hi ha ningú més. Absolutament ningú. Fiqueu-vos-ho al cap, això. Vosaltres sou l’únic que us queda. M’heu entès?

El Jacob i el Dylan van assentir seriosos. El Jona, el petit, va començar a sanglotar tímidament, i el Samuel, el tercer, va tancar els ulls, els va prémer ben fort i va clavar-se entre les ungles uns brins de pinassa que havia recollit pel camí.

Van sortir del cementiri i van començar a caminar pel voral de la carretera, cap a l’est. El mas dels Cabot es trobava als afores del poble, a uns set-cents metres agafant un camí de terra des de la carretera principal. Com que no era molt lluny del cementiri, el van fer a peu. A més, cap dels fills tenia edat per portar cotxe, tot i que per dins de les seves terres feia anys que conduïen, i ella no s’havia tornat a posar al volant des del dia que s’havia promès al Víctor Cabot. Així doncs, el vell Lada hauria d’esperar fins que la Míriam reunís prou valor per agafar-lo o que el Jacob complís la majoria d’edat, l’estiu següent. La carretera tenia un pendent prou pronunciat per fer-los suar de valent. El sol encara es mostrava implacable, a aquelles hores. El Samuel caminava en silenci, mirant sempre endavant. La seva mare li estrenyia la mà afectuosament i de tant en tant l’observava de reüll. Sentia un amor i una tendresa especial pel Samuel. Just abans d’arribar al trencall que els portaria a casa, els fills grans li van demanar permís per anar una estona al poble i ella va continuar camí de casa amb els dos petits. Mare i fills van recórrer agafats de la mà el tram sense asfaltar, aixoplugats a l’ombra dels roures i els pollancres que flanquejaven el camí. Els emparava el silenci de muntanya, interromput de tant en tant pel cant d’algun tallarol amagat a les capçades i pel soroll de les botes i les sabates repicant contra el terra polsegós. Una terra dura i aspra que esquitxava el calçat d’un polsim marronós. La mateixa polseguera que cobria la maquinària agrícola, els cubells, les eines i qualsevol objecte que es trobés sota del sol. Fins i tot les fulles dels arbres. Havia estat una primavera extremament seca i l’estiu s’havia presentat molt complicat degut a l’escassetat d’aigua. Els pous, els reguers i els dipòsits havien arribat als nivells més baixos dels últims cinquanta anys. Havien passat setmanes des de les últimes pluges. Unes pluges poc productives per als camps i les vinyes, tan sols un parell de xàfecs incapaços d’alleugerir la sequera crònica que asfixiava la terra i estrangulava rius i corriols. Uns metres abans d’arribar a la tanca de fusta corcada i filferro rovellat que delimitava les terres dels Cabot, el Jona va arrencar a córrer i s’hi va enfilar com si res.

—Vine, corre, Samuel! —va cridar al seu estimat germà, encamellat a la tanca.

—Ves amb el Jona, fill —va esperonar-lo la seva mare.

Però el Samuel va fer com si no la sentís. Va continuar caminant al seu costat. La senyora Cabot es va aturar i es va ajupir per trobar els ulls del seu fill, uns ulls marrons enormes amb unes pestanyes llarguíssimes. Estava a punt de somriure quan es va fixar en el puny tancat i el rajolí de sang que en regalimava.

—No, Samuel! —va cridar—. No ho facis, això. Si us plau, fill, obre la mà.

Va emportar-se el Samuel a dins la casa i es va asseure al sofà amb el nen a la falda. Va començar a acaronar-li els cabells i a parlar-li molt fluixet a l’orella, a dir-li paraules boniques i a explicar-li el món tal com al Samuel li agradaria que fos. Un món estable on tot fos al seu lloc. A poc a poc, la cria­tura va deixar de fer força i va obrir la mà. La senyora Cabot va aprofitar per pressionar-li la ferida amb el mocador i va continuar bressolant-lo fins que el nen, acotxat al seu pit, es va adormir.

2

Quan va obrir els ulls encara era fosc. La Míriam Cabot es va incorporar al llit i va mirar per la finestra. La lluna rodona irradiava tanta llum que semblava que hi hagués un fanal a tocar de la casa. Va agafar el rellotge de la tauleta de nit per comprovar l’hora, tot i que no li calia cap artefacte per saber que un nou dia estava a punt de néixer. I no un dia qualsevol, sinó el primer dia sense el Víctor i, per tant, el primer dia com a cap de família. Va posar els peus nus sobre les rajoles gastades del terra i es va tombar per mirar el llit desfet. D’ara endavant hauria d’acostumar-se a veure’l buit. Ja li anava bé, però trobaria a faltar l’escalfor d’un altre cos sota els llençols. Amb destresa, es va recollir els cabells rinxolats i se’ls va fixar al damunt del cap amb un llapis que va trobar sobre la tauleta. Sense encendre cap llum va recórrer el passadís fins al lavabo. A fora feia estona que els animals havien començat a bellugar-se i a xisclar dins les gàbies. Com cada matí, va passar primer de tot per l’habitació dels petits; el Samuel i el Jona dormien plàcidament a la llitera. La mà amb els dits embenats del Samuel sobresortia d’entre els llençols i penjava al buit, gairebé a tocar de terra. La Míriam Cabot l’hi va recollir i l’hi va acomodar sobre el matalàs. Era dissabte, però el Jacob i el Dylan feia estona que s’havien llevat per anar als camps amb el senyor Benet. La Míriam va tornar a la seva habitació i quan va obrir la finestra una revolada d’aire tebi va recórrer l’estança. Va treure’s la camisa de dormir i es va vestir amb roba de feina, és a dir, una samarreta de cotó de màniga curta i una granota gastada. Després va baixar les escales, es va calçar les botes brutes del dia anterior i va sortir a fora. La temperatura encara era agradable. Tot canviaria amb els primers raigs de sol i els termòmetres començarien a enfilar-se. Primer de tot va anar a la cort, va carregar uns quants sacs de pinso en un carretó amb la roda mig desinflada i va omplir les menjadores. Vaques, porcs, conills i gallines, per aquest ordre. De vaques només en tenien quatre, l’explotació era majoritàriament porcina. Mentre els animals es llançaven amb desesperació a omplir l’estómac, la senyora Cabot va aprofitar per raspallar el terra i netejar les gàbies. Després va omplir el carretó amb els excrements i el va arrossegar fora per descarregar-lo a la muntanya de fems que hi havia al costat de la sitja. Feia anys que s’encarregava d’aquesta feina, però abans comptava amb l’ajuda del Víctor i ara se n’hauria d’ocupar tota sola, com de tantes altres coses. Quan va acabar va anar a l’hort i va collir algunes verdures. Tot i que encara era d’hora, ja es feia sentir el sol i van començar a regalimar-li gotes de suor a les temples. Amb el cistell gairebé ple, encara va tenir forces per arrencar un munt de males herbes. L’esquena feia anys que la torturava, aquella vida podia trinxar qualsevol. Va agafar un dels tomàquets que havia collit i se’l va apropar al nas. L’olor la va reconfortar. A continuació es va espolsar les mans a la granota i, abans d’arreplegar el cistell, se les va mirar un moment. Costava de creure que aquelles mans fossin les seves. Tota la duresa del camp i d’una vida dedicada a la feina eren allà gravades, en plecs irregulars que solcaven la pell endurida. Als canells i al dors de la mà uns fils vermells li recordaven antigues esgarrapades i alguna ferida mal curada. Sota les ungles, restes de sorra.

Va pujar els esglaons que portaven al porxo, es va treure les botes i va obrir la porta mosquitera. A dins tot continuava en calma. Va entrar a la cuina, va encendre el fogó i va posar a escalfar la cafetera que havia preparat la nit anterior. Els nois havien marxat només amb un got de llet a l’estómac i una carmanyola amb un tros de pa, una mica de pernil i quatre olives. Els prepararia un bon dinar. Els seus fills treballaven dur i s’ho mereixien. Curiosament, la Míriam Cabot no pensava mai en ella, amb aquesta mena de coses. Ella sempre es menjava el sopar fred i es ficava en un llit mig desfet. La cafetera va xiular just quan el sol començava a enlairar-se sobre la serra pelada que s’albirava des de la finestra de la cuina. El cant del gall va tornar a arribar esmorteït a través de les parets del vell mas, com si fos molt lluny, i no pas a pocs metres. Mentre esmorzava va treure un altre cop del calaix de sota els coberts el pressupost per arreglar la teulada. Va xarrupar una mica de cafè calent i va clavar els ulls al document tot fregant-se amb els dits els plecs que se li havien marcat al front.

—Gairebé deu mil euros —va dir en veu alta—. Déu meu senyor, es pot saber d’on trauré jo tants diners?

Feia mesos que ajornaven aquella reparació, però, un cop acabat l’estiu, quan arribés l’estació de les pluges, no els quedaria cap més remei que fer-hi front. Perquè un dia o un altre tornaria a ploure, per més que ara amb aquella calor semblés impossible. Va deixar la tassa sobre el marbre i va tornar a la feina. Prime

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X